L'exèrcit romà

L'exèrcit i les legions en particular van tenir un paper fonamental en la història de Roma. Generalment se'ls acostuma a identificar amb una força militar molt organitzada, altament professional i rigorosament disciplinada, però aquesta imatge estereotipada només és fidel a la realitat en algun dels períodes històrics que s'observen en la seva evolució:

  • Durant la Monarquia i fins a finals del segle II aC, l'exèrcit es va organitzar al voltant d'un sistema de milícia, integrat en la seva totalitat per ciutadans romans reclutats per a les armes en funció de la seva riquesa, normalment pagesos amb propietats suficients per adquirir les seves armes i el seu propi equipament. El servei militar no era una professió sinó un servei que els cives devien a l'Estat i del que quedaven alliberats quan finalitzava la campanya militar. En aquesta primera època resulta difícil entrar en els detalls, ja que la informació disponible no permet retrocedir més enllà de mitjans del període republicà.
  • Des del segle I aC, l'exèrcit va ser un cos professional. L'expansió territorial va provocar que les guerres es lliuressin cada vegada més lluny de Roma, exigint grans guarnicions incompatibles amb el sistema de milícia popular. L'equip i les armes eren lliurats per l'Estat i per això, a partir de llavors, les legions van rebre un gran contingent d'homes, generalment pobres, que veien l'exèrcit com una possibilitat de guanyar-se la vida a la carrera militar.
  • Entre els segles III i V dC, l'exèrcit va mantenir les característiques del període altimperial, però amb les vastes fronteres es va haver d'enfrontar a creixents amenaces exteriors i a les tensions internes generades per les constants situacions de guerra civil. Durant l'Imperi tardà les legions van continuar sent unitats professionals, però molt diferents en dimensions, estructura i funcions tàctiques al que havien estat les seves predecessores. Les reformes militars més importants van ser dutes a terme per Dioclecià i per Constantino I el Gran.


Evolució


En algun moment de la seva història, els romans van adoptar la tàctica de la falange hoplítica
, probablement introduïda a Itàlia pels colonitzadors grecs.

Els hoplitas, el nom dels quals deriva de l'escut circular d'aproximadament 90 centímetres de diàmetre que els protegia el flanc esquerre (hoplon), eren llancers fortament armats i molt propers entre si, organitzats en formació tancada, de manera que el seu costat dret, desproveït de protecció, es veiés cobert almenys parcialment per l'escut d'un company.

El seu objectiu era aproximar-se l'adversari i forçar la batalla avançant sempre al pas amb la intenció d'obrir-se camí amb les llances entre les files enemigues. Els hoplites es desplegaven formant un cos compacte de front i profunditat variables (infanteria pesada) amb un principi tàctic essencial que es basava en el xoc directe, sense reserves, formant un mur compacte d'escuts del qual sobresortien les llances apuntant cap endavant. Els hoplites comptaven amb el suport de llançadors de javelina i de foners (infanteria lleugera), mentre la cavalleria servia de tropa auxiliar en les persecucions.








La lluita hoplítica implicava tanta tensió i violència que feia necessari que les falanges fossin molt profundes: com més profunda era una falange, major era la seva capacitat per continuar en combat.

Els guerrers de la segona fila tenien la possibilitat de clavar les seves llances per sobre de les espatlles dels seus companys al capdavant, als que reemplaçaven en cas de baixa, però els homes que es trobaven darrere no podien unir-se a la lluita: el seu principal paper era donar suport als que lluitaven davant, intimidar l'enemic i, potser la més rellevant, impedir la fugida dels soldats de la primera fila.


En el camp de batalla, la falange era una unitat militar molt consistent però d'escassa mobilitat i difícil de maniobrar. La formació de falange s'adaptava al combat en terreny pla, de manera que mentre Roma no va sortir del Laci no es van canviar les disposicions tàctiques, però va ser fàcilment derrotada quan va haver de sortir a lluitar en terrenys irregulars.

Durant el regnat de Servi Tul·li, el sisè dels set reis de Roma (578-534 aC), es va produir una reforma fonamental de l'exèrcit basada en l'estructura dels comitia centuriata i en la capacitat econòmica dels soldats, que havien de pagar-se les armes i l'equipament.

Els soldats es reclutaven només entre els ciutadans romans i únicament quan la situació bèl·lica ho requeria, sent llicenciats immediatament una vegada cessava la necessitat. Sobre la base del cens dels ciutadans en edat adulta i en funció de la seva capacitat econòmica se'ls va repartir en diferents classes.

Els ciutadans més distingits (equites) van ser reclutats per la cavalleria o van passar a ocupar els llocs de l'exèrcit amb rang d'oficial. Els altres, distribuïts en cinc classes, disposaven de l'armament següent:
          • 1ª classe: escut circular, casc, gladius, pilum, gamberes, cuirassa i pectorals de bronze.
          • 2ª classe: escut ovalat, casc, gladius, pilum, gamberes i pectorals de bronze.
          • 3ª classe: escut, casc, gladius, pilum i gamberes.
          • 4a classe: potser escut petit, gladius i pilum.
          • 5ª classe: fona.
La primera classe sembla haver estat reservada a hoplites completament armats, el que ha portat a pensar que aquests homes formessin la falange original i les restants classes fossin afegides després, a mesura que la població i la prosperitat creixien amb els anys.

