The Dioscuri Collection

S'acostuma a acceptar que el començament de la fi de la República va tenir lloc quan al voltant de l'any 65 aC es va descobrir la conspiració de Luci Sergi Catilina i es frustraren els seus plans per a nomenar-se dictador.

No obstant això, amb el nom d'etapa pre-imperial o imperatorial es designa en numismàtica el període de temps que transcorre entre la guerra civil que van iniciar Cèsar i Pompeu en 49 aC i el nomenament d'Octavià com Imperator Caesar Augustus en 27 aC.

Després de la mort de Sul·la, Cèsar va ingressar al Senat i durant els anys següents va anar progressant en la seva carrera política fins que va arribar al primer consolat en 59 aC.

El consolat de Cèsar va impulsar grans canvis polítics, econòmics i socials, desenvolupant un ampli conjunt de lleis i promovent profundes reformes agràries amb l'objectiu de proporcionar terres a les famílies menys afavorides. En la primera reunió del Senat, Cèsar va tractar també d'oferir un generós acord per a recompensar els veterans de Pompeu.

Conscient de la dura oposició de Cató i dels optimates, va pensar que podria proposar l'aprovació de la seva llei agrària directament davant els comicis, però prescindir del Senat era arriscat i podia arruïnar la seva carrera política.

Per evitar el risc, César va decidir respectar les vies normals i, com a contrapès a l'oposició conservadora, va intentar tancar aliances amb persones influents de la política romana. L'estratègia es va fer visible en la votació al Senat. No va estranyar ningú que el primer a parlar a favor dels seus veterans fos Pompeu; però sí que va ser una sorpresa la identitat de la segona persona que va recolzar les propostes de Cèsar: Marc Licini Cras.

Des d'aquell moment es va tenir consciència del que seria el Primer Triumvirat, una aliança no oficial d'ajuda mútua acordada per Juli Cèsar, Pompeu i Cras per a repartir-se els llocs de més responsabilitat de la República.

Les raons d'aquesta aliança s'han de buscar en els interessos purament personals de cada un:

L'acord va durar fins l'any 53 aC i va ser reforçat pel matrimoni de Pompeu amb Iulia Caesaris, l'única filla de César.

Després d'un any difícil com a cònsol, Cèsar va rebre poders proconsulars per governar durant cinc anys les províncies de Gàl·lia Transalpina i Il·líria, això gràcies al suport dels altres dos membres del triumvirat, que van complir els seus compromisos. A aquelles dues províncies es va afegir després la Gàl·lia Cisalpina, arran de la mort sobtada del seu governador, Quint Cecili Metel Cèler.

Durant el primer any de mandat va haver de fer front a diverses invasions d'helvecis i germans, que pretenien ocupar el nord d'Itàlia. Tots ells van ser derrotats en ràpides campanyes. Tanmateix, aquelles incursions dels veïns van servir a Cèsar d'excusa perfecta per a iniciar la conquesta de tota la Gàl·lia i obtenir així recursos amb els que pagar les fabuloses sumes que devia.

Entre els seus llegats hi havia els seus cosins Luci Juli Cèsar i Marc Antoni, Marc Licini Cras, fill del triumvir, així com Tit Labiè, client de Pompeu, i Quint Tul·li Ciceró, el germà més jove de Marc, tots homes que haurien de ser personatges importants en els anys següents.

Cèsar va aconseguir nombroses victòries, amb les que tota Roma es meravellava. Les seves legions van creuar dues vegades el Rin per castigar els germans i dues vegades van embarcar per fer incursions a Britannia. Amb aquests èxits va atreure l'atenció de la plebs i Roma es va veure inundada de tresors i esclaus capturats en les guerres i en els saquejos.

Aquesta circumstància tampoc va passar desapercebuda per al Senat, que va observar amb temor com Cèsar guanyava popularitat i alhora reunia una gran fortuna personal. Correlativament, els èxits de Cèsar en la Gàl·lia posaven en perill la fama i la influència de Pompeu a la pròpia Roma.

Però malgrat els seus èxits i dels beneficis que va representar per a Roma la conquesta de la Gàl·lia, Cèsar continuava sent impopular entre els optimates, que temien la seva ambició.

Els optimates, encapçalats per Cató, van criticar algunes de les lleis de Cèsar, van menysprear els seus èxits i el van acusar de cometre crims contra la República, especialment per haver reclutat lleves i haver continuat la guerra sense l'autorització del Senat.

