Domus romana

Com en tot el món mediterrani, els primers habitatges dels romans degueren ser una espècie de cabana rodona o ovalada amb la coberta cònica de troncs recoberts de canyes i palla (casae o tuguria). Inicialment servien per a protegir els pagesos d’èpoques antigues durant les feines del camp i després d’habitatge familiar, en el que tots els membres de la família vivien junts i on es cuinava el menjar, es realitzaven totes les tasques domèstiques, s'oferien els sacrificis als déus i s’habilitava a la nit per a acomodar-hi els llits de tothom.

Des d’aquests precedents remots, l’evolució de la casa urbana segueix patrons diferents segons la tipologia de l’habitatge, molt distints segons les possibilitats econòmiques de cada família.

Les més humils vivien en edificis de pisos (insulae), construïts amb materials de molt poca qualitat que els exposaven a incendis i esfondraments. Les dimensions eren variables però sempre petites, generalment d’una sola habitació on es concentraven totes les activitats de la família. El creixement de la població de Roma va provocar l’augment de les insulae i l’aprofitament vertical de la propietat immobiliària, fet que va obligar en diferents moments a establir normes reguladores (per raons de seguretat, August va limitar l’alçada de les insulae a 70 peus).
Les famílies benestants vivien en cases unifamiliars (domus). La domus fou la casa urbana típica de Roma durant la República i l'Imperi, en contraposició a les cases extramurs que s’anomenaven villae, tant les construïdes fora de les muralles de Roma (villae suburbanae) com les aixecades al bell mig del camp (villae rusticae), de configuració diferent a l’estàndard de la domus per dotar-les de dependències annexes especialment habilitades per als estris i les feines agrícoles.

Vista general de Pompeia. Al fons, el Vesubi

La domus romana sembla seguir el model de la primitiva vivenda etrusca, de forma rectangular amb obertura també rectangular en la coberta, que permetia l’entrada de llum, la sortida de fums i la recollida de l’aigua de pluja, en un clar precedent del que després serien el compluvium, l’impluvium i l’atri de la casa romana clàssica (domus).

Els materials emprats per a la construcció de les parets (parietes) varià amb el temps, el lloc i el cost del transport. Els primers materials utilitzats a Itàlia foren la pedra polida, els maons sense coure (lateres crudi) i els maons cuits al forn (lateres cocti). La fusta només s'emprava en estructures temporals. En època clàssica es generalitzà l’ús del ciment (caementum), més barat, més durable i més fàcil de treballar i de transportar que la pedra o el maó.

L'exterior de les parets solia ser auster, sense obertures ni ornaments, de manera que els murs només es cobrien amb estuc.

En canvi, en ésser el travertí (lapis tiburtinus) una pedra molt abundant i fàcil d'aconseguir, però al mateix temps molt apagada i poc atractiva pel color, les parets interiors s’acostumaven a decorar amb vistosos recobriments d'estuc o de marbre, que conferien un acabat més elegant.

En un primer moment, les parets estucades es pintaven amb colors vius i llampants, sobretot vermell i groc. Més endavant les parets començaren a recobrir-se amb lloses fines de marbre amb sortints i cornises. La combinació de marbres en diferents tons creava efectes artístics. Finalment arribaren a les cases les figures d'estuc en relleu, enriquides amb or i colors, i els mosaics, principalment fets de peces de cristall de colors.

A les cases més modestes el terra (solum) es formava suavitzant la superfície entre el perímetre de les parets cobrint-la amb una capa gruixuda de trossos de pedra, maons i teules (pavimentum) i aplanant-la amb un objecte pesant (fistuca).

A les cases més luxoses el terra es feia amb peces de pedra ajustades les unes amb les altres, amb ciment o amb lloses de marbre formant figures geomètriques. També era freqüent la utilització de mosaics per a l’ornamentació d’algunes parts del paviment.