Després de l'expulsió de Tarquini el Superb, últim rei de Roma, gran part de la primera classe va seguir a l'exili. Això va fer que durant els primers anys de la República el potencial militar de la ciutat es ressentís.

Amb el temps, el Senat es va veure obligat a introduir en l'exèrcit canvis estructurals, el més important dels quals va ser prescindir de la falange i substituir-la per la legió. La reforma, basada encara en la classificació de Servi Tul·li (la classificació va ser després actualitzada en 312 aC), va suposar un canvi revolucionari: la divisió de l'exèrcit en maniples i centúries.




Les primeres legions



La legió com a nova forma d'organització militar va aparèixer durant les Guerres Samnites (343-290 aC): després de patir una sèrie de derrotes humiliants que van culminar amb el lliurament d'un exèrcit sencer sense resistència en les Forques Caudines (321 aC), els romans van abandonar la falange per sempre més. A partir de llavors, cada legió es va organitzar en tres línies (hastati, principes i triarii) de quinze maniples cadascuna dividits al seu torn en dues centúries de 30 homes per maniple. A aquestes forces calia sumar-hi les alae sociorum (tropes auxiliars d'un nombre d'efectius similar a una legió), la cavalleria (10 turmae, organitzades en 3 files de 10 equites cadascuna i repartides per meitat en els flancs de l'exèrcit) i les tropes d'infanteria lleugera (accensi i rorarii).

Accensi (cinquena classe): constituïen la infanteria lleugera dels primers temps de la República i se situaven en la rereguarda de l'exèrcit, per darrere de la primera línia d'hastati, la segona de principes, la tercera de triarii i la quarta de rorarii. Van lluitar en formació oberta prestant el seu suport a les tropes més pesades, ocupant amb freqüència les places deixades pels soldats caiguts en combat. Després de la Segona Guerra Púnica, van ser absorbits pel cos de velites.

Rorarii (quarta classe): amb funcions similars als accensi, és possible que participessin a la fase final de la lluita al costat dels triarii. Després de la Segona Guerra Púnica, també van ser absorbits pel cos de velites.

Triarii (tercera classe): si la situació era desesperada, els triarii recolzats per rorarii i accensi entraven en combat o, si s'esqueia, s'encarregaven d'organitzar la retirada.

Principes (primera classe)

Hastati (segona classe): els membres de la segona classe es col·locaven davant dels de la primera perquè els hastati anaven armats amb pila, que havien de llançar des de primera línia. Un cop llançats els pila, els principes avançaven per tancar buits i formar així un front sòlid que impedia que l'enemic es colés entre les files romanes.








Legió Polibia (ca. 300 - 100 aC)



Durant els segles III i II aC l'exèrcit romà va continuar sent una milícia popular de caràcter temporal. Cada any el Senat decidia quants soldats convocava i el lloc de la seva destinació. Els exèrcits eren dirigits per magistrats electes amb imperium durant un any: els cònsols, als que corresponien les funcions militars més importants, i els pretors, que s'ocupaven de les operacions de menys transcendència. En aquesta època, cada un dels cònsols tenia a les seves ordres un contingent de dues legions.

La legió característica estava formada per 4.200 infants i 300 equites distribuïts en les següents unitats:

Cavalleria (equites): inicialment era la unitat més prestigiosa i en la qual els joves romans començaven a destacar abans d'iniciar la seva carrera política. L'equipament (cavall, escut rodó, casc, armadura, espasa i una o més javelines) era sufragat per cada individu, però l'estat assegurava una compensació si el cavall moria en la batalla. La cavalleria era de només uns 300 genets, dividits en 10 turmae de 30 homes. Al comandament de cada deu homes es trobava un decurió.

Infanteria lleugera (velites): els velites eren bàsicament fustigadors i llançadors de javelina, però no tenien una organització formal precisa o una funció especial en el camp de batalla. Agrupava els antics accensi i rorarii, formant un contingent de 1.200 homes. En formació, se situaven davant dels maniples de la infanteria pesada, a raó de 400 per línia. En combat, es reunien tots en primera línia de batalla i després del llançament de les seves armes, es retiraven de forma ordenada a la tercera línia al costat dels triarii.