Davant d'aquesta situació, que amenaçava el seu proconsolat i la seva seguretat personal, Cèsar va convocar una reunió amb els seus dos aliats. Com ell no podia anar a Roma sense renunciar al seu imperium, la trobada va tenir lloc a la ciutat de Lucca, a la frontera d'Itàlia amb la Gàl·lia Cisalpina (abril de 56 aC). Van assistir-hi no només els triumvirs sinó també uns dos-cents senadors i, entre tots, van acordar que tant Pompeu com Cras es presentarien al consolat l'any següent i que, una vegada cònsols, promourien una llei per la qual el proconsolat de Cèsar es prorrogaria cinc anys més (Conveni de Lucca).

L'acord va evitar que Cèsar quedés a mercè dels seus enemics a Roma i en contrapartida, la pròrroga li donava temps per acumular poder i influència amb la vista posada en les eleccions consulars de l'any 49.

Amb el suport de Cèsar, Pompeu i Cras van ser elegits cònsols en 55 aC i van rebre imperium proconsular extraordinari: Pompeu en les dues Hispànies i Cras a Síria (leges Trebonia et Licinia). Després, tots dos van correspondre a l'acord aconseguit i van concedir a Cèsar una pròrroga de cinc anys com a procònsol de les Gàl·lies (lex Licinia Pompeia).

L'estratègia cesariana estava pensada per allunyar del centre polític als que eren els seus col·legues, però en realitat també màxims rivals polítics.

Mentre Cras partia cap a Orient a la recerca de glòria militar, Pompeu va preferir delegar el govern d'Hispània als seus llegats i romandre a Roma recollint suports i reclutant tropes amb què fer front al retorn de César.

El triumvirat renovat a Lucca aviat es va anar debilitant: d'una banda, amb el distanciament de Cèsar i Pompeu i d'un altra, amb la mort de Cras a la batalla de Carrhae (53 aC).

Una de les persones que va accentuar el distanciament va ser Publi Clodi Pulcre, personatge que havia prestat grans serveis als triumvirs però que, alhora, s'havia convertit en un poder de facto molt a tenir en compte. Clodi havia organitzat bandes de sicaris que utilitzava amb freqüència per intimidar i coaccionar als seus adversaris, per rebentar votacions i, fins i tot, per l'assassinat.

Els triumvirs havien tractat de neutralitzar el poder dels optimates i s'havien servit de Clodi per als seus fins. Roma va quedar sumida en la inseguretat i molt més quan els propis optimates van respondre amb agressions similars dirigides per Titus Annius Papianus Milo.

No obstant això, les ambicions de Clodi li van aconsellar acabar amb Pompeu, per a això va emprar tota mena de tàctiques, des de les legals, donant suport a Cras, fins a les intimidatòries fent creure a Pompeu que hi havia un complot contra ell per part d'homes decidits a assassinar-lo. Aquesta manera d'actuar va fer pensar a Pompeu que, en realitat, era Cras qui finançava a Clodi i volia matar-lo, el que en la pràctica equivalia a dubtar de la seva aliança.

També va ajudar a debilitar el triumvirat la mort de Júlia, filla de Cèsar i esposa de Pompeu, i el posterior matrimoni d'aquest amb Cornèlia Metella, filla de Quint Cecili Metel Pius Escipió, un dels líders optimates i enemic aferrissat de Cèsar.

En un escenari d'aquestes característiques, els conservadors van aprofitar l'ocasió per atreure a poc a poc a Pompeu i, assassinant a Clodi, van aconseguir el control dels carrers (52 aC).

INICI DE LA GUERRA

En 52 aC, posicionat ja clarament al costat dels optimates i sent cònsol de nou amb el seu sogre, Quint Cecili Metel Pius Escipió, Pompeu va exigir que Cèsar abandonés el seu comandament la primavera següent el que feia que, faltant encara mesos per a les eleccions al consolat, hi hauria temps més que suficient per a jutjar-lo.

No obstant això, en les eleccions celebrades per a tribú de la plebs va resultar elegit Curius, un cesarià que va fer ús de la seva tribunitia potestas per a vetar tots els intents d'apartar a Cèsar del govern de les Gàl·lies.

A finals de l'any 50 aC Cèsar va acampar a Ravenna amb la Legio XIII Gemina. Per la seva banda, Pompeu va desplaçar dues legions a Càpua i va començar a reclutar lleves il·legalment, un acte que van aprofitar els cesarians.

Cèsar va ser informat de la situació i va enviar una carta al Senat en la qual es declarava amic de la pau i, després d'una llarga llista de les seves gestes, va proposar que tant ell com Pompeu renunciessin al mateix temps als seus comandaments.

La carta va ser llegida el dia 1 de gener de 49 aC per Marc Antoni, que ocupava el càrrec de tribú en substitució de Curi. El Senat no va considerar el missatge i va posar a Cèsar en la disjuntiva de llicenciar les seves legions o ser declarat enemic públic, de manera que va comprendre que, triés l'opció que triés, quedaria en mans dels seus enemics polítics.

