The Dioscuri Collection

Amb la República, Roma va substituir el lideratge dels reis per un nou sistema de govern: es va crear el consolat.

Antecedents

La figura del cònsol es va formar lentament després de la caiguda de la monarquia. Inicialment van coexistir el rex sacrorum en l'àmbit exclusivament religiós i el magister populi, que es va fer càrrec de les responsabilitats polítiques i militars.

Els plebeus, amb un protagonisme gairebé nul en els assumptes públics, desconeixien les normes per les que podrien arribar a ser jutjats i normalment els patricis aplicaven la tradició segons convenia als seus interessos (mores maiorum). Per això, una de les primeres reclamacions plebees va ser l'organització de la tradició romana en forma de lleis. Amb aquesta finalitat, en 452 aC el Senat va acordar enviar a Grècia una comissió per informar-se sobre el govern de les ciutats gregues i va substituir el magister populi per un col·legi de deu persones (decemviri legibus scribundis consulari imperio) encarregat de redactar en el termini d'un any un conjunt normatiu que permetés regular les relacions entre tots els ciutadans romans. El resultat va ser la Llei de les XII Taules, el primer cos legal estructurat que, a títol de normes bàsiques de convivència, va ser exposat públicament en el Fòrum en 451 aC.

L'èxit de la fórmula decenviral va portar a repetir l'esquema per a l'any 450 aC. Els nous decemvires van ser nomenats amb l'encàrrec d'aprovar aquella llei, però després de la seva aprovació, van refusar deixar el càrrec i es va iniciar una revolta que els va obligar a renunciar.

Després de la renúncia (449 aC) es va restablir una magistratura de dues persones, que van passar a anomenar-se praetor maximus i praetor minor. Des d'aquest moment, aquest col·legi pretorial, precedent del consular, s'alternaria amb els col·legis de tribuns militars amb poder consular (tribuni militares consulari potestate).

Els tribuni militares consulari potestate van aparèixer per primera vegada en 444 aC com una concessió patrícia durant el conflicte sorgit amb els plebeus, que pretenien tenir accés als alts càrrecs de govern de Roma en les mateixes condicions que aquells (no s'ha de confondre els tribuns consulars amb els oficials legionaris de l'exèrcit romà). Donades les reticències patrícies a obrir les portes del consolat a la plebs, es va acceptar crear aquesta magistratura com a solució pràctica que permetia alhora donar satisfacció a les reclamacions plebees i mantenir sense canvis els requisits formals establerts per arribar al consolat, que continuaria reservat en exclusiva als patricis.

Els tribuns consulars, com els cònsols, estaven investits d'imperium, el que implica que van deurien d'haver estat elegits pels comitia centuriata.

La decisió de triar un collegium de tribuns consulars o un de cònsols es prenia per senatus consultum, segurament en funció de les persones que haurien d'ocupar el càrrec.

També podria haver estat a causa de les canviants necessitats militars i administratives d'una Roma en constant expansió. Durant la dècada de 440 aC, la creació dels tribuns consulars podria emmarcar-se en una reorganització de les estructures militars, de la qual van néixer també la censura (responsable de realitzar el cens que identifiqués el nombre d'homes en disposició de prestar el servei de les armes) i la qüestura (responsable dels fons i subministrament de l'exèrcit).

El nombre de tribuns consulars va ser variable. Inicialment se'n van nomenar 3; van passar a ser quatre per primera vegada en 426 aC, després de l'annexió de la ciutat de Fidenas; a partir de 405 aC el nombre va augmentar a sis, continuant així (amb alguna excepció) fins a la supressió del càrrec per les leges Liciniae-Sextiae (367 aC) i el restabliment de l'consolat a 366 aC.

Les leges Liciniae-Sextiae van culminar el procés d'equiparació de patricis i plebeus i van permetre l'accés progressiu d'aquests últims a les magistratures.

La supressió dels sis tribuns consulars va ser compensada amb el nomenament de cinc magistrats amb diferents funcions: la més alta jerarquia es va confiar a dos cònsols. Per sota, van ser nomenats un pretor, encarregat d'impartir justícia a Roma, i dos edils curuls, que s'ocupaven de totes les altres tasques administratives dins de la ciutat (organització dels jocs, supervisió dels mercats).

Perfil del càrrec

El cònsol era el magistrat suprem, amb imperium, a qui es van atribuir tots els poders que havia tingut el rei, encara que ara amb caràcter col·legiat i temporal. El cònsol dirigia el govern de Roma i, en temps de guerra, era el comandant de l'exèrcit. El seu poder militar era il·limitat i tenien el comandament de dues legions cadascun.

Es nomenaven dos cònsols, que donaven nom a l'any (epònims). Els substituts eren anomenats suffecti. Els seus mandats eren anuals i cada cònsol podia vetar les decisions de l'altre (intercessio). Vestia la toga praetexta, usava la sella curulis i anava precedit per dotze lictors (oficials d'ordre públic encarregats d'escortar alts càrrecs).

Els cònsols eren elegits pels comitia centuriata i per efecte de la intercessio, únicament adoptaven decisions de consens: només el veto de l'altre cònsol i, més tard, el dels tribuns de la plebs limitava les seves facultats. En canvi, els cònsols podien interferir en les decisions dels pretors, edils i qüestors. Amb el temps i per a major seguretat, es va exigir que les decisions dels cònsols fossin ratificades pel Senat, que podia així controlar els tractats i, en general, participar en les decisions que transcendissin a el mandat d'un any.

En cas de perill exterior o de greu commoció interna, el Senat podia dictar un senadoconsulto i autoritzar els cònsols a nomenar un dictador. El nomenament, per un període màxim de sis mesos, significava la reunió en una sola persona dels màxims poders i la suspensió de l'exercici de les altres magistratures ordinàries.

Prenien possessió del càrrec dels idus de març; a partir de 153 aC ho van fer en les calendes de gener. Quan finalitzava el mandat, estaven subjectes a les lleis i, si procedia, havien de retre comptes de les seves decisions.

Per ser cònsol s'exigia haver complert 40 anys per als patricis i 42 per als plebeus, encara que era possible ocupar el càrrec més d'una vegada si entre els nomenaments transcorrien almenys deu anys. La lex Vibia annalis de 180 aC va exigir, per accedir a l'consolat, passar amb anterioritat per les magistratures inferiors (cursus honorum) i respectar el temps d'inactivitat prefixat entre cada magistratura.

A l'augmentar el territori, algunes de les atribucions dels cònsols van haver de ser compartides amb magistrats provincials (procònsols i propretores).