Infanteria pesada: era la unitat principal de la legió. Es composava de ciutadans romans que podien pagar el seu propi equip: casc de bronze, escut, armadura, llança curta (pilum) i espasa curta (gladius). Segons l'experiència dels legionaris, s'organitzava en tres línies:

      1. hastati: eren els legionaris més joves i els que formaven la primera línia. Anaven armats amb dues pila de diferents pesos, perquè una tingués més abast i l'altra perforés els escuts enemics. En el cos a cos, feien servir l'espasa. Com armadura era habitual l'ús de plaques de bronze subjectes amb corretges de cuir que tapaven el cor i part del pit. També utilitzaven casc de bronze i l'scutum (escut llarg romà).
      2. principes: eren legionaris amb una edat d'entre 25 i 35 anys, formaven la segona línia. Anaven armats com els hastati però en lloc de la placa del pit vestien una cuirassa (lorica).
      3. triarii: eren els legionaris més veterans. Es situaven en la tercera línia i només entraven en combat en situacions extremes.
Les dues primeres línies de combat (hastati i principes) estaven dividides en deu maniples, cadascun dels quals dividit al seu torn en dues centúries de 60 homes al comandament d'un centurió.

La tercera línia (triarii), estava dividida també en deu maniples de dues centúries cada un, però de només 30 homes per centúria.

Cada centúria tenia el seu propi estendard. En batalla, els maniples estaven organitzats habitualment en una formació quadriculada anomenada quincux, de manera que els maniples de principes cobrissin els espais oberts deixats pels hastati, sent aquells coberts al seu torn pels maniples de triarii.








Legió per cohorts (a partir de 100 aC)



A finals del segle II aC, les reformes de Gaius Marius van introduir importants canvis en l'exèrcit: aquestes reformes responien a la necessitat de crear un nou esquema militar que defensés el territori romà després de les gravíssimes derrotes sofertes en les guerres contra les tribus germàniques entre els anys 106 i 105 aC. Aquestes derrotes, juntament amb el progressiu desinterès per l'exèrcit de les classes socials més benestants, van provocar l'escassetat d'homes disponibles per al combat i, amb el temps, la desaparició del vincle entre capacitat econòmica i servei militar. Els canvis es van concretar en tres punts:

I.- Reclutament: Gai Mari va instituir un exèrcit professional de nova planta, reclutat entre les classes socials més pobres, fins llavors exemptes del servei militar. A partir d'aquest moment, el legionari va passar a ser un soldat professional que rebia una paga i la promesa de millores econòmiques després de ser llicenciat, sense menysprear les oportunitats de fer fortuna mitjançant els saquejos en campanya. La plebs, que tenia molt poca esperança d'incrementar el seu estatus per una altra via, de seguida va començar a apuntar-se al nou exèrcit en el qual s'allistava per un període de 25 anys.

Gràcies a aquesta reforma, Mari va aconseguir dos objectius: reclutar suficients homes en un període de crisi i d'amenaces externes per a Roma i evitar en endavant el greu problema econòmic provocat per la pèrdua en les conteses de la major part de la classe mitjana romana (tant per la mort de ciutadans com per la ruïna econòmica, al no poder ocupar-se de les seves propietats durant les campanyes).

II.- Estructura militar: amb un exèrcit permanent i amb les armes a càrrec de l'Estat, Mari va poder estandarditzar l'equipament de les tropes i mantenir l'entrenament dels seus homes durant tot l'any. Això va convertir a les legions en unitats de combat amb una condició física i unes normes de disciplina insuperables, sense parangó en el món antic.

Paral·lelament, aquesta nova situació implicava un greu risc per a l'estabilitat de la República ja que a partir d'aquell moment els soldats podien arribar a ser més lleials al seu comandant que a la pròpia Roma. Més encara quan alguns generals armaven i finançaven legions de la seva butxaca. En endavant, l'exèrcit es convertiria en un factor decisiu en la vida política romana, ja que qualsevol persona que es guanyés el suport de les legions podia utilitzar-les com a instrument per aconseguir el poder.

Mari va reorganitzar les legions:

      1. va eliminar la divisió de la infanteria en seccions especialitzades (hastati, principes i triarii): a partir de la reforma, la infanteria legionària va constituir un cos homogeni d'infanteria pesada, sense distincions per raó de l'armament o de l'edat dels soldats.
      2. va eliminar la cavalleria i el contingent de velites, que ja estava totalment en desús: ambdós foren substituïts per cossos especialitzats d'auxiliars, agrupats segons el seu origen ètnic i conservant el seu estil peculiar de combat.
El nou sistema militar es basava en la cohort com a unitat bàsica. Cada legió constava de deu cohorts de 480 homes; cada cohort, de tres maniples de 160 i cada manípul de dues centúries de 80 individus cadascuna, repartits en deu unitats de vuit soldats (contubernia).

Les centúries lluitaven, marxaven i acampaven com una unitat. Com carregaven les armes i tots els altres instruments i provisions per a la seva subsistència, es va reduir la dimensió de les caravanes de subministraments i això va convertir a les legions en forces molt més ràpides en els seus desplaçaments. Per la seva banda, els soldats que formaven els contubernia compartien habitació (tenda durant la campanya), menjaven i vivien junts i creaven entre ells llaços molt forts de solidaritat.

Una legió completa constava d'aproximadament 6.000 homes, dels quals al voltant de 5.000 eren soldats i la resta personal no combatent. El contingent militar s'organitzava en deu cohorts repartides en tres línies de combat (triplex acies).

