The Dioscuri Collection

Una seca és el lloc on es fabrica o s'emet moneda. La paraula seca prové de l'àrab sikka (سكة), que significa moneda i encuny.

L'encuny és una peça de metall dur, generalment cilíndrica, que presenta, en un dels extrems i en negatiu, els detalls que apareixeran després a la moneda. Encunyar significa batre, imprimir moneda mitjançant encuny: el martell colpeja el encuny i aquest el cospel, que és la peça de metall de menor duresa que es col·loca entre la base i l'encuny i que es convertirà en moneda després de rebre l'impacte. El cop imprimeix la peça i incorpora en anvers i revers els dissenys que l'obridor d'encunys ha dibuixat en negatiu en els costats de l'encuny i de la base que estan en contacte amb el cospel.

Des dels primers anys de la República, l'emissió de moneda estava encomanada al Senat. Per delegació, tot el relatiu al funcionament i la producció dels tallers monetaris (seques) es va confiar a magistrats especialment nomenats a l'efecte pel període d'un any. Inicialment van ser tres (tresviri monetales) i des de finals del segle III aC es van organitzar en un col·legi oficial.

 

Els tres membres d'aquest col·legi van ser responsables de les emissions en qualsevol tipus de metall i eren coneguts oficialment com tres viri aere argento auro flando feriundo, un llarg títol que sovint es va abreujar III.V.A.A.A.F.F. (els tres homes responsables de fondre i encunyar monedes de bronze, plata i or).

 

Va correspondre a aquests magistrats triar els dissenys i precisar les llegendes de les monedes, elecció que molt aviat va ser utilitzada com a eina de publicitat i propaganda en benefici de les seves famílies amb inequívoques finalitats polítiques.

 

La més gran i la més important de les seques es trobava a Roma (seca Capitolina), tot i que des de molt aviat, a mesura que es consolidava l'expansió territorial de la República, va coexistir amb altres tallers situats fora de la ciutat i fins i tot fora d'Itàlia.

 

Aquest escenari es va mantenir sense excessius canvis fins a la meitat del segle I aC, quan les guerres civils i el fort increment de les despeses militars van fer aparèixer seques itinerants que es desplaçaven amb les legions i amb els imperatores que les tenien al seu càrrec.

 

Finalitzada la guerra entre Cèsar i Pompeu, la situació ja no tornaria a ser la mateixa: a partir d'aquell moment, el control del Senat es va limitar a les emissions en bronze i poc a poc la seva influència es va diluir en benefici de l'emperador.

 

La seca de Roma va conviure amb seques d'Orient (Ephesus, Antioquia) i d'Occident, especialment les d'Hispània (Emerita Augusta i Colonia Patricia), que disposaven dels recursos proporcionats per les riques mines de la regió.

 

A partir de l'any 15 aC, la producció d'aquestes seques es va veure afectada per la creació d'un nou centre d'encunyació monetària a la ciutat de Lugdunum, que aviat guanyaria especial importància. Situada a la confluència dels rius Saona i Roine, la ciutat gala va ser escollida per la bona comunicació fluvial i per la seva posició estratègica, a meitat de distància entre les seques hispàniques i la frontera germànica on es trobaven les majors concentracions de tropes i per tant, on l'Administració romana realitzava els seus majors desemborsaments. Amb la nova seca, les emissions hispàniques en argent van desaparèixer.

 

Lugdunum era, a més, capital d'una província imperial, és a dir, governada per August sense ingerència del Senat. En mèrits del seu imperium, August podia encunyar en aquestes províncies de forma completament independent dels magistrats romans. La mesura va ser reforçada amb la supressió de les encunyacions d'or i argent en la seca de Roma (12 aC), que únicament va retenir emissions en bronze i els divisors més petits. Des de l'any 4 aC la seca de Roma va cessar completament les seves activitats. Quan les va reprendre en 15 dC només es van encunyar asos, amb motius semblants als de dues dècades abans però ara sense els noms dels tresviri monetales, que ja havien desaparegut. Malgrat tot, la magistratura no va ser suprimida per complet i es va mantenir fins el segle III dC.

 

La divisió en la producció de moneda (or i argent a Lugdunum i els altres metalls a Roma) seria mantinguda per tots els emperadors de la dinastia Julio-Clàudia, fins que la reforma monetària de Neró va obligar novament a concentrar totes les emissions a la capital imperial.

 

A la meitat del segle III dC es va restablir la descentralització. La proliferació de nous tallers va posar de manifest la conveniència d'incorporar marques a les monedes com a forma de control de les emissions. A més d'identificar la seca, sovint s'indicava també l'officina, és a dir, el taller de procedència de les monedes d'entre tots els integrats en una mateixa seca. D'aquesta manera es podia conèixer l'origen d'una emissió i les deficiències detectades (falta de pes) ser atribuïdes a una determinada officina, el que feia que els funcionaris que estaven al capdavant poguessin ser declarats responsables.

 

Les marques s'acostumaven a col·locar en el revers de la moneda, gairebé sempre en l'exergue. Per excepció, es poden trobar en el camp del revers o fins i tot en el de l'anvers.

Les marques es formaven combinant diferents elements:

• Lletra: P (pecunia), M (moneta), SM (sacra moneta), PS (pecunia sacra) o COM (abeviatura de comitatensis moneta, probablement per a referir-se a les encunyacions de tallers itinerants que acompanyaven l'emperador durant el Baix Imperi). En les monedes d'or, la marca pot acabar amb les lletres OB (obryzium: or refinat o or pur).
• Abreviatura de la ciutat on es troba la seca.
• Identificació de l'officina amb lletres llatines, lletres gregues o números romans després del nom de la seca (de vegades, l'officina s'omet i de vegades, precedeix l'abreviatura del nom de la seca).
• Marques de sèrie mitjançant símbols com punts, mitja lluna o altres que molt probablement indiquin quan va ser encunyada la moneda i qui era en aquest moment el responsable del taller.

Al costat de les encunyacions imperials, van circular al mateix temps pel vast territori de l'Imperi grans quantitats de moneda provincial. Les emissions provincials, gairebé sempre en bronze i sota control del governador romà del lloc, es van utilitzar en àrees geogràfiques delimitades i responien a patrons i dissenys locals de molt diversa índole, sent especialment rellevants les d'inspiració grecoromana i les encunyades a les províncies orientals.

 

La importància i durada d'aquestes seques va ser molt variada: des de les més efímeres (Barcino) fins a les més longeves i importants (Lugdunum, Aquileia), algunes de les quals (Constantinopolis, Nicomedia) van continuar en producció durant bona part de l'Imperi bizantí.