La moció es va sotmetre immediatament a votació i només es van oposar dos senadors: Curi i Celi. Marc Antoni, com tribú, va vetar la proposta i va impedir que arribés a tenir caràcter vinculant.

Després del veto de Marc Antoni a la moció que obligava a Cèsar a abandonar el seu càrrec de governador de les Gàl·lies, Pompeu va notificar no poder garantir la seguretat dels dissidents i, davant d'això, Antoni, Celi i Curi es van veure forçats a abandonar Roma disfressats d'esclaus.

El 7 de gener, el Senat va proclamar l'estat d'emergència i va concedir a Pompeu poders excepcionals, nomenant-lo consul sine collega.

Quant Cèsar va rebre la notícia, va ordenar que un petit contingent de tropes creués la frontera cap al sud.

Al vespre la Legio XIII Gemina va avançar fins al Rubicó, frontera natural entre Itàlia i la Gàl·lia Cisalpina, i va donar l'ordre d'avançar (alea iacta est).

EL RUBICÓ

César va iniciar la seva marxa i amb molta facilitat va prendre diferents ciutats de la costa adriàtica. Immediatament van arribar a Roma les notícies i, amb elles, onades de refugiats que al seu torn provocaven que multituds de persones abandonessin la ciutat i es generalitzés un ambient de terror. La confiança en Pompeu es va esfondrar en pocs dies i els senadors que havien confiat en la seva ràpida victòria sobre Cèsar el van acusar d'haver portat la República al desastre.

Sense saber que Cèsar avançava amb només una legió, Pompeu va donar Roma per perduda i va ordenar el Senat a fugir, declarant traïdors a la República a tots els magistrats que es quedessin a la ciutat.

El Senat va començar a plantejar-se l'impensable: constituir-se fora de Roma per primera vegada en la seva història, però aquesta decisió podia interpretar-se com un signe de debilitat que donaria a César més legitimitat i confiança.

En abandonar Roma, el Senat va trair a tots els que no es podien permetre fer l'equipatge i deixar les seves cases i el sentiment de pertinença a la República va ser seriosament danyat. La República es va convertir en una abstracció: les eleccions anuals, la vitalitat dels carrers i espais públics de Roma, tot allò que donava forma i definia la República havia desaparegut.

Cèsar va esperar uns dies l'arribada d'altres quatre legions de la Gàl·lia i va iniciar la persecució de Pompeu i del Senat. L'1 de febrer va marxar sobre Osimo i va derrotar a Publi Atti Var, que reclutava soldats per a Pompeu. Al seu torn, aquest tractava de concentrar les seves tropes a Brindisi, on noliejava vaixells a corre-cuita intentant escapar cap a Grècia.

A Corfinium es trobava el nou governador de la Gàl·lia Transalpina, Luci Domici Ahenobarb, que havia substituit César quan aquest va creuar el Rubicó. Domici va rebre l'ordre de marxar amb els seus homes cap al sud, però desobeïnt les indicacions de Pompeu, va intentar contenir a Cèsar i es va fer fort a la ciutat, la mateixa que els rebels itàlics havien convertit en la seva capital quaranta anys enrere.

Després de la Guerra Social, els habitants de Corfinium havien obtingut la ciutadania però encara tenien molt presents els records d'aquella lluita. Per a la majoria dels italians la República significava molt poc i s'identificaven més amb les idees populars, considerant a Mari, oncle de Cèsar, la seva referència.

El 13 de febrer, Cèsar va creuar el riu Pescara i va assetjar Corfinium, que es va rendir al cap de pocs dies. Domici va ser portat davant Cèsar pels seus propis oficials i va suplicar que el matessin, però Cèsar es va negar i el va deixar lliure. Corfinium no va patir cap dany i les lleves de novells van passar a ser part de l'exèrcit de Cèsar. El que semblava un simple gest de clemència, va suposar una gran humiliació i una declaració dels seus propòsits. No hi hauria llistes de proscrits ni matances com les que van ocórrer en temps de Sul·la: els enemics serien perdonats només amb rendir-se. Això va permetre que la majoria dels indecisos se sentissin alleujats. Oferia la imatge de qui servia bé a la seva causa, evitant qualsevol alçament popular contra els cesarians.

Després d'abandonar Roma, Pompeu es va dirigir a Bríndisi amb la intenció de traslladar-se a Grècia i Orient, on comptava amb nombrosos recursos amb els que enfrontar-se a Cèsar.