Els romans van construir les seves cases amb unes característiques típiques que es van mantenir inalterables durant segles. Les proporcions podien variar segons la mida i la forma de la parcel·la i el luxe i el nombre d'habitacions depenia de les possibilitats i els gustos del propietari, però el nucli era sempre el mateix. La domus romana era un habitatge ocupat per una sola família, tenia planta rectangular i normalment una sola alçada; es trobava aïllada de l'exterior per parets uniformes amb molt poques obertures. Les habitacions s'obrien totes cap a l'interior de la casa, des d’on rebien la llum a través de l'atri i, després, del peristil. Per norma general, hi havia un únic accés a la part frontal mitjançant una porta que donava al carrer (quan la domus es va ampliar amb el peristil, aquest espai podia tenir accés directe des d’un carrer lateral a través del posticum). Si la façana de sortida donava a un carrer comercial, el propietari podia habilitar les habitacions situades als costats de l’entrada i destinar-les a activitats econòmiques (tabernae), tot sense veure reduïda la seva intimitat ni quedar privat de la llum natural que arribava de l’atri.

Les primeres domus eren senzilles i austeres i cada habitació tenia el seu ús particular:

A l'entrada principal s’hi arribava pel vestibulum, petit espai arrecerat anterior a la porta (ostium), que donava a un corredor anomenat fauces.
L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava i el centre de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre foradat per una gran obertura al mig (compluvium) que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja a l'impluvium, un receptacle rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament és on hi havia la llar (focus), on es cuinava i menjava i on es col·locava, sobre una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als déus de la casa (lararium).
A banda i banda de l'atri s’hi ubicaven els dormitoris (cubicula) i les ales (alae), que eren estances que n'ampliaven l'espai.
El tablinum estava situat al darrere de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior o ser completament exteriors i destinades a usos comercials (tabernae).
Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior.
Al fons de l'edificació hi solia haver una quadra, on es guardaven els carruatges i les àmfores, una habitació per al capatàs (villicus) i les cambres dels esclaus.

Progressivament, a partir de les Guerres Púniques, les famílies benestants van convertir en tendència ampliar la domus a l’estil hel·lenístic afegint-hi el peristylum, envoltat de dependències de procedència grega (triclinium, exedra, nimphaeum, bibliotheca). A partir d’aleshores la domus es tornarà cada vegada més còmoda, àmplia, ventilada, assolellada i elegant.

Parts de la domus

A.- VESTIBULUM

La casa urbana es construïa sobre la línia del carrer. La porta exterior s'anomenava ianua i la interior ostium, però ambdues paraules acabaren per emprar-se indistintament, i la segona fins i tot s'aplicava a tota l'entrada. Les portes dobles s'anomenaven fores (la porta de darrere que des del peristylum donava a un carrer lateral s'anomenava posticum). Tanmateix, les portes no eren gaire freqüents a l'interior de les cases: els romans preferien separacions més senzilles, generalment amb només unes cortines (velae).

A les cases més pobres la porta estava ancorada al mur frontal, el que vol dir que quedaven separades del carrer només per l'amplada del llindar.

A les més refinades, entre la voravia del carrer i l’entrada de la domus hi havia un o dos esglaons que duien a un replà formant un espai delimitat pel llindar (limen inferum), la llinda (limen superum) i els muntants (postes). A la part interior s’hi fixaven les portes, que s’obrien cap endins. La porta estava dividida en dues fulles (valvae), cada una de les quals al seu torn podia estar tallada horitzontalment a mitja altura, permetent obrir la part superior deixant tancada la inferior. Eren portes grans i fortes que es tancaven des de fora amb forrellat i des de dins amb barres (serae), pestells de fusta (repagula) o forrellat (pessulus). El suport de la porta era un cilindre de fusta massissa una mica més llarg que la porta i amb un diàmetre més gran que el gruix de les fulles. La part que excedia de l’alçada de la porta s’encaixava per dalt i per baix als dos forats que hi havia a la llinda i al llindar. Les entrades i les portes rebien sovint atencions artístiques. Els muntants es podien recobrir de marbre i les portes, treballades amb relleus, s’envoltaven amb marcs de bronze.

