Calendari



Originàriament, les cultures antigues utilitzaven el calendari lunar per comptar el temps.

Els primitius pobles itàlics van tenir diferents sistemes per a calcular-ho, cadascun amb la seva pròpia durada de l'any, el seu propi nombre de mesos i la seva pròpia manera de repartir els dies de cada mes. En canvi, cap d'aquests sistemes comptava les setmanes.



Denominació dels anys


Per indicar els anys o les dates, els romans utilitzaven dues referències diferents:

    1. L'any de la fundació de Roma. L'any 1 dels romans equivalia a l'any 753 aC en el calendari cristià: anno trecentesimo quarto ab urbe condita identificava l'any 304 després de la fundació de Roma (304 AUC) o, el que és el mateix, l'any 449 aC.
    2. Els noms dels cònsols que van governar un any determinat: Lucio Domitio Apio Claudio consulibus, identifica el consolat d'aquests dos personatges, és a dir, l'any 54 aC.


Denominació dels mesos


En un determinat moment, es va acordar utilitzar un calendari comú de 304 dies distribuïts en 10 mesos (6 mesos de 30 dies i 4 de 31 dies). L'any començava al març.

La denominació dels mesos era, per aquest ordre:
    • Martius: en honor a Mart, pare de Ròmul i Rem (els fundadors de Roma).
    • Aprilis: potser consagrat a Venus (Apru en etrusc).
    • Maius: dedicat a la deessa Maia, la mare de Mercuri, o Maius Iuppiter.
    • Iunius: consagrat a Juno (Iuno), l'esposa de Júpiter.
    • Quintilis: cridat així per ser el cinquè mes. A la mort de Juli Cèsar va passar a ser Iulius en honor seu.
    • Sextilis: mes sisè. Es va dedicar posteriorment a Octavi August i va rebre el nom d'Augustus.
    • Septembris: setè mes (septem: set).
    • Octobris: vuitè mes (octo: vuit).
    • Novembris: novè mes (novem: nou).
    • Decembris: desè mes (decem: deu).
Posteriorment, es van afegir dos mesos nous:
    • Ianuarius: en honor a Ianus, el déu de les portes i esperit del principi i del final.
    • Februarius: per la seva relació amb una festa anual de purificació que es deia februa i que se celebrava en aquella època de l'any. Era el mes que tancava l'any i el que patia els canvis. En època de Numa Pompili cada dos anys  s'intercalava entre el 23 i el 24 de febrer un mes de 22 o 23 dies anomenat mercedinus (de merces, que significa paga o recompensa), per ser aquest el mes en què es pagava al servei.

En 153 aC es va prendre la decisió de fixar com a inici de l'any l'1 de gener, en lloc del tradicional 1 de març.

Després de les reformes, el calendari lunar oficial seguia desfasat respecte del curs estacional, basat en el cicle solar.

Les mesures de correcció no van evitar els desfasaments de temps: els errors de càlcul provocaven que de vegades els mesos del calendari i les festes romanes no es corresponguessin amb les estacions astronòmiques.




Denominació dels dies



Per indicar els dies del mes, els romans van prendre com a referència tres dates úniques:

1. Calendes: eren el dia 1 de cada mes.
2. Nones: eren el dia 5 de cada mes, excepte al març, maig, juliol i octubre que passaven al dia 7.
3. Idus: eren el dia 13 de cada mes, excepte al març, maig, juliol i octubre que passaven al dia 15.

Per a referir-se a una d'aquestes tres dates fixes, la posaven juntament amb el mes corresponent:

Kalendis Ianuariis = Calendes de gener = 1 gener
Nonis Octobribus = Nones d'octubre = 7 octubre

Si volien indicar el dia anterior o posterior, s'utilitzava l'adverbi pridie o postridie seguit de la data fixa i el mes.

Pridie nonas Ianuarias = dia abans de les nones de gener = 4 gener
Postridie idibus Octobribus = dia següent als idus d'octubre = 16 octubre

Per a indicar qualsevol altra data, comptaven els dies que faltaven per arribar fins a la més propera de les tres dates fixes i es col·locava l'expressió ante diem seguida del nombre ordinal corresponent, de la data fixa respecte de la qual es feia el còmput i el mes d'aquesta última. Per fer el càlcul també se sumava el dia de la data fixa.

Ante diem sextum Kalendas Martias = sisè dia abans de les calendes de març = 24 de febrer

La manera de comptar els dies va seguir la tradició romana fins que els visigots van introduir el costum de numerar, encara que això no seria oficial fins Carlemany.



Denominació de les hores


Els romans no dividien el dia en 24 hores.

Repartien el temps de llum durant el dia en dotze hores i el de foscor durant la nit en quatre parts anomenades vigiliae.

D'aquesta manera, tant les hores com les vigílies tenien durada variable segons l'estació: a l'estiu les hores resultaven més llargues que a l'hivern; les vigílies en canvi duraven més a l'hivern que a l'estiu.

Les hores s'expressaven amb ordinals: l'hora prima era la primera del dia, la de l'alba; l'hora que marcava el final del dia, la posta de sol, era l'hora dotzena.