El 20 de febrer Pompeu va traslladar la meitat del seu exèrcit a l'altra banda de l'Adriàtic però l'altra meitat va quedar atrapada a la ciutat, sota el comandament del propi Pompeu, esperant el retorn de la flota.

Després de derrotar a Luci Domici Ahenobarb, Cèsar va arribar a Bríndisi i va ordenar construir un dic per a bloquejar els accessos per mar. Amb l'obra encara sense acabar, la flota pompeiana va tenir temps de tornar i entrar a port. Al vespre, Pompeu va donar la sortida a la resta de la flota i va començar l'evacuació total de Bríndisi. Cèsar, alertat pels seus partidaris dins de la ciutat, va ordenar prendre-la a l'assalt, però va ser massa tard i els vaixells van poder sortir per l'estret coll d'ampolla que havien deixar obert les obres de setge.

Després de la fugida de Pompeu, Cèsar va haver de prendre una decisió: perseguir-lo fins a Grècia, deixant les seves esquenes desprotegides i exposades a un atac de les legions pompeianes establertes a Hispània, o dirigir-se a Hispània per assegurar la seva rereguarda, permetent a Pompeu reorganitzar les seves forces des de Grècia.

Inclinant-se per això últim, Cèsar va tornar a Roma el dia 29 de març, va nomenar a Marc Antoni cap de les seves tropes a Itàlia i va convocar als pocs senadors que quedaven per exigir els fons d'emergència que havien estat creats per sufragar les despeses d'una eventual invasió gal·la.

Cèsar va romandre a la ciutat durant dues setmanes, va reorganitzar les institucions polítiques, va prendre decisions sobre els assumptes bàsics i va nomenar pretor a Marc Lèpid. A continuació, va ordenar envair Sicília i Sardenya per protegir les rutes i els subministraments de cereal i va partir cap a Hispània, on encara hi havia legions pompeianes actives i un bon nombre de clients i oficials fidels a la causa de Pompeu, fruit de les seves llargues campanyes en aquella província.

GUERRA A HISPÀNIA.

Els exèrcits pompeians estaven comandats pels llegats Luci Afrani, Marc Petrei i Marc Terenci Varró.

Cèsar va concentrar nou de les seves legions i més de 6.000 genets a les rodalies de Massalia, que estava sota el control del procònsol de la Gàl·lia Luci Domici Ahenobarb qui, després d'haver estat perdonat per Cèsar a Corfinium i haver reclutat un nou exèrcit, va tancar les portes d'una ciutat a l'arribada de Cèsar per segona vegada.

Cèsar va ordenar als seus llegats Gaius Trebonius i Decimus Junius Brutus Albinus que assetgessin la ciutat i, sense perdre temps, es va dirigir amb la resta de les tropes a la Hispània Citerior per reforçar les tres legions que hi havia enviat anticipadament.

Aquestes tres legions havien aturat les tropes pompeianes dins d'Hispània i mantingut el control dels principals passos dels Pirineus. Amb l'arribada dels reforços, l'exèrcit cesarià es va endinsar a la província i a mitjans de març va acampar prop d'Ilerda.

L'enfrontament amb les tropes pompeianes es va lliurar a l'estiu de l'any 49 aC, aconseguint César la victòria el 2 d'agost del mateix any. Poc després, Massalia es va rendir i des d'allí, després de saber que havia estat nomenat dictador, va partir cap a Roma, va renunciar al càrrec i es va dirigir de nou a Bríndisi.

GUERRA A GRÈCIA.

Amb intenció de salpar cap a Grècia a la recerca de Pompeu, Cèsar va concentrar el seu exèrcit a Bríndisi. Estava format per un total de 12 legions i 1.000 genets, encara que moltes d'elles no reunien el nombre d'efectius teòrics, malmeses per les seves recents campanyes a la Gàl·lia i a Hispània.

Cèsar havia ordenat la construcció de nombroses naus, però abans d'acabar i malgrat el mal temps hivernal, el dia 4 de gener de 48 aC va embarcar tots els homes possibles i va salpar amb un total de 7 legions i 500 genets. Marc Antoni i Aule Gabini van romandre a Bríndisi juntament amb la resta de tropes i subministraments a l'espera del retorn de la flota.

L'armada pompeiana comandada per Marc Calpurni Bíbul tenia superioritat naval, amb prop de 300 naus repartides pel sud de l'Adriàtic vigilant els llocs d'un possible desembarcament enemic. Cèsar, però, ho va fer amb èxit un dia després de salpar, en una platja lluny de les grans ciutats de la regió, a 150 quilòmetres al sud de Dyrrhachium.