Les portes de la domus eren sagrades i tenien els seus propis déus protectors (Ianus, Forculus, les portes; Limentius, el llindar; Cordea, les pollegueres). En el paviment de l’entrada era freqüent trobar-hi una salutació (Salve! Cave canem). A vegades sobre la porta hi havia inscripcions de bon auguri (nihil intret mali). El tram existent entre la porta d’entrada i l’atri es denominava fauces, on era freqüent col·locar-hi un banc per a les visites. També era habitual que, en la part més allunyada de la porta i propera a l’atri, pengés del sostre una cortina per evitar mirades curioses des del carrer si en algun moment es deixaven les portes obertes. En els laterals del vestibulum i les fauces, s’hi podien habilitar uns habitacles destinats a botigues (tabernae) amb entrada exclusiva des del carrer; a les millors cases, el propietari podia renunciar a tancar els dos espais més propers al vestibulum (o un d’ells) per donar més amplitud a l’entrada, a manera de rebedor on s’hi col·locaven plantes, flors, estàtues i altres ornaments. Probablement era la part de la casa on s’acumulaven els clients que feien cua per arribar a l’atri, on cada dia tenia lloc la salutatio matutina (els clients es reunien aquí a primera hora del matí per a saludar el propietari i rebre la sportula). De vegades, si les cases tenien un esclau amb funcions de porter (ostiarius o ianitor), se li podia reservar un lloc al darrere de la porta (excepcionalment una cambra per al seu ús personal).

Tabernae: eren habitacles de molt variades superfícies destinats a establiments de comerç. Per regla general, tenien accés exclusiu des del carrer, però en ocasions, excepcionalment, es podien comunicar amb l'interior de la domus. Les ubicades als costats del vestibulum es podien confiar a un llibert o a l'esclau de l'atri. Si la domus ocupava tota la parcel·la, les estances exteriors de les façanes laterals podien ser destinades, també, a petits habitatges de lloguer.
Generalment tenien un taulell d’obra per a la mercaderia i gerres encastades a les parets per a conservar les begudes. En la part inferior del mostrador hi havia un espai per al foc (si el producte se servia calent) o per al gel (si se servia fred). Les tabernae eren petites i s’hi comprava des de fora. Algunes mostres dels productes es penjaven a la paret exterior i sobre la porta s’hi escrivia el nom del botiguer.

Al damunt, quan hi havia planta superior, s’hi podia habilitar un petit habitatge (pergula), al què s'accedia per una escala interior o directament des del carrer. L’amo el podia cedir al botiguer o llogar-lo a tercers, normalment a famílies pobres (qui in pergula natus est, aedes non somniatur).

B.- ATRIUM

L'atri (atrium) era l'element bàsic de la casa romana. Era l’espai central cobert per un sostre (tectum) que presentava una obertura al mig (compluvium) per a donar llum i ventilació i permetre derivar l'aigua de pluja cap a l'impluvium, un receptacle rectangular que la recollia i la canalitzava cap a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia la seva reutilització. Es classifiquen segons quatre estils diferents:

atrium tuscanicum (atri etrusc): el sostre estava format per quatre bigues que es creuaven en angle recte; l'espai interior es deixava obert i formava així el compluvium.
atrium tetrastylon (atri tetràstil): les bigues eren sostingudes per quatre pilars o columnes.
atrium corinthium (atri corinti): només es distingia del tetràstil per tenir més de quatre columnes.
atrium displuviatum (atri de desguàs): el sostre s'inclinava cap a les parets exteriors i l'aigua era evacuada cap a fora mitjançant eixidius; aquest tipus de compluvium només deixava entrar i recollir l'aigua que realment queia des del cel.

Durant el segle I aC, l'atrium va deixar de ser el centre de la vida domèstica i es va convertir en un petit saló de gala emprat només per exhibir-lo. Quan s'introduí el peristylum, es degué sentir la necessitat d'habilitar una zona independent per a la cuina i després per a un menjador (possiblement com una zona per cuinar i menjar a l'aire lliure). Al peristylum s'hi afegiren després altres habitacions, convertides en dormitoris per a una intimitat encara major. En una fase posterior, aquestes habitacions es necessitaren per a altres finalitats i els dormitoris foren traslladats a una planta superior. L’aparició d’aquestes plantes superiors va tenir lloc probablement arran de la pressió immobiliària i l’increment del valor dels terrenys a causa de la constant expansió de la ciutat.