De l'hora sisena (sexta), que marcava el migdia, procedeix la paraula "siesta".





Fasti antiates. Calendari republicà




Els Fasti antiates són l'únic calendari romà de la República conegut fins a la data.

En la reconstrucció de la fotografia, els noms abreujats dels mesos s'organitzen a la part superior, precedits per la lletra K (kalendae). Les nones (nonae) s'indiquen com el cinquè dia i els idus (eidus) com el tretzè. El mes intercalat (intercalaris), inserit cada dos anys, està representat a la columna XIII. A la part inferior es mostra el nombre total de dies de cada mes. Els dies s'enumeren verticalment a la columna de cada mes i es representen mitjançant una seqüència recurrent de lletres de la A a la H, on cada nou dies s'identifica en vermell el dia de mercat (nundinae).

A més d'aquestes lletres, el dia incorporava una lletra addicional (notae dierum) que li atribueix el seu estatus: fasti (F), dies en què es poden celebrar negocis jurídics; nefasti (N), dies en què estaven prohibits; comitiales (C), quan les assemblees públiques es podien convocar i celebrar-se. Algunes vegades s'afegien designacions especials: ES (endotercisi) va identificar els dividits en matí, tarda i nit, tenint la consideració de nefasti durant el primer i tercer períodes i de fasti durant la tarda; NP probablement l'abreviatura de nefastus publicus. També podien destacar alguns festius puntuals. Les lletres grans marcaven festivals importants, mentre que les lletres més petites s'utilitzaven per a fer constar referències breus, com el nom d'una divinitat o la paraula ludi per anotar els dies de jocs a celebrar en honor d'alguns déus.

Pintats directament sobre un fons blanc de guix en vermell i negre, els Fasti antiates Maiores van ser trobats al lloc on es trobava la vila de Neró a Antium (Anzio).

Exceptuant els Fasti antiates, tots els altres calendaris que es coneixen són d'època d'August o posteriors. En total, més de quaranta calendaris sobreviuen, alguns gairebé complets, altres només en fragments. El més gran és el Fasti Praenestini, que mesura aproximadament 1,83 per 5,49 metres.





Fasti Praenestini (detall).
Els Fasti Praenestini prenen el nom de la ciutat situada a l'est de Roma, en el fòrum de la qual s'havia col·locat el calendari. Van ser esculpits en marbre i anotats pel gramàtic Verrius Flaco, que era considerat "el més savi de tots els romans" després de Marc Terenci Varró (Quintilià, Institutio Oratoria, X.1.95). És probable que fos dedicat a August en homenatge per la seva reforma del calendari (8 dC). Els fragments conservats permeten la reconstrucció parcial dels mesos de gener, març, abril i desembre.




Fasti Praenestini. Palazzo Massimo alle Terme





El calendari Julià



Atribuït al mateix Ròmul, el primer calendari romà va ser determinat pels cicles de la lluna i les estacions de l'any agrícola. L'any durava deu mesos distribuïts en sis mesos de trenta dies i quatre de trenta-un, per a un total de 304 dies. Començava al març amb la primavera i acabava al desembre amb la sembra de tardor. Els dos mesos d'hivern, en no haver-hi treball als camps, no comptaven.

Segons Titus Livi (I.19), va ser Numa Pompili, el segon rei de Roma (715-673 aC), qui va dividir l'any en dotze mesos lunars. Explica Censorino (XX) que es van afegir 50 dies al calendari, per a això es van incorporar els mesos d'hivern Ianuarius (gener) i Februarius (febrer), tots dos de vint dies, i es va reduir un dia cada un dels sis mesos de trenta dies. Aquell va ser un any lunar de 354 dies, però, a causa de la superstició romana sobre els nombres parells, es va afegir un dia al gener per completar el calendari de 355 dies. Cada mes tenia així un nombre senar de dies: Martius (març), Maius (maig), Quintilis (juliol) i Octobris van continuar tenint-ne trenta-un; els altres mesos vint-i-nou, llevat de Februarius, que en va tenir vint-i-vuit i es va dedicar als ritus d'expiació i purificació (februa), propis de l'últim mes de l'any.

Però la suma de les òrbites de la Lluna completades durant l'any (354 dies, a raó de 29,5 dies per 12 mesos), no coincidia amb el temps de l'òrbita anual de la Terra al voltant del Sol, un període d'aproximadament 365,25 dies. Així, 12 mesos lunars representaven un any 11 dies més curt que l'any solar: si no es corregia el dèficit, el calendari no podia mantenir la sincronia amb les estacions.

El Col·legi de Pontífexs va ser l'encarregat del calendari i de fixar les festes que depenien d'ell.

