The Dioscuri Collection

En la mitologia grega els Dioscurs (Διόσχουροι) van ser dos famosos herois, germans bessons i bessons també d'Helena de Troia i de Clitemnestra, esposa d'Agamèmnon i reina de Micenes. Es deien Càstor i Pòl·lux (Gemini) i van arribar a tenir el seu propi temple en el Fòrum Romà.

La versió més coneguda de la seva filiació és que Zeus es va convertir en cigne i va seduir a Leda, filla del rei Testi d'Etòlia, que estava casada amb Tindàreu, rei d'Esparta. La nit que Zeus es va unir a Leda, la dona es va unir també al seu marit i va concebre dos parells de bessons: d'una banda, Càstor i Clitemnestra, fills de Tindàreu i d'una altra, de sengles ous, Pòl·lux i Helena, fills de Zeus.

Entre els Dioscurs, en ser Pòl·lux fill de Zeus, va ser considerat l'únic bessó que gaudia d'immortalitat.

Càstor era famós per la seva habilitat per a domar cavalls i cavalcar, mentre que Pòl·lux ho era per la seva destresa en la lluita cos a cos.

Per la seva banda, Afareu, germanastre de Tindàreu i alhora rei de Messènia, va tenir també dos bessons: Ides i Linceu. El primer era més fort, però Linceu tenia una vista tan aguda que podia veure en la foscor.

La rivalitat entre les dues parelles de bessons va començar quan Càstor i Pòl·lux van raptar a les seves cosines Febe i Hilaria, filles del seu altre oncle Leucip i compromeses amb Ides i Linceu. A partir de llavors, la confrontació entre ells va ser constant.

Tanmateix, després de la mort d'Afareu van fer les paus: un dia, els quatre van decidir deixar de banda les seves diferències i unir les seves forces per organitzar un robatori de bestiar a Arcàdia. L'assalt va resultar un èxit i a l'atzar es va triar a Ides per repartir el botí. Aquest va esquarterar una vaca i la va repartir en quatre trossos, proposant que la meitat del botí seria per a aquell que primer mengés la seva part i la resta per a qui acabés en segon lloc. Sense donar gairebé temps als altres a començar, Ides va engolir el seu quart i després va ajudar a Linceu a empassar el seu. D'aquesta manera, tots dos es van dur el bestiar a Messènia.

Els Dioscurs es van quedar allà fins que Pòl·lux, el més lent dels quatre, va acabar de menjar i seguidament se'n van anar a Messènia per protestar per les trampes emprades. En no trobar-hi ni Ides ni Linceu, els Dioscurs van recuperar el bestiar i es van amagar en un roure buit esperant el retorn dels seus rivals. Però Linceu els havia vist des del cim de la muntanya i Ides, baixant a tota velocitat, va disparar la seva llança contra l'arbre i va traspassar a Càstor. Quan Pòl·lux es disposava a venjar al seu germà, Ides el va colpejar amb una pedra i el va ferir de gravetat, però tot i així Pòl·lux va aconseguir matar Linceu amb la seva llança. En la mateixa disputa, Zeus va intervenir en defensa del seu fill Pòl·lux i va matar a Ides amb el seu llamp.

Sacsejat pel dolor per la pèrdua de Càstor, Pòl·lux no va voler acceptar la immortalitat sense el seu inseparable germà, davant la qual cosa Zeus va permetre que tots dos s'alternessin sis mesos com déus en l'Olimp i sis com mortals traspassats a l'Hades.

S'explica que durant la batalla del Llac Regilo (496 aC), van ser vistos dos joves lluitant al costat dels romans. La mateixa tarda de la victòria se'ls va veure també a Roma abeurant els seus cavalls a la font Yuturna, on van anunciar a la ciutat la victòria aconseguida sobre els llatins per desaparèixer poc després.

Identificats aquests joves com els Dioscurs, el dictador Aulus Postumius Albinus va fer vot de consagrar-los un temple al fòrum. El temple es va situar en el lloc d'aquesta aparició i els va ser dedicat en 484 aC. A partir d'aquest moment, Càstor i Pòl·lux van posseir, a més d'un santuari, les seves pròpies festes i ritus, i es van consolidar com a protectors de l'exèrcit i, més concretament, de la cavalleria en el combat. Al costat d'aquesta naturalesa militar, els Dioscurs van anar assumint progressivament altres trets de caràcter civil: nombroses dades evidencien com protegien també a navegants i mariners davant el perill d'una tempesta. A causa de que a Itàlia la major part del comerç exterior es realitzava per mar, el patronatge sobre els marins es va fer extensiu als comerciants.

Això podria explicar la freqüència amb què apareixen representats en les monedes.

El temple dels Dioscurs tenia pòrtics de columnes corínties en tot el perímetre exterior, a raó de vuit columnes en el front i onze en els costats majors. Va ser reconstruït en 117 aC pel cònsol Lucius Caecilius Metellus Diadematus i més tard, després d'un incendi, per August (14 aC). En l'actualitat només es conserven tres de les seves columnes.

Encara que dedicat als Dioscurs, era més popularment conegut com Temple de Càstor. Va ser en diverses ocasions lloc de reunió del Senat i a partir de mitjans del segle II aC, el podi es va convertir en tribuna per a magistrats i oradors durant els comicis que tenien lloc en aquesta part de la plaça del Fòrum.

La devoció que van gaudir Càstor i Pòl·lux entre els militars respon al caràcter que tradicionalment se'ls va atribuir de protectors de la cavalleria romana. A partir de la inclusió dels Dioscurs en el Panteó romà, Mart, déu de la guerra per antonomàsia, va romandre com déu de la infanteria, mentre que Càstor i Pòl·lux es van convertir en divinitats protectores de la cavalleria.

En numismàtica se'ls representa en nombroses monedes romanes, especialment en les primeres sèries anònimes i en les emissions de les famílies (gens) durant l'època inicial de la República.

Solen aparèixer en l'anvers com figura bifront i en el revers amb els seus cavalls, generalment cavalcant, lluint gorra i capa, subjectant les brides amb una mà i les llances amb l'altra.

Els cavalls dels Dioscurs es deien Flògeus i Hàrpagus, i es deia que eren fruit de la unió de les Harpies i el déu-vent Zèfir.