Atès que una legió estava formada per deu cohorts, era obligat que una de les tres línies tingués una cohort més que les altres dues (normalment la primera) o que els tres maníples de la desena cohort es repartissin entre les tres línies a raó d'un més en cadascuna d'elles.

S'atribueixen a César els canvis que van dotar a la cohort d'una major mobilitat. Des de molt abans de les reformes de Mario, les cohorts manipulars es disposaven en tres línies de combat (hastati, principes i triarii). Les novetats introduïdes per César van donar a la cohort més flexibilitat per organitzar-se segons les seves necessitats en dos, tres o fins i tot quatre línies de combat.

Com a unitat independent, va tenir per si sola una gran capacitat d'adaptació a les exigències de l'enemic ia les necessitats de la lluita:

      1. En el supòsit de comptar amb pocs efectius, la cohort podia adoptar la formació de acies duplex, mantenint el mateix front de batalla davant un enemic superior en nombre i evitant ser superada per les ales i derrotada.
      2. En terreny amb els flancs protegits, podia adoptar la formació de quatre línies per dotar-se de major profunditat.









Des de mitjans del segle I aC, les legions incloïen aparells d'artilleria: cada centúria estava equipada amb una gran ballesta muntada dalt d'un carro (carroballista) i cada cohort amb una catapulta, el que no només incrementava la potència de la legió en el combat a camp obert, sinó que servia també per a la guerra de setge.

A partir d'August la primera cohort, que era sempre la millor de la legió, va passar a tenir una centúria menys (5) però cada una d'elles del doble de soldats que les altres (5 x 160 = 800).










El desdoblament de la primera cohort es podia fer extensiu a les restants, parlant-se llavors de cohortes miliarias. La duplicació d'efectius no es realitzava augmentant el nombre de centúries sinó el de soldats, passant cada centúria a tenir uns efectius teòrics de 160 homes.

Durant l'Imperi, les legions van ser freqüentment reforçades per tropes aliades (auxilia), integrades per mercenaris amb habilitat bèl·lica reconeguda.

III.- Jubilació: va atorgar als soldats beneficis de jubilació en forma de terres. Els proletarii que acabaven el servei rebien una pensió i una finca en alguna zona conquistada a la qual podien retirar-se.





Organització jeràrquica




C√≤nsol - Llegat - Trib√ļ




Les legions eren comandades per un legatus legionis. El llegat s'escollia entre la classe senatorial de Roma i era l'oficial militar de més rang: solia ser un ex-pretor o una persona de talent militar als quals es confiava el comandament d'una de les legions de l'exèrcit romà. Per ser nomenat llegat calia obtenir l'aprovació del Senat (senatus consultum), a proposta d'un cònsol o d'un pretor. Eren persones de la seva màxima confiança i molt freqüentment germans o parents propers. El seu nombre variava segons la importància de la campanya o l'extensió de la província.

El llegat no tenia poder independent del del seu general. Per excepció, el llegat podia dirigir l'exèrcit de forma independent si havia estat investit d'imperium: quan un cònsol deixava l'exèrcit o un procònsol seva província, el llegat o un dels llegats ocupava el seu lloc i rebia el nom de legatus propraetore. En aquest cas, el nomenament podia arribar a atribuir-li el comandament sobre diverses legions, encara que només podia exercir fora de Roma.

El llegat manava durant tres o quatre anys, tot i que podia servir durant un període superior.

A les províncies amb només una legió, el llegat era també el governador provincial. En canvi, en les províncies amb diverses legions, cada legió tenia un llegat i el governador provincial tenia comandament general sobre totes elles.

En època imperial, les províncies del Senat van ser governades per procònsols o propretors (els primers tenien tres llegats al seu servei i els segons un). A les províncies imperials, el procònsol era nomenat per l'emperador entre persones que havien estat anteriorment cònsol, pretor o senador i tenien també tres llegats a la seva disposició.

Al segle I aC van aparèixer els anomenats llegats lliures, que eren senadors que es feien nomenar llegats pel Senat durant els seus viatges particulars a províncies. Eren formalment llegats però no tenien cap missió que complir (legatio libera). Ciceró va voler acabar amb aquesta pràctica sense èxit i Juli Cèsar va limitar el temps a cinc anys, continuant així fins al segle III.

Els oficials subordinats immediats del llegat eren els tribuns militars, en nombre de sis per cada legió: 5 oficials regulars i el sisè, un noble elegit pel Senat: el tribunus laticlavius, que va ser creat durant les reformes militars d'August i suprimit a mitjans del segle III.

El càrrec servia bàsicament perquè els joves senadors que aspiraven a ocupar llocs importants en l'esquema de l'estat imperial iniciessin la seva carrera política (cursus honorum) i prenguessin contacte amb l'exèrcit. Normalment s'exercia durant un any.

En combat, la seva missió era dirigir directament les dues primeres cohorts de la legió, les més veteranes i millor dirigides i que rarament entraven en combat, mentre que en el campament havia de coordinar-se amb el praefectus castrorum per al proveïment de la seva legió.