Es pronunciava al febrer, encara que no sempre prenia la decisió d'intercalar els dies addicionals necessaris per sincronitzar els anys lunar i solar.
      • D'una banda, es considerava que intercalar dies era premonitori de mals auguris.
      • D'una altra, el calendari es podia manipular fàcilment, cosa que a la pràctica va ocórrer amb freqüència per interessos polítics partidistes: permetia perllongar càrrecs oficials i avançar o retardar eleccions a conveniència. Bíbul, cònsol amb César en 59 aC, va intentar impedir la celebració de comicis i frustrar la legislació del seu col·lega més poderós declarant festius tots els dies que faltaven per finalitzar l'any (Dio, XXXVIII.6.1).
Juli Cèsar havia estat elegit Pontifex Maximus en 63 aC, però estava tan ocupat en la Gàl·lia i després amb la guerra civil que només havia ordenat intercalar un dia des que havia estat nomenat procònsol. El 13 de febrer de 50 aC, Ciceró es queixava en una carta a Atticus que encara no sabia si s'afegiria algun dia aquest mateix mes (V. 21). Quan Cèsar finalment va tornar d'Egipte en 46 aC i va ser nomenat dictador, ja s'havia generat una discordança de tres mesos entre les estacions i la data del calendari. Les festes de les collites es celebraven fins i tot abans que les terres haguessin estat conreades ("ni els festivals de les collites se celebren a l'estiu ni els de les veremes a la tardor", Suetoni, Vida de Juli, XL.1).

Aquell any, un calendari reformat basat en l'any solar va ser presentat per Cèsar, que n'havia sentit parlar per primera vegada durant la seva relació amb Cleòpatra (Lucà, Farsalia, X.187). Amb l'assessorament de l'astrònom alexandrí Sosígenes, es van intercalar els noranta dies que faltaven, prolongant aquest ultimus annus confusionis (Macrobi, Saturnalia, I.14.3) fins als 445 dies, per la qual cosa es va intercalar un mes de vint-i-set dies després del 24 de febrer i es van suprimir els seus últims quatre dies. A més, es van inserir dos mesos més de trenta-tres i trenta-quatre dies respectivament entre novembre i desembre (355 + 27- 4 + 33 + 34 = 445).

Per corregir els desajustos, es va optar per afegir un o dos dies addicionals als mesos de 29 dies (Ianuarius, Sextilis i Decembris ja tenien 31 dies i Aprilis, Junius, Septembris i Novembris, 30 cadascun).

El calendari resultant tenia aproximadament 365 dies repartits en 12 mesos.
      • Es distribuïen en quatre temporades gairebé iguals: gener (31 dies), febrer (28) i març (31) que conforma un hivern de 90 dies (91 en any de traspàs); abril (30), maig (31) i juny (30), una primavera de 91 dies; juliol (31), agost (31) i setembre (30), un estiu de 92 dies; i octubre (31), novembre (30) i desembre (31) una tardor de 92 dies.
      • El solstici d'hivern (Bruma) es va fixar el 25 de desembre (VIII Kal. Jan.). I de conformitat amb aquesta data, l'equinocci de primavera, el 25 de març (VIII Kal. Apr.), el solstici d'estiu, el 24 de juny (VIII Kal. Jul.) I l'equinocci de tardor, el 24 de setembre (VIII Kal. Oct.).
Com l'any solar era d'aproximadament un quart de dia més llarg que l'any establert pel calendari, calia intercalar un dia més cada quatre anys. El que s'afegia era el 24 de febrer, que segons el sistema de còmput romà corresponia al dia sisè abans de les calendes de març (ante diem sextum kalendas Martias), de manera que el 24 de febrer repetit es diria bis sextum.

La reforma de Juli Cèsar va entrar en vigor el dia 1 de gener de l'any 45 aC (la primera lluna plena després de Bruma).

Quan César va ser assassinat l'any 44 aC, el mes del seu naixement, Quintilis, va ser renomenat Iulius en honor seu. Aquest mateix any, els pontífexs van decidir erròniament introduir l'any de traspàs cada tres anys, en comptes de cada quatre.

Temps després es va detectar el desfasament generat i es va corregir l'error l'any 8 dC per ordre d'August, que va excloure el dia addicional de cada any de traspàs durant 36 anys, és a dir, fins l'any 44 dC.

El calendari julià considerava que l'any durava 365,25 dies, quan en realitat la xifra correcta és de 365,242189 (365 dies, 5 hores, 48 ‚Äč‚Äčminuts i 45,16 segons).

Aquests 11 minuts de més que s'afegien cada any van suposar que en els 1.257 anys que van transcórrer entre 325 i 1582, s'acumulés un error d'aproximadament 10 dies, el que es va corregir amb el calendari gregorià.


Implantació de la setmana


En 321 dC, l'emperador Constantí I el Gran va implantar la setmana de set dies, copiada del calendari mesopotàmic que es basava en els planetes que es podien observar des de la terra.

    • Dies Solis: diumenge. En 321 dC, Constantí va decretar que diumenge seria dia de repòs civil obligatori (dies dominicus).
    • Dies Lunae: dilluns.
    • Dies Martis: dimarts.
    • Dies Mercurii: dimecres.
    • Dies Iovis: dijous (Júpiter).
    • Dies Veneris: divendres.
    • Dies Saturni: dissabte.
Aquesta divisió de la setmana, és la que amb el temps es popularitzaria en les cultures de tot el món.