En aquest estat més avançat de la casa romana, l'atrium començà a ser decorat amb tot l'esplendor i la magnificència que el propietari es podia permetre. L'obertura del sostre es feia més gran per rebre més llum, cosa que precisava d’una arquitectura porticada on els pilars que la sostenien eren de marbre o fustes precioses. Entre aquestes columnes i a les parets s'hi col·locaven estàtues i altres obres d'art. L'impluvium es convertí en una pila de marbre, amb una font al centre, i sovint estava ricament treballat i ornat amb figures en relleu. El terra era de mosaic, les parets es decoraven amb pintures al fresc de colors llampants o amb artesanats de fusta o marbre de moltes tonalitats. Els sostres també es podien recobrir amb marbres, ivori o or. De vegades, sota l’obertura del compluvium s’hi col·locaven teles de magnífics teixits per matisar l’entrada de la llum, amb pebeters de perfums, taules de marbre, estàtues i l’estany central. En aquest atrium més decorat l'amfitrió rebia els seus convidats o els clients (salutatio matutina).

Entre l'impluvium i el tablinum, al lloc on havia estat el foc de la llar, hi apareix sovint una taula de marbre, amb finalitats purament decoratives (cartibulum), que substituïa els primitius altar (lararium) o petita capella (sacellum, aedicula) dedicats als déus Lars, al Genius de la casa o altres divinitats familiars.

Als costats de l’atri, hi havia les ales (alae) i els dormitoris (cubicula).

Quan la domus es va engrandir amb el peristil, les habitacions es van traslladar i les alae es van convertir en dos espais rectangulars totalment oberts a dreta i esquerra de l'atrium, on s'hi guardaven en vitrines els busts dels avantpassats (imagines).

Atri de Villa San Marco (Castellammare di Stabia)

C.- TABLINUM

Es tractava d’una cambra situada just en front de l’entrada i darrere l’atri, sense portes (ocasionalment es podia aïllar amb unes cortines penjades en suports de bronze. El seu nom podria derivar del fet que era allà on el pater familias hi guardava els seus llibres de comptes i els documents privats de la família (tabulae) així com l'arca dels diners (arca), que en temps antics estava encadenada al terra.

Per la seva posició dominava tota la casa: controlava l’entrada i tenia en el seu camp visual totes les estances que donaven a l’atri; quan a la domus se li afegí el peristylum, en tant que situat just entre aquestes dues parts, el tablinum permetia controlar el pas al peristil i també l’accés a totes les habitacions i dependències d’aquesta altra part de la casa.

Tanmateix, el dominus podia assegurar-se una privacitat total tancant les portes de dues fulles que el separaven del peristylum i corrent les cortines de l'obertura de l'atrium. Devia ser també la cambra on els fills de la família rebien instrucció i formació acadèmica. Hi solia haver armaris, prestatges, bancs per als estudiants i una cadira (cathedra) per al mestre, a més d’alguna imatge d’Apol·lo, Minerva o de les Muses. Si el tablinum es deixava obert, els convidats o visitants que entraven per l'ostium podien veure totes les parts públiques i semipúbliques de la casa. Quan el tablinum estava tancat, l’accés al peristylum es feia pels dos passadissos laterals que s’obrien als costats (fauces).

Casa de Marcus Lucretius Fronto (Pompeia). Tablinum

D.- PERISTYLUM

El gust pel luxe i l’increment del nombre d'esclaus domèstics va generar la necessitat de disposar d’una zona més senyorial en la que es pogués gaudir de més privacitat i intimitat.

D’inspiració hel·lenística, el peristil es convertí amb el temps en la zona més important de la casa, desplaçant l'atrium que va quedar destinat al servei domèstic. Es tractava d’un espai interior construït a continuació de l’atri però de mides més grans. Amb columnes als quatre costats, el peristylum era una zona oberta al cel i envoltada de les habitacions de descans de la família (cubicula), més àmplies i luxoses que les que envoltaven l'atri, que quedaren per als criats. Les habitacions podien disposar d’una avantcambra (procoeteon), que ocupava el criat de confiança (cubicularius). Quan es podien tancar amb clau rebien el nom de conclavia.

Els paviments del peristil solien adornar-se amb mosaics i les parets presentaven molt sovint pintures murals amb motius i colors de gran varietat.