En cas d'absència o defunció del llegat, el tribú laticlavi el substituïa assumint el títol de tribunus laticlavius ‚Äč‚Äčpro legatus.

El càrrec de tribunus laticlavius ‚Äč‚Äčno existia en les legions de guarnició a Egipte on, en ser propietat personal de l'emperador, August havia prohibit l'entrada als senadors.

També tenia el rang d'oficial el praefectus castrorum, una mena de comandant de camp dependent directament del llegat i del tribú laticlavi. La seva missió era organitzar el campament de la legió i supervisar el proveïment de la unitat. En combat, s'ocupava de comandar l'artilleria legionària. El càrrec es confiava a soldats que havien ascendit per mèrits propis a través dels diferents rangs d'una legió fins a arribar al de primus pilus.

El primus pilus, era el centurió major de la legió i corresponia al centurió de la primera centúria de la primera cohort. Era el rang màxim que un soldat ras podia arribar en l'exèrcit romà després de les reformes de Mari, per la qual cosa havia de romandre en files molt temps, demostrar valor i seny i ser capaç d'exercir adequadament el lideratge sobre els seus soldats.

Es tractava d'un soldat de carrera que exercia d'assessor del llegat: per la seva experiència participava en les reunions d'estat major i tenia sota les seves ordres als altres centurions i a tots els soldats de la legió.

El càrrec de centurio primus pilus s'exercia durant un sol any, transcorregut el qual eren llicenciats i ingressaven en l'ordre eqüestre, com a cavallers romans. Això els donava dret a participar en la vida de la comunitat urbana en la qual s'instal·lessin i a aspirar al cursus honorum dels equites o bé a assentar-se a Roma i assessorar directament a l'emperador i als seus generals.

Només excepcionalment romanien en l'exèrcit, bé en el raríssim rang de primus pilus bis, bé com praefectus castrorum de la legió.

Després del primus pilus es trobaven els altres centurions, que eren els oficials als que es confiava el comandament tàctic de cada centúria. Els més veterans i experimentats (primi ordines) formaven part de la primera cohort. Eren assistits per un optio, un signifer (portaestendard i tresorer de la centúria) i un tesserarius (encarregat de facilitar les contrasenyes i d'actuar d'oficial d'enllaç). Per sota, es trobava tota la tropa de legionaris (milites).

Després de diversos anys de servei, els legionaris eren promocionats de miles a inmunis, que cobraven el mateix salari però estaven exempts de les rutines generals dels altres soldats. Amb tot, el primer ascens pròpiament dit convertia al soldat en principal, entre els quals es distingien els que cobraven paga i mitja (sesquiplicarii), com el tesserarius, i els que percebien doble paga (duplicarii), com el signifer, el vexillarius i els optiones.

Jerarquia entre els centurions:
                  • Centúria I: Pilus Prior
                  • Centúria II: Princeps Prior
                  • Centúria III: Hastatus Prior
                  • Centúria IV: Pilus Posterior
                  • Centúria V: Princeps Posterior
                  • Centúria VI: Hastatus Posterior
Per excepció, a partir del segle I dC, la primera cohort tenia un règim especial a causa del fet d'estar dividida en només cinc centúries:
                  • Centúria I: Primus Pilus
                  • Centúria II: Princeps
                  • Centúria III: Princeps Posterior
                  • Centúria IV: Hastatus
                  • Centúria V: Hastatus Posterior
L'optio era el suboficial que servia de lloctinent al centurió de cada centúria o al decurió de cada turma de cavalleria, als qui ajudava en la tàctica i en el manteniment de la disciplina i de la forma física dels soldats. Podia ser designat pel propi centurió o ser elegit pels seus companys.

Estava classificat entre els milites principales i posseïa la categoria de duplicarius, el que significa que estava rebaixat de tasques pesades i cobrava doble paga. Aspirava a ser nomenat centurió, i quan havia aconseguit la qualificació suficient rebia el títol d'optio ad spem ordinis.


Classes d'optiones:

    • Optio centuriae: lloctinent de cada centúria.
    • Optio candidatus: suboficial designat pel cap de la seva unitat per a ser promocionat a un rang superior, normalment el de centurió.
    • Optio custodiarum: suboficial a càrrec de la guàrdia.
    • Optio equitum: suboficial de la cavalleria legionària.
    • Optio fabricae: encarregat de la reparació d'armes de la seva unitat.
    • Optio praetorii: suboficial al capdavant de les dependències de la caserna general de la seva unitat.
    • Optio speculatorum: suboficial al capdavant dels soldats encarregats de les tasques d'exploració i espionatge militar.
    • Optio stratorum: suboficial al capdavant de la policia militar.
    • Optio tribuni: suboficial destinat com a assistent d'un tribunus militum.
    • Optio valetudinarii: suboficial encarregat de l'hospital de la seva unitat.
    • Optio ad carcerem: suboficial al capdavant de la presó militar.
    • Optio carceris: suboficial encarregat de les cel·les d'una presó.
    • Optio draconarius: suboficial més veterà d'entre els portaestendards.
    • Optio navaliorum: suboficial d'un vaixell de guerra.
En el camp de batalla, el centurió se situava a la primera fila de la seva unitat, al costat del signifer, mentre que l'optio se situava a la rereguarda, per evitar, si calia, la desbandada de les tropes i per garantir els relleus entre línies típics de l'ordre tancat utilitzat per l'exèrcit romà.