Cèsar va iniciar l'ocupació de les places costaneres properes, assegurant ports navals des d'on preparar l'arribada de les legions d'Itàlia. L'esquadra pompeiana, advertida dels moviments, es va fer a la mar, va interceptar la flota cesariana que estava de tornada i va capturar 30 vaixells. Cèsar, mentrestant, es va dirigir al nord, va prendre Oricus i Apol·lònia i va iniciar la marxa cap a Dyrrhachium. La notícia del desembarcament de Cèsar va sorprendre Pompeu camí de Macedònia, on pensava recrutar tropes i, decidint sobre la marxa, va ordenar dirigir-se també cap a Dyrrhachium. Va entrar a la ciutat molt poc abans que arribés Cèsar i va establir el seu campament a la riba nord del riu Semani, a la localitat de Kuci, enfront del de Cèsar, que s'instal·laria a la ribera sud.

La flota de Pompeu va iniciar un ferri bloqueig sobre les posicions enemigues, fondejant prop de la costa i impedint l'arribada de reforços. Mentrestant, les esquadres pompeianes d'Il·líria i Acaia, liderades per Marc Octavi i Luci Escriboni Libó i recolzades pels dàlmates, van assetjar Salona, capital de la província d'Il·líria governada per Cèsar. Els defensors van rebutjar el setge amb un atac sorpresa i van obligar als pompeians a reembarcar i fugir. Marc Octavi va renunciar a prendre Salona i es va unir a Pompeu a Dyrrhachium.

Arribat el bon temps, les condicions de la mar van millorar i a finals de febrer Marc Antoni va creuar l'Adriàtic per satisfer les contínues demandes de Cèsar, que exigia reforços.

L'endemà de salpar, la flota va ser albirada per Cèsar i Pompeu però un fort vent del sud-oest la va empènyer cap al nord d'on tots dos havien establert els seus campaments. Marc Antoni va desembarcar amb 4 legions i 500 genets i, després de diversos moviments tàctics, es va unir a les forces de Cèsar a la localitat de Scampi.

Després del fracàs per no haver pogut impedir la unió de les forces enemigues, Pompeu es va atrinxerar i va iniciar una guerra de desgast.

Cèsar va enviar Domici Calví a Macedònia amb 2 legions i 500 genets per enfrontar-se a Metel Escipió, que avançava des de Salònica per reunir-se amb Pompeu.

Pocs dies després de la partida d'aquests destacaments, Pompeu va capturar la flota cesariana a la base naval d'Oricus i va continuar fins a la base on Marc Antoni havia deixat els transports i els va incendiar. D'aquesta manera els cesarians van veure destruïda tota la seva flota a Grècia i van quedar sense cap navili per comunicar-se amb Itàlia.

Davant d'aquesta situació, Cèsar va decidir presentar batalla però va ser derrotat el 10 de juliol en la batalla de Dyrrhachium. Tot i això, la victòria de Pompeu no li va servir per acabar amb Cèsar, que va aconseguir escapar amb el seu exèrcit gairebé intacte a l'espera d'una millor ocasió.

En una situació de total aïllament, sense flota i sense subministraments, Pompeu va planejar assetjar al seu enemic i obligar-lo a rendir-se per la falta de queviures. Per la seva banda, Cèsar va fugir cap al sud, allunyant-se de Pompeu, a la recerca de provisions amb què proveir-se.

Pompeu va decidir marxar contra Domici a Macedònia, que havia iniciat la fugida cap a Tessàlia per unir-se a l'exèrcit de Cèsar. En no aconseguir interceptar-lo, Pompeu va decidir llavors dirigir-se cap a Larissa on es reuniria amb Escipió per formar un exèrcit superior en nombre al cesarià.

Entre els dies 4 i 5 d'agost de 48 aC, Cèsar va aturar el seu exèrcit a Farsàlia amb l'única possibilitat de lluitar.

És possible que Pompeu no desitgés lliurar la batalla de Farsàlia, confiant en la dilació i en la precària situació de Cèsar. El cas és que els dos exèrcits es van enfrontar el 9 d'agost i Cèsar va obtenir una victòria aclaparadora.

Després de la batalla de Farsàlia, els derrotats van aconseguir fugir: Pompeu va partir cap a Mitilene i després a Egipte; Quint Cecili Metel Escipió i Marc Porci Cató van fugir cap al nord d'Àfrica.

GUERRA A ORIENT.

Pompeu va fugir cap a la costa de l'Egeu. Allà va noliejar un vaixell per navegar fins Mitilene, on l'esperaven la seva dona Cornèlia Metella i el seu fill Sext Pompeu. Després de reunir-se amb ells, van partir amb una petita flota rumb a Egipte amb la intenció de demanar ajuda a Ptolomeu XIII, el jove faraó d'Egipte de tan sols 12 anys.

