The Dioscuri Collection

Va ser el primer emperador de Roma.

Nascut l'any 63 aC sota el nom de Gaius Octavius Turinus, va ser adoptat en testament pel seu oncle avi Juli Cèsar (adoptio in hereditate), de manera que des de la mort d'aquest (44 aC) va passar a dir-se Gaius Iulius Caesar Octavianus (els adoptats passaven a formar part de la família agnatícia del nou pater familias, però era usual que conservessin els seus noms originals amb el sufix -anus: Octavianus). A petició de Munatius Plancus, en 27 aC el Senat li va concedir el cognomen d'August i va passar a dir-se Gaius Iulius Caesar Augustus.

A causa dels diversos noms que va ostentar, se sol identificar com Octavi durant el període 63-44 aC, Octavià entre 44 i 27 aC i August després de 27 aC.

El jove Octavià es va convertir en hereu de Juli Cèsar en 44 aC. Un any després, va conformar al costat de Lèpid i Marc Antoni una dictadura militar coneguda com Segon Triumvirat.

Com triumvir, Octavi va governar Roma i la major part de les seves províncies, concentrant el poder consular després de les morts dels cònsols Aulus Hirtius i Pansa i fent-se reelegir tots els anys a si mateix. Temps després, el triumvirat s'aniria trencant davant les ambicions dels seus creadors: Lèpid va ser obligat a exiliar-se i Marc Antoni es va acabar suïcidant després de la derrota a la batalla d'Actium (31 aC).

Amb la desaparició del Segon Triumvirat, Octavià va restaurar els principis de la República romana però només en aparença: es va restituir el poder al Senat, malgrat que en la pràctica i de diferents maneres Octavià retindria un poder autocràtic. Només després de diversos anys es va arribar a consolidar l'estructura per la qual una entitat republicana podria ser dirigida per un únic governant. El resultat és conegut amb el nom de Principat.

El títol imperial mai va arribar a equiparar-se al de dictador i, de fet, Octavià va refusar formalment aquest càrrec. Per llei, Octavià comptava amb un conjunt de poders perpetus conferits pel Senat, incloent els de tribú de la plebs i de censor. Va ocupar el consolat fins l'any 23 aC per bé que el seu poder real va anar creixent ininterrompudament gràcies al seu poder econòmic i als recursos obtinguts de les seves conquestes, creant relacions de clientela al llarg de tot l'Imperi, guanyant-se el respecte de la gent i la lleialtat de molts soldats i veterans militars.

El control d'August sobre la majoria de les legions va suposar una amenaça armada que podia ser utilitzada contra el Senat, la qual cosa li va permetre coaccionar les seves decisions. Amb aquest poder per eliminar l'oposició senatorial mitjançant l'ús de les armes, el Senat va passar a adoptar un perfil dòcil i condescendent. El clientelisme, el poder militar i l'acumulació de càrrecs, van convertir al seu govern en el model a seguir per a tots els governants posteriors.

El mandat d'August va iniciar un període de pau que va durar més de dos segles (pax augusta) només alterat per les guerres frontereres i per la guerra civil iniciada després de la mort de Neró, que va finalitzar en menys d'un any amb el nomenament de Vespasià ( 69 dC).

August va expandir l'Imperi romà, assegurant les seves fronteres mitjançant la subordinació de les regions circumdants. A més, va celebrar un acord de pau amb l'Imperi Part, va reformar el sistema tributari, va desenvolupar xarxes de camins que comptaven amb un sistema oficial de missatgeria, va consolidar un exèrcit permanent i va crear la Guàrdia Pretoriana al costat d'altres forces de seguretat, tant per mantenir l'ordre com per combatre els incendis a Roma. Gran part de la ciutat es va reconstruir sota el seu govern.

Després de la seva mort en 14 dC, el Senat el va divinitzar i va ser adorat pel poble romà. A manera de llegat, els seus noms Caesar i Augustus serien adoptats per tots els emperadors posteriors.

Nascut el 16 de novembre de 42 aC amb el nom de Tiberi Claudi Neró, va ser el segon emperador de Roma (14 dC - 37 dC).

Encara que nascut en el si de la gens Claudia, va emparentar amb la família imperial (gens Iulia) quan la seva mare Livia Drusil·la, es va divorciar del seu pare biològic (Tiberi Claudi Neró) i va contreure matrimoni amb Gaius Iulius Caesar Octavianus (39 aC) estant encara embarassada del que seria el seu germà, Neró Claudi Drus, que va néixer el 38 aC.

Tiberi es va casar amb Vipsania Agripina, filla de Marc Vipsani Agripa, el millor amic d'August, amb qui va tenir un fill, Drus el Jove (14 aC), i dos néts bessons: Tiberio i Germànic (19 dC).

Tiberi va contreure segon matrimoni amb la filla d'August, Júlia la Major, i va ser adoptat per l'emperador el 26 de juny de 4 dC.

