Cònsols




Juli Cèsar
Amb la República, Roma va substituir el lideratge dels reis per un nou sistema de govern: es va crear el càrrec de cònsol, magistrat suprem, amb imperium, a qui es van atribuir tots els poders que havia tingut el rei, encara que ara amb caràcter col·legiat i temporal.

Es nomenaven dos cònsols, que donaven nom a l'any (epònims). Els substituts eren anomenats suffectiEls seus mandats eren anuals i cada cònsol podia vetar les decisions de l'altre (intercessio).

Vestia la toga praetexta, usava la sella curulis i anava precedit per dotze lictors (oficials d'ordre públic encarregats d'escortar alts càrrecs).

El cònsol dirigia el govern de Roma i, en temps de guerra, era el comandant de l'exèrcit. En cas de perill exterior o de greu commoció interna, el Senat podia dictar un senatus consultum i autoritzar els cònsols a nomenar un dictador. El nomenament, per un període màxim de sis mesos, significava la reunió en una sola persona dels màxims poders i la suspensió de l'exercici de les altres magistratures ordinàries.
La figura del cònsol es va formar lentament després de la caiguda de la monarquia.

Inicialment van coexistir el rex sacrorum en l'àmbit exclusivament religiós i el magister populi, que es va fer càrrec de les responsabilitats polítiques i militars.

Els plebeus desconeixien les normes per les que podrien arribar a ser jutjats i normalment els patricis aplicaven la tradició segons convenia als seus interessos (mores maiorum). Per això, una de les primeres reclamacions plebees va ser l'organització de la tradició romana en forma de lleis. Per a això, el Senat va acordar enviar a Grècia una comissió per informar sobre el govern de les ciutats gregues i va substituir el magister populi per un col·legi de deu persones (decemviri legibus scribundis consulari imperio) encarregat de redactar en el termini d'un any un conjunt normatiu que permetés regular les relacions entre tots els ciutadans romans. El resultat va ser la Llei de les XII Taules, el primer cos legal estructurat que, a títol de normes bàsiques de convivència, va ser exposat públicament en el Fòrum en 451 aC.

Un cop aprovada aquesta llei, en 449 aC es va restablir una magistratura de dues persones, que es van anomenar praetor minor i praetor maximus.

Des d'aquest moment, aquest col·legi pretorial, precedent del consular, s'alternaria amb els col·legis de tribuns militars amb poder consular (tribuni militum consulari potestate).

En 367 aC, les leges Liciniae-Sextiae, van culminar el procés d'equiparació entre patricis i plebeus, permetent l'accés progressiu d'aquests últims a les magistratures.

Els cònsols eren elegits pels comitia centuriata i per efecte de la intercessio, únicament adoptaven decisions de consens: només el veto de l'altre cònsol i, més tard, el dels tribuns de la plebs limitava les seves facultats. En canvi, els cònsols podien interferir en les decisions dels pretors, edils i qüestors. El seu poder militar era il·limitat i tenien el comandament de dues legions cadascun.

Amb el temps i per a major seguretat, es va exigir que les decisions dels cònsols fossin ratificades pel Senat, que podia així controlar els tractats i, en general, participar en les decisions que transcendissin al mandat d'un any.

Inicialment, prenien possessió del càrrec els idus de març, però a partir de 153 aC ho van fer en les calendes de gener. Quan finalitzava el mandat, estaven subjectes a les lleis i, si procedia, havien de retre comptes de les seves decisions.

En augmentar el territori, algunes de les atribucions dels cònsols van haver de ser compartides amb magistrats provincials (procònsols i propretors).

Per ser cònsol s'exigia haver complert 40 anys per als patricis i 42 per als plebeus, encara que era possible ocupar el càrrec més d'una vegada (en un primer moment va ser necessari que entre nomenament i nomenament transcorregués un període mínim de temps, que va començar sent de deu anys).

La Lex Vibia annalis de 180 aC va exigir, per accedir al consolat, passar amb anterioritat per les magistratures inferiors (cursus honorum) i respectar el temps d'inactivitat prefixat entre cada magistratura.



Segle VI aC




Segle V aC




Segle IV aC




Segle III aC




Siglo II aC




Segle I aC




Segle I dC




Els noms i les dates han estat obtinguts de Thomas Robert Shannon Broughton, The Magistrates of the Roman Republic, vol. I (Philological Monograph No. 15), American Philological Association, New York, 1951.