Un mes després de Farsàlia, Pompeu va arribar a les costes d'Egipte. Després d'estar uns dies fondejat, el 28 de setembre una petita embarcació es va acostar fins als vaixells romans. En ella viatjaven l'excenturió Aquilas, alguns soldats i Septimi, un romà antic company d'armes de Pompeu, que es va imaginar el pitjor quan va veure arribar la comitiva i va comprobar que no hi habia cap recepció de gala com aquelles amb les que acostumava a ser rebut. Pompeu va ser convidat a pujar a bord i va ser traslladat a la platja, on esperava Ptolomeu XIII.

Després de desembarcar a Pelusio, Septimi va desemvainar l'espasa i va atacar Pompeu, que acte seguit va ser apunyalat pels demés. Cornèlia i la resta dels tripulants de la petita flota van observar impotents els successos des del mar. El cadàver de Pompeu va ser decapitat i el seu cos, abandonat a la platja, va ser rescatat i incinerat per un veterà de les primeres campanyes de Pompeu juntament amb un dels lliberts del general.

Ja en 47 aC, Cèsar es va dirigir a Egipte a la recerca de Pompeu amb aproximadament 4.000 soldats. Allà el va sorprendre l'ofrena de benvinguda que li va presentar el primer ministre de Ptolemeu XIII, l'eunuc Potino: el segell personal i el cap de Pompeu. Egipte es trobava en guerra civil i els consellers del Rei van creure erròniament que Cèsar estaria agraït i recolzaria a Ptolomeu contra la seva germana Cleòpatra.

En saber el desenllaç, Cèsar va esclatar en llàgrimes, tant per la mort d'un cònsol romà, el seu antic gendre i amic, com per haver perdut l'oportunitat d'oferir-li el seu perdó.

Els romans van quedar atrapats a Alexandria per uns vents desfavorables i Cèsar va començar a posar ordre en els assumptes d'Egipte, fent i desfent al seu antull. Es va instal·lar amb les seves tropes al palau reial, va exigir exorbitants quantitats de diners i va anunciar que dirimiria la guerra civil entre Ptolomeu i la seva germana, per la qual cosa va donar l'ordre de llicenciar els dos exèrcits en guerra i de reunir als dos germans amb ell a Alexandria. Ptolomeu XIII no va llicenciar a cap soldat, però va ser convençut per Potino d'acudir a la cita de Cèsar; mentrestant Cleòpatra, que tenia bloquejades les rutes a la capital, va quedar aïllada a l'altre costat de les línies del seu germà.

Una tarda, un petit mercant va atracar a l'amarrador de palau. Un solitari mercader va carregar una catifa que va portar fins a la presència de Cèsar i, després de desenrotllar-la, va aparèixer de forma inesperada i espectacular la pròpia Cleòpatra, que acabaria per seduir-lo.

En assabentar-se de la conquesta de la seva germana, Ptolomeu va sol·licitar auxili pels carrers d'Alexandria i va demanar als seus súbdits que ataquessin als romans. La massa va respondre amb entusiasme i, assetjat en el complex palatí, César es va veure obligat a reconèixer a Ptolomeu com a monarca conjunt amb Cleòpatra i a tornar a Egipte l'illa de Xipre. La situació va empitjorar quan l'exèrcit de Ptolomeu, uns 20.000 homes, es va unir als esvalotadors, començant una veritable batalla pel control d'Egipte.

Durant els cinc mesos següents Cèsar va aconseguir resistir a palau, es va fer amb el control del port, va cremar la flota egípcia i, accidentalment, uns magatzems de llibres al port, fracassant en l'intent de controlar el Gran Far. Va fer executar a l'eunuc Potino i va deixar embarassada a Cleòpatra.

El 9 de novembre, les tropes egípcies comandades pel general mercenari i antic centurió Aquila, van assetjar a Cèsar en el palau reial de la ciutat i van intentar capturar les naus romanes en el port. Enmig dels combats, teies incendiàries van ser llançades per ordre de Cèsar contra la flota egípcia, reduint-la a cendres en poques hores. Encara que segons la versió del propi Juli Cèsar en el seu Bellum Alexandrinum la ciutat amb prou feines es va veure afectada, altres fonts clàssiques asseguren que aquest incendi s'hauria estès fins als dipòsits de llibres de la Gran Biblioteca, que es trobava al barri de Bruquión, prop del port.

Al març de 47 aC van arribar els reforços romans. Ptolemeu va fugir d'Alexandria i sembla que, arrossegat per la seva armadura d'or, es va ofegar en el Nil deixant a Cleòpatra sense rival al tron.