 

En 25 aC es va iniciar en la carrera militar participant en les Guerres Càntabres com tribú.

En 24 aC, a l'edat de disset anys, es va iniciar en la política sota la direcció d'August, sent nomenat qüestor.

En 20 aC va ser enviat a Orient sota el comandament d'Agripa amb l'objectiu de recuperar les àguiles legionàries que els parts havien arrabassat a Marc Licini Cras (batalla de Carrhae, 53 aC), Luci Decidi Saxa (40 aC) i Marc Antoni (36 aC). Després de diversos anys de negociació, Tiberi va conduir una potent força militar a Armènia, amb l'objectiu de convertir l'antic regne en un estat-client de Roma i crear amb això una amenaça sobre la frontera parta.

 

Després de tornar d'Orient, va ser nomenat pretor i va ser enviar a les campanyes que comandava el seu germà Drus a l'oest. Mentre Drus va centrar les seves forces en la Gallia Narbonensis, Tiberi va combatre les tribus dels Alps i de la Gàl·lia Transalpina.

 

Quan va tornar a Roma, va ser nomenat cònsol (13 aC) i al voltant d'aquest mateix any va néixer el seu fill Juli Cèsar Drus.

 

La mort d'Agripa en 12 aC va fer pujar a Tiberi i a Drus en l'escala successòria. Tiberi va sol·licitar a August divorciar-se de la seva dona Vipsània i casar-se amb la seva filla Júlia la Major, vídua d'Agripa. Aquest matrimoni va suposar un punt d'inflexió en la vida de Tiberi: el matrimoni amb Júlia mai va ser feliç i va donar un sol fill que va morir durant la infància.

 

La carrera de Tiberi va seguir creixent i després de les morts d'Agripa i del seu germà Drus en 9 aC es va convertir en un clar candidat a la successió. Va ser nomenat cònsol per segona vegada en 7 aC i en 6 aC se li van concedir poders tribunicis (tribunitia potestas) i el control de l'Est.

 

En 6 aC, quan estava a punt d'assumir el comandament de l'Est i convertir-se en el segon home més poderós de Roma, va anunciar que abandonava la política i es va retirar a Rodes.

 

Amb la retirada de Tiberi, la successió semblava estar destinada als dos joves néts d'August, Gaius i Lucius Caesar. La situació es va tornar de sobte precària amb la mort de Luci en 2 dC. August, a petició de Lívia, va permetre a Tiberi tornar a Roma. En 4 dC, Gaius va morir a Armènia i després del desterrament per traïció del seu nét menor, Pòstum Cèsar, a August no li va quedar altre remei que recórrer a Tiberi.

En 4 dC Tiberi va ser adoptat com a fill i hereu de ple dret d'August.

Després de l'adopció, va rebre poders tribunicis per deu anys, que més tard serien prorrogats per altres deu.

En 13 dC, els poders de Tiberi es van igualar als del propi August i es va convertir en co-prínceps de
ple dret, de manera que mort l'emperador hauria de succeir sense cap dificultat.

August va morir en 14 dC, a l'edat de 76 anys i Tiberi va ser confirmat com a únic successor.

Després de la mort del seu fill Juli Cèsar Drus en 23 dC, el seu regnat va acabar en terror.

En 23 dC semblava que Drus anava a succeir Tiberi com a emperador.

Per diferents raons, Sejanus, prefecte del pretori de Tiberi que mantenia relació amb l'esposa de Drus (Livila), es va veure en la necessitat d'eliminar al fill de l'emperador. Les fonts antigues (Tàcit, Suetoni, Dió Casi) concorden en què Drus va ser enverinat amb la complicitat de Livila. La seva mort no va aixecar sospites, fins al punt que Sejanus va demanar casar-se amb Livila en 25 dC (se li va denegar l'autorització) i que quan tres anys després (26 dC) Tiberi es va exiliar, va deixar l'administració en mans dels seus dos prefectes pretorians, el mateix Lucius Elius Sejanus i Quintus Nevius Cordo Sutorius Macro.

La trama es va descobrir en 31 dC arran del suïcidi de l'ex-dona de Sejanus, Apicata. Aquesta va deixar una carta a Tiberi denunciant que Drus havia estat assassinat amb la complicitat de Livila. El coper de Drus i el metge de Livila van ser torturats i sembla ser que van confirmar l'acusació. Durant aquell mateix any, Livila també va morir, suposadament de fam, tancada per la seva pròpia mare Antònia la Menor.

Se'l recorda per les seves campanyes a Panònia, Il·líric, Raetia i Germània (durant les que va establir les bases del que posteriorment es convertiria en la frontera nord de l'Imperi) i també com un fosc i ombrívol governant que mai va voler ser emperador (Plini el Vell el va qualificar de tristissimus hominum, el més trist dels homes).