De vegades, l’espai podia tenir accés directe des d’un carrer lateral a través del posticum.

A banda de les habitacions (cubicula), les dependències més característiques del peristylum foren les següents:

Triclinium: el refinament dels costums i de la vida social va fer freqüent disposar d’aquest espai per a celebrar els àpats, en detriment del tablinum o del cenaculum. S’hi habilitaven llits de maçoneria, amb una certa elevació a la part més propera a la taula, coberts de coixins que evitaven la duresa dels materials. La taula també era de maçoneria, de vegades portàtil. A les cases més riques, s’hi va arribar a construir un triclinium orientat cap al migdia per dinar a l'hivern (triclinia hiverna) i un altre amb orientació nord per a l'estiu (triclinia estiva).

Els menjadors podien ser enormes i elegants, amb sostres treballats (lacunaria) i paviments de marbres i mosaics, representant escenes i quadres de gran bellesa.

Oecus: cambra d'ús íntim, que servia de menjador més ampli i luxós que el triclinium.

Culina: les primitives cases romanes no tenien cuina: els àpats es preparaven a l'atri. Quan van aparèixer les primeres cuines, eren habitacles petits i mal disposats. Amb el temps, la cuina va representar un refinament i es va convertir en una de les parts principals de la casa. L’espai solia tenir un fogó d’obra, col·locat en un angle i adossat a les parets, però sense xemeneia, el que constituïa una molèstia i un perill pel risc d’incendi.

Exedra: era una sala gran, situada en l’extrem més allunyat de l’entrada, ben decorada i oberta totalment al peristil. S’utilitzava per a rebre visites i oferir un lloc privat on conversar i discutir. També era un lloc de descans on es podia fer la migdiada.

Bibliotheca: s’acostumava a orientar a l’est per a què la llum del matí il·luminés la cambra i per a evitar la humitat del vent de ponent. Conservava els volums en armaris de fusta o en calaixos (armaria, loculamenta, feruli, nidi) segons si estaven enrotllats o enquadernats.

Balnea: al segle II aC poques cases tenien bany i, si en tenien, era molt senzill. Les zones d’aigua van guanyar importància a la fi de la República, quan es convertiren en petites termes privades amb caldarium, frigidarium i tepidarium. La seva utilitat com a espai per a la neteja és limitat: al bany de la casa (lavatrina) els membres de la família es rentaven braços i cames cada dia; però la higiene del cos es feia un cop a la setmana a les termes o banys públics. El bany solia trobar-se prop de la cuina per poder-lo proveir amb rapidesa de gibrells d’aigua calenta. En aquest espai també es depilaven i rebien massatges.

Cella penuaria: servia per a guardar les provisions (penus). Se solien ubicar amb orientació nord perquè no entressin ni el sol ni els insectes. A càrrec de la seva supervisió hi havia un responsable encarregat de donar al cuiner la ració diària dels productes que necessitava per als àpats. El vi i l'oli es guardaven en cellers soterrats, en bótes o gerres encastades a terra o en bancs de maçoneria integrats a les parets.

Peristil. Domus Vettii

Planta de diferents Domus romanes

Diferents plantes de domus. A sota, d'esquerra a dreta Domus Vettii, Domus de Pansa i Domus del Faune (Pompeia)

Mobiliari i instal·lacions

En general, la casa romana amb prou feines estava moblada: en els cubicula no hi cabia gran cosa més que el llit i al menjador, la taula i tres llits al seu voltant devien ocupar tota la superfície. Potser la biblioteca era l'espai més condicionat, per bé que el mobiliari, més que ser confortable, pretenia mostrar la dignitat del dominus.

Llits (lecti): a diferència dels pobres, que dormien en un jaç miserable i menjaven asseguts en un tamboret o en el mateix sòl, les domus disposaven de llits que, a més de per a dormir (lectus cubicularis) servien per a treballar (lectus lucubratorius) i per menjar (lectus triclinaris).