Centurió







Uniforme i armament


Túnica (tunica): consistia en dues peces rectangulars de llana o de lli, cosides per les espatlles i pels costats i obertes per al pas de braços i cap. Podien ser amb mànigues o sense elles. Es vestia molt solta, queia fins als genolls i anava cenyida amb un cinturó (cingulum) del qual penjava un faldellí de cuir amb aplics metàl·lics.

Sandàlies (caligae): tallades en una sola peça de cuir dur, es cosien per darrere i s'unien a una sola gruixuda de cuir reforçada amb claus.

Capa (sagum / paenula): confeccionada en una sola peça de drap, es subjectava a les espatlles amb uns fermalls o simplement els cobria i s'abotonaba per davant (sagum). També podia usar-se a manera de ponxo amb un orifici central per al cap (paenula).

Cuirassa (lorica): podia ser de malla (lorica hamata), d'escates (lorica squamata) o de plaques (lorica segmentaria).

Casc (galea): anava encoixinat per dins i tenia una corretja que arribava fins a les aletes laterals on es lligava sota la barbeta. Els centurions portaven en els seus cascos unes crestes transversals per a la seva identificació.

Espasa (gladius): era curta, recta i d'entre 40 i 50 cm de fulla.

Escut (scutum): era ovalat fins que es va substituir per un altre rectangular en temps de Juli Cèsar. L'escut estava realitzat amb tires de fusta en tres capes superposades i encolades, recobertes de cuir o feltre, i amb reforços de metall al centre i en les vores. Pesava entre 6 i 10 quilos i media al voltant d'un metre de longitud per 80 cm d'amplada.

Javelina (pilum): consistia en un eix de ferro d'aproximadament 60 cm amb punta piramidal i cua plana, que s'encaixava en una ranura del mànec de fusta i se subjectava amb reblons. En total, mesurava uns dos metres i estava dissenyada per ser llançada i perquè es clavés en l'escut enemic, impedint que aquest pogués manejar-se i evitant també que l'arma pogués ser reutilitzada per l'adversari.

Durant la campanya d'Aquae Sextiae, Mari va millorar el pilum aportant-li una unió feble entre l'asta metàl·lica i el mànec de fusta. Aquesta unió es trencava després de l'impacte, de manera que, un cop llançada, cap enemic podia capturar-la i llançar-la contra els propis romans. A més, després de la batalla, els propis soldats podien recollir un pilum partit i reparar-lo fàcilment.

Daga (pugio): arma curta amb fulla punxeguda d'uns 25 cm de longitud.




Legionari (amb uniforme de combat - en marxa)






Identificació de les legions


Les legions s'identificaven mitjançant un número i un nom. La numeració no va seguir un criteri uniforme: August va numerar des del número I les que va fundar personalment, però també va heretar i va mantenir números de les ja existents; Vespasià va respectar el nombre de les legions que va reconstruir a partir d'unitats dissoltes; Trajà va identificar amb el número XXX la primera legió que va reclutar, ja que ja hi havia 29 legions en servei en el moment de la seva fundació.

D'algunes es desconeix el final o s'ha silenciat pels cronistes romans, que van ser molt reservats a l'hora de ressenyar fets de legions deshonrades o aniquilades en el camp de batalla (damnatio memoriae). De fet, els números de les legions aniquilades a la batalla del bosc de Teutoburg (XVII, XVIII i XIX) mai es van tornar a emprar.

Atès que moltes legions compartien el mateix número, va ser necessari distingir-les amb un nom, que podien rebre:
      • com a títol honorífic (legio VIII Augusta)
      • per fets d'armes després d'haver guanyat alguna batalla (legio XX Valeria Victrix)
      • per haver romàs fidel en alguna revolta (legio XI Claudia Pia Fidelis)
      • per la regió on estigués concentrada (legio IV Macedonica)
      • pel lloc on va ser reclutada (legio III Italica)
      • per la fusió de dos o més legions (legio XIII Gemina)
      • per alguna característica especial (legio X Equestris)
Durant l'últim segle de la República, els procònsols que governaven les províncies frontereres es van anar fent cada vegada més poderosos. El comandament sobre legions que lluitaven en campanyes militars distants i àrdues tendia a traslladar la lleialtat d'aquestes legions del Senat a la persona del procònsol. Aquests generals (imperatores) van començar a enfrontar-se els uns amb els altres, iniciant successives guerres civils per aconseguir el control del poder (Luci Corneli Sil·la, Juli Cèsar, Gneu Pompeu Magne, Marc Licini Cras, Marc Antoni, Octavi o Lèpid). En aquest context, els imperatores van reclutar un gran nombre de legions sense l'autorització del Senat, de vegades usant els seus propis recursos.