Un cop restablertes les línies de comunicació, César va ser informat de les noves amenaces sorgides durant la seva estada a Alexandria:

Mentrestant, César va romandre dos mesos més a Egipte amb la seva amant i després va iniciar la marxa cap al Ponto per enfrontar-se a Farnaces.

La batalla va tenir lloc a Zela, al nord de Capadòcia. L'enfrontament va derivar amb celeritat en una victòria romana, aniquilant completament les forces enemigues (veni, vidi, vinci). Farnaces va fugir cap al Bòsfor i, sense cap poder, va ser assassinat per un antic rival.

GUERRA A ÀFRICA.

L'estada de Cèsar a Egipte i la seva posterior marxa cap al Ponto van donar temps a Metel Escipió i a Cató per formar un nou exèrcit a la província d'Àfrica. Entre els dos van aconseguir reunir un total de 10 legions (al voltant de 50.000 homes), reforçades amb les tropes aliades del rei Juba I de Numídia, que comptava amb 30.000 homes i seixanta elefants de guerra.

Després d'una curta visita a Roma, el 28 de desembre de 47 aC Cèsar va desembarcar a la ciutat púnica de Hadrumetum. Les dues faccions es van embrancar en petites escaramusses, ja que Cèsar intentava posposar l'enfrontament directe tot esperant reforços.

En un moment determinat i a instàncies de Cèsar, Boco II de Mauritània va atacar Numídia i va prendre la seva capital, Cirta, obligant a Juba a abandonar el front i a retirar.se cap a l'oest amb el seu exèrcit.

Després de rebre els reforços el febrer de 46 aC i després de la incorporació de dues legions de desertors de la facció conservadora, Cèsar va assetjar la ciutat de Tapso i va derrotar a Metel Escipió i a Cató, que es va suïcidar a Útica al saber-ho.

Després de la victòria a Tapso, Numídia va passar a ser província romana. Derrotats, Tit Labiè i els germans Gneu i Sext Pompeu van escapar a Hispània.

De tornada a Roma, la victòria va dotar a Cèsar d'un poder enorme i el Senat, estupefacte i intimidat, es va afanyar a legitimar la seva victòria nomenant-lo dictador per tercera vegada per un termini sense precedents de deu anys.

Al setembre, va celebrar els seus triomfs i va organitzar quatre cerimònies consecutives en què gals, egipcis, asiàtics i africans van desfilar encadenats davant la multitud. La guerra entre romans va ser emmascarada per les victòries contra estrangers i les celebracions no van tenir precedents ni en les seves dimensions ni en la seva durada. Durant les celebracions va ser executat Vercingetòrix.

A l'hivern de l'any 46 aC, va esclatar una nova rebel·lió a Hispània liderada pels fills de Pompeu.

Usant l'antiga influència del seu pare i els recursos de la província, Gneu i Sext Pompeu van aconseguir reunir 13 legions amb les restes de l'exèrcit d'Àfrica, les dues legions de veterans de Pompeu derrotades a Ilerda, una legió de ciutadans romans d'Hispània i mercenaris locals. A finals de 46 aC van assolir el control de gairebé tota Hispània Ulterior, incloent les colònies romanes d'Italica i de Corduba, la capital de la província.

Els llegats de Cèsar, Quint Fabi Màxim i Quint Pedi, van rebutjar l'enfrontament directe, van sol·licitar ajuda i van acampar a Obulco, a cinquanta quilòmetres de Corduba.

Els reforços van arribar al desembre però els conservadors, comandats per Sext Pompeu, van evitar la lluita oberta i es van refugiar a Corduba, davant la qual cosa Cèsar es va veure obligat a passar l'hivern a Hispània. Per abastir les seves necessitats d'avituallament, Cèsar va saquejar la ciutat de Ategua, circumstància que va incitar a un bon nombre de nadius hispans a abandonar a Cèsar i a unir-se als conservadors.

A l'inici de la primavera de 45 aC, Gneu Pompeu va mobilitzar el seu exèrcit i es va disposar a enfrontar-se a Cèsar.

Els dos exèrcits es van reunir a les planes de Munda, prop d'Osuna, a la Hispània meridional.

La batalla va començar sense avantatge aparent per a cap dels dos contendents. En un moment donat, Cèsar va prendre el comandament de l'ala dreta i la Legio X Equestris va començar a avançar. Donant-se compte de la maniobra, Gneu Pompeu va desplaçar una legió de la seva ala dreta per reforçar l'esquerra, però quan el flanc dret de Pompeu es va veure afeblit, la cavalleria de Cèsar va llançar un atac per aquest flanc que canviaria el desenllaç de la batalla.