El cubicularis es componia d'un bastidor de fusta rectangular sostingut per quatre o sis potes. De vegades, per ajudar a pujar-hi, podia anar acompanyat d’un petit escambell (sponga). Al damunt, una màrfega de palla o fulles (institae, fasciae) i un matalàs (torus, culcita), que podia ser de llana o de plomes. Completaven el conjunt els coixins (puluini, cervicalia), les mantes (stramenta, stragula, peristromata), que es col·locaven tant a sobre com a sota del cos i la coberta, que queia fins el terra per tots els costats i era la peça més luxosa.
El lucubratorius era com un divan guarnit amb coixins.
Els triclinares eren més baixos que els llits per dormir i molt luxosos en la seva confecció i revestiment. Sovint es feien de maçoneria.

Taules (mensae): eren de diverses formes i servien per a finalitats molt diferents: adornar l'atri o altres espais de la casa; per exposar la vaixella que es preveia utilitzar durant un banquet (abacus), per recolzar els plats dels comensals estirats en els triclinis (tabula vinaria, cartibulum, cilybathum, urnarium); per al joc (mensae lusoriae). El tauler (orbis) era de fusta (a mesura que es van refinar els gustos es van utilitzar fustes de més qualitat i exotisme); en canvi, les potes i el suport central (trapezophorus) solien ser d'ivori, d’os o de metall fi. Hi havia taules d'un sol peu (monopodia), de tres (tripodia) i de quatre (les més habituals).

Seients (sedes, sedilia):

El tamboret (scamnum, subsellium), era una banqueta de fusta destinada als nens, als servents o als paràsits en els banquets
La cadira (sella) es recolzava en quatre potes rectes, sense respatller i amb braços opcionals. Era lleugera i fàcil de transportar, es fabricaven de fusta i de bronze. Diferents eren la sella curulis (plegable, d'ivori amb seient de cuir i potes corbades en forma d’ese que usaven en públic els magistrats majors) i la sella gestatoria o sella lectica (cadira de mà, coberta o no, que usaven principalment les dones per fer-se portar pels carrers de la ciutat).
La cathedra era una cadira amb respatller llarg i arquejat que es feia gairebé únicament de fusta. Les potes solien estar una mica arquejades cap a fora, sense suport per als braços. Amb freqüència es guarnien amb coixins per resultar més còmodes. Eren usades sobretot per dones i pels homes efeminats. També rebien el nom de cathedra els seients assignats als mestres d'escola, però les seves amb suport i respatller recte.
El solium o tron era un seient luxós. Al ser més alt que la cathedra, solia acompanyar-se d'un escambell per recolzar-hi els peus i d’un coixí. Era el seient propi dels emperadors i, a casa, del pater familias. És el seient d'honor i la seva propietat passava de pares a fills. Es tractava d'un seient quadrangular, alt i respatller recte, amb suport per als braços i potes tornejades. Solien fer-se de fusta amb algunes incrustacions al reposa braços en bronze, os o ivori. El solium es col·locava a l'atri o al tablinum i quan no es feia servir es cobria amb un tapís. S’utilitzava en recepcions, durant les salutationes matutinae i quan se celebrava un consell de família.
El reposapeus (suppedaneum), situat davant del solium o la cathedra o al costat del llit, era rectangular, amb quatre potes.

Arques (arcae): els cofres o arques eren de variades formes segons la seva funció: grans de fusta per a la roba (arca vestuaria), les reforçades amb bronze o altres metalls per a guardar els diners o els objectes de valor (arcae ferratae o aeratae), més petites destinades a guardar les joies i estris femenins (loculus, scrinium) o per a guardar les provisions i objectes d'ús quotidià (arculae, cistae, capsae). Les arques es col·locaven a l'atri, adossades a alguna pilastra, posades sobre base de maçoneria i eventualment fixades al terra per un fort clau que travessava la base.

Calefacció: tot i el suau clima d'Itàlia, les cases romanes sovint eren fredes. A l'hivern utilitzaven estufes de carbó o brasers metàl·lics amb potes per protegir el terra i anses per a poder-los traslladar (foculi); la primera combustió es feia a l'atri o al peristil i després es repartien per les restants habitacions de la casa. En canvi, les famílies més riques es dotaven de forns fixos de llenya construïts en un lloc soterrat, de manera que l’escalfor es distribuïa per les habitacions mitjançant canalitzacions i obertures creades sota el paviment o al llarg de les parets entre els envans.