Quan Octavià es va fer amb el poder després de derrotar a Marc Antoni a la batalla d'Actium (31 aC), es va trobar amb 50 legions al seu comandament. Octavià va decidir llavors reorganitzar l'exèrcit, per la qual cosa en va dissoldre algunes, en va fusionar altres en una sola (geminae) mantenint-ne actives un total de 28 per a formar el nucli del primer exèrcit imperial.

              • I Germanica
              • II Augusta (abans Sabina)
              • III Augusta Pia Fidelis
              • III Gallica
              • III Cyrenaica
              • IV Macedonica
              • IV Scythia
              • V Alaudae
              • V Macedonica
              • VI Victrix
              • VI Ferrata Fidelis
              • VII Macedonica
              • VIII Augusta Mutinensis
              • IX Hispana (abans Triumphalis)
              • X Gemina (abans Equestris)
              • X Fretensis
              • XI (Claudia Pia Fidelis des 42 dC, però es desconeix el nom que tenia anteriorment)
              • XII Fulminata (abans Antiqua)
              • XIII Gemina Pia Fidelis
              • XIV Gemina Martia Victrix
              • XV Apollinaris
              • XVI Gallica
              • XVII (aniquilada en 9 dC en el bosc de Teutoburg abans d'aconseguir nom)
              • XVIII (aniquilada en 9 dC en el bosc de Teutoburg abans d'aconseguir nom)
              • XIX (aniquilada en 9 dC en el bosc de Teutoburg abans d'aconseguir nom)
              • XX Valeria Victrix
              • XXI Rapax
              • XXII Deiotariana

Amb la pèrdua de les legions XVII, XVIII i XIX, el nombre es va reduir a 25 i Roma no va tornar a tenir-ne 28 fins l'any 66 dC. (Claudi crearia la XV Primigenia i la XXII Primigènia Pia Fidelis a 43 dC i Neró la legio I Italica en 66 dC).

En 68 dC el Senat va declarar a Neró persona non grata i va acceptar com a emperador al governador Galba, que havia marxat des d'Hispania a Roma amb una nova legió, la VII Galbiana o Hispana. Altres dos generals es van oposar (Otó i Vitel·li) i la lluita pel poder va acabar amb el triomf d'un altre general, Vespasià, que va instaurar la dinastia Flavia en 69 dC i va posar fi a la successió de quatre emperadors en un sol any. El conflicte va fer imprescindible una severa reforma de l'exèrcit, que va fixar en 29 el nombre total de legions:

    • la XV Primigenia va ser dissolta.
    • se'n van constituir dues noves, la legio I Adiutrix Pia Fidelis i la legio II Adiutrix Pia Fidelis.
    • la I Germanica i VII Galbiana es van unir per formar la VII Gemina.
    • i dos més, partidàries de Vespasià des del principi, van canviar de nom: la IV Macedonica va passar a ser IV Flavia Felix i la XVI Gallica va rebre el nom de XVI Flavia Firma.

Domicià va crear la legio I Flavia Minervia (83 dC) i en va perdre dues: la V Alaudae (87 dC) i la XXI Rapax (92 dC).

Trajà en va crear altres dues: la II Traiana Fortis i la XXX Ulpia Victrix (102 dC).

Adrià en va perdre dues: la IX Hispania (132 dC) i la XXII Deiotariana (135 dC).

Marc Aureli va crear la legio II Italica Pia i la legio III Italica Concors en 165 dC.

Septimi Sever va crear la legio I Parthica, la II Parthica i la III Parthica, de manera que el nombre total de legions va arribar a 33:

              • I Adiutrix Pia Fidelis
              • I Italica
              • I Flavia Minervia
              • I Parthica
              • II Adiutrix Pia Fidelis
              • II Augusta
              • II Parthica
              • II Italica Pia
              • II Traiana Fortis
              • III Augusta Pia Fidelis
              • III Italica Concors
              • III Cyrenaica
              • III Gallicia
              • III Parthica
              • IV Flavia Felix
              • IV Scythica
              • V Macedonica
              • VI Ferrata
              • VI Victrix
              • VII Claudia Pia Fidelis
              • VII Gemina
              • VIII Augusta Mutinensis
              • X Fretensis
              • X Gemina
              • XI Claudia Pia Fidelis
              • XII Fulminata
              • XIII Gemina Pia Fidelis
              • XIV Gemina Martia Victrix
              • XV Apollinaris
              • XVI Flavia Firma
              • XX Valeria Victrix
              • XXII Primigenia Pia Fidelis
              • XXX Ulpia Victrix


Símbols


Aquilifer - Signifer - Cornicen




Des de la reforma de Mario, l'aquila es va imposar com el símbol legionari per excel·lència. Les àguiles es realitzaven en metalls nobles i es guardaven gelosament a l'aedes signorum del campament. La pèrdua de les àguiles era el deshonor més gran que podia patir un cos legionari. El suboficial al càrrec de l'àguila era l'aquilifer.