Il·luminació

Teies (taedae), fetes de fusta resinosa.
Candeles (candelae) fetes de cera o sèu embolicant un ble vegetal. Podien formar torxes o atxes (funalia, funales cerei o simplement cerei). Quan el dominus sortia de nit, eren portades per l’esclau que l’acompanyava.
Llanternes (laternae): tenien l'avantatge que no s'apagaven perquè tancaven la llum i protegien la flama del vent entre les seves parets transparents de vitel·la, banya (laterna cornea), bufeta (laterna vesica) i més tard de vidre.
Lluernes (lucernae): foren el sistema d'il·luminació més comú a les cases romanes. Eren recipients aixafats, amb una ansa a la part posterior, un pic o més (rostrum, myxus) a l'anterior per on sortia el ble (ellychnium) i un forat al centre per on s’omplia d'oli. Les més comunes eren d'argila, tot i que n’hi havia també de bronze i de materials preciosos. Presentaven dissenys molt diversos: en forma de trípode per il·luminar la taula de treball del tablinum; amb cadeneta per a ser penjades del sostre; o agrupades en canelobres dels que penjaven petites lluernes de figures i motius variats.
Els canelobres constaven d'un peu (normalment de tres potes) que feia de base per a un suport que podia simular una columna o una figura humana o d’animals, tot coronat a la part superior amb una anella d’on sortien els braços per penjar les lluernes. Malgrat el seu origen senzill, els materials i els formats escultòrics emprats els van acabar convertint en un objecte decoratiu d’extraordinari valor.

Taula - Braser - Vas

Pintures i mosaics

Els romans solien decorar les parets interiors de les cases amb pintures, de temàtica molt variada i amb una gran intensitat de color, tant en la representació de figures individuals com en la de grups o escenes de tota mena. Les tècniques usades foren l'encaust, el tremp i, sobretot, el fresc.

L'antiga Roma va destacar també pel domini del mosaic, usat principalment per decorar els terres de les zones nobles de la domus.

Els millors exemples de pintura mural procedeixen de cases particulars de Pompeia i Herculà; els mosaics, molt més nombrosos, mostren una gran varietat d'estils segons l'època i els llocs de procedència.

Vil·la dels Misteris (Pompeia)

Batalla d'Issos. Casa del Faune (Pompeia). Mosaic

Les vil·les

Les vil·les (villae) eren edificacions construïdes extramurs de les ciutats que es destinaven a l'explotació agrícola i ramadera.

En la pràctica, eren de dos tipus: la villa suburbana, generalment accessible i a poca distància de la ciutat, i la villa rustica, més allunyada i aïllada al bell mig del camp.

La vil·la era concebuda com una unitat bàsica de producció, destinada a l'explotació agropecuària d'una determinada extensió de terreny. Però a la vegada, a partir de finals de l’era republicana, es va convertir en un lloc de descans i d'esbarjo dels seus propietaris, que es retiraven a les seves cases al camp per fugir del soroll i del tràfec de Roma.

La vil·la tenia sempre una zona residencial, a l’estil de les domus urbanes, on hi habitava el dominus i la seva família . Les restants dependències eren més modestes i funcionals: habitacions dels esclaus (cellae), estables per als animals (stabula), magatzems de gra, trulls per a premsar olives o raïm (torcla), dipòsits per a líquids, forns per a la fabricació d’àmfores i gerres (necessàries pel transport de l'oli i el vi excedents) i, en general, tota classe d’instal·lacions agropecuàries, on es preparaven els materials i s’emmagatzemaven els productes obtinguts en l'explotació.

Les primeres viles (segles IV i III aC) consistiren en petites hisendes dependents del treball familiar. Després, el creixement econòmic dels segles II i I aC va ocasionar una progressiva desaparició dels petits agricultors i, paral·lelament, un augment significatiu dels latifundis. Aquest fet va provocar una proliferació de les villae, la part residencial de les quals passà a ser cada vegada més sofisticada i elegant, convertint-se en magnífiques domus per als rics, cultivades sovint per arrendataris i supervisades per un administrador (vilicus).