Altres tipus d'estendards:
  • Signum: era l'estendard propi de cada centúria. Anava rematat per una punta de llança o per una mà i es decorava amb garlandes i discos que probablement identificaven la centúria i la cohort a la qual pertanyien. El seu portador era el signifer.
  • Imago: durant l'imperi, des de la implantació del culte imperial per part d'August, les legions portaven un estendard amb el bust de l'emperador. El més probable és que acompanyés al llegat i a la resta d'oficials. El seu portador era l'imaginifer.
  • Vexillum: era un petit estendard dels destacaments irregulars o unitats que prestaven els seus serveis lluny de la seva legió (vexillationes). El seu portador era el vexillarius.
  • Draco: era un cap d'animal en bronze amb les gargamelles obertes, a la qual s'afegia un tub i un cos de tela que amb el vent produïa un soroll sord. El seu portador era el draconarius.




Columna de Trajà (detall)



Tropes auxiliars


Els romans sempre van confiar en soldats aliats com a complement dels seus exèrcits (auxilia). Normalment eren reclutats en el mateix lloc on es desenvolupava la campanya militar.

Durant la República, les legions consulars eren acompanyades per tropes de suport aliades (alae sociorum) y d'homes a cavall (equites). Les alae sociorum eren tropes de suport summament útils com soldats addicionals però, sobre tot, com forces militars adaptades al terreny i a les condicions de la regió on es lliurava la batalla. Integrades per habitants dels pobles aliats, tenien la mateixa mida d'una legió i eren col·locades entre la pròpia legió consular i la cavalleria romana. La cavalleria republicana estava dividida en 10 turmae de 30 homes, comandades cadascuna d'elles per tres decurions, a raó d'un per cada 10 cavallers.


En temps d'August els auxilia constituïen una força molt més regular i professional. També es van veure reduits en la mida: van deixar de ser formacions equiparables a una legió (alae itàliques) i es van convertir en unitats similars a una cohort, el que les feia molt més àgils en els desplaçaments i, pel seu inferior nombre d'efectius respecte el contingent romà, menys perilloses en cas de sublevació.

Hi va haver tres tipus d'unitat auxiliar:

    1. La infanteria s'organitzava en cohorts quingenarias (de 480 homes) o mil·liàries (de 800), distribuïdes respectivament en sis o deu centúries de 80 individus.
    2. La cavalleria s'organitzava en unitats que es deien alae. Una ala quingenaria estava formada per 512 homes repartits en 16 turmae de 32 homes. Una ala mil·liària reunia 768 homes en 32 turmae.
    3. Unitats mixtes: probablement tindrien el mateix nombre d'infants que una cohort ordinària a la qual s'afegien 120 cavallers (240 a les mil·liàries).
Les legions arrossegaven una gran quantitat de personal civil no directament relacionat amb les armes: comerciants, artesans, prostitutes (els legionaris no podien contreure matrimoni), que en establir-se al voltant dels campaments permanents acabaven donant lloc a autèntiques ciutats.




La guerra al mar


Durant els primers anys de la República, Roma no va tenir necessitat de dotar-se de navilis de guerra ja que els enemics contra els que fins llavors havia hagut de lluitar havien estat els seus veïns itàlics i el conflicte s'havia dirimit a terra.

En 282 aC els navilis de Roma van patir una important derrota davant la flota de Tàrent i després, en 265 aC, les seves naus van entrar en conflicte amb la flota cartaginesa a Sicília en el que serien els prolegòmens de la Primera Guerra Púnica.

Conscients de la superioritat naval cataginesa i de l'efecte que representaria una victòria al mar, en 261 aC la República va iniciar un programa de desenvolupament naval i va ordenar construir de forma simultània 100 quinquerremes i 20 trirremes per enfrontar-se i destruir l'hegemonia de Cartago.

Tàctiques:
      • Envestida: tot vaixell de guerra disposava d'un esperó metàl·lic a la proa situat a la línia de flotació o lleugerament per sota. La seva funció era perforar el casc de fusta del vaixell enemic i obrir una via d'aigua. Era propi de vaixells ràpids i de bona maniobrabilitat.
      • Abordatge: requeria aproximació i subjecció, establint un pont d'accés dels soldats al vaixell enemic per capturar-lo i prendre'n el control. Requeria vaixells més grans i un contingent de soldats més nombrós per sotmetre a l'enemic.
Davant la major experiència cartaginesa en l'enfrontament naval, els romans van confiar les seves victòries a la lluita cos a cos dels legionaris transportats a bord i al corvus, una innovació tècnica que els estrategs púnics mai van arribar a neutralitzar. El corvus era una passarel·la subjecta a un màstil per un extrem que presentava a la part inferior de l'altre una pica de metall: quan la distància amb el vaixell enemic ho permetia, es deixava caure l'extrem elevat i la pica de metall es clavava al casc, permetent als legionaris iniciar l'abordatge i capturar la nau.

Al final de la Segona Guerra Púnica, Roma es va consolidar com a potència marítima i va assumir completament l'hegemonia naval a la Mediterrània.



Crawford 483/2 - Crawford 511/4d