Al mateix temps, el rei Bogud de Mauritània, aliat de Cèsar, va atacar el campament de Pompeu des de la rereguarda. Tit Labiè, comandant de la cavalleria pompeiana, es va adonar de l'atac i es va desplaçar per respondre. No obstant això, els legionaris pompeians, sotmesos al fort atac de la X Equestris pel flanc esquerre i al de la cavalleria pel dret, van creure erròniament que Labiè es retirava. Tement el pitjor, els legionaris van trencar el front i van fugir.

Molts soldats pompeians van morir durant la retirada; altres defensant la ciutat de Munda. Ati Var i Tit Labiè també van perdre la vida, però Sext i Gneu Pompeu van aconseguir arribar a la ciutat de Corduba, on es van refugiar.

Cèsar va tornar a Corduba el 18 de març. Els defensors, temorosos que els habitants s'unissin a les tropes cesarianas, van calar foc a l'urbs. Quan Cèsar va arribar, la ciutat era un munt de ruïnes i enderrocs. Davant aquell panorama, es va veure incapaç de contenir als seus soldats que, furiosos per l'escassetat del botí, van massacrar a 22.000 ciutadans de totes les edats i van subhastar als supervivents com a esclaus.

Gneu Pompeu va intentar fugir amb la seva flota des de Carteia però Caius Didius va salpar de Gades i va enfonsar les seves galeres, obligant-lo a tornar a l'interior de la província. Allí va ser traït per indígenes i va acabar sent executat.

El seu germà Sext Pompeu va aconseguir escapar i refugiar-se en terres dels laietani, entre el riu Iberus i els Pirineus. Allí va viure del robatori fins a reunir un nombre de seguidors suficient per dirigir-se a la Bètica i prendre el control de Carteia i altres ciutats de la zona, on comptava amb el suport general dels nadius i amb la fidelitat dels veterans de guerra que el seu pare havia establert a la província.

Durant el mes de juny, Cèsar es va reunir amb Octavi a Calpia, prop de l'actual Alacant, va tornar amb ell a Roma i el 15 de setembre va canviar secretament el seu testament, adoptant al seu nebot-nét i instituint-lo hereu de tots els seus béns.

De tornada a Roma, va assumir el càrrec de dictador però al poc temps, amb el pretext de defensar els valors de la República, va ser assassinat els idus de març de 44 aC per una conspiració de senadors liderada per Marcus Iunius Brutus i Gaius Cassius Longinus.

RETORN D'OCTAVI.

La mort de Cèsar no suposaria l'esperada tornada a la normalitat que els senadors esperaven, sinó un nou enfrontament civil entre els seus partidaris i els seus assassins.

Quan Octavi va arribar a Itàlia procedent d'Apol·lònia d'Il·líria, es va assabentar del contingut del testament de Cèsar i va decidir lluitar per convertir-se en l'hereu polític del seu oncle i en beneficiari de les dues terceres parts del seu patrimoni.

Nascut sota el nom de Gaius Octavius Turinus, en ser adoptat per Juli Cèsar (adoptio in hereditate), va passar a dir-se Gaius Iulius Caesar Octavianus (els adoptats passaven a formar part de la família agnatícia de l'adoptant, encara que era usual que conservessin el seu cognom original afegint el sufix -anus: Octavianus). En 27 aC el Senat li va concedir el cognomen d'August i va passar a dir-se Gaius Iulius Caesar Augustus.

A causa dels diversos noms que va ostentar, se sol identificar com Octavi durant el període 63-44 aC, com Octavià entre 44 i 27 aC i com August després de 27 aC.

Després d'una càlida recepció pels soldats de Cèsar a Bríndisi, Octavià va demandar una part dels fons que havien estat repartits pel seu oncle per preparar la guerra contra l'Imperi Part i es va dedicar a reforçar el seu exèrcit.

En una posterior investigació sobre la desaparició d'aquests fons, el Senat va rebutjar prendre accions legals contra Octavià, ja que tots aquells diners havien estat utilitzats per a augmentar les seves tropes contra Marc Antoni, el gran enemic del Senat.

En la seva marxa cap a Roma a través d'Itàlia, la condició d'hereu de Cèsar i els fons que Octavià havia adquirit van atreure a molts veterans de Cèsar.

Mentrestant, Marc Antoni havia aconseguit expulsar de Roma a Brut, a Cassi i a la majoria dels conspiradors i s'havia apropiat del poder.

Octavià va tornar a Roma el 6 de maig de 44 aC amb la intenció de fer valer el seu títol de successor, però Marc Antoni el va ignorar. Quan va arribar, Octavià va trobar al cònsol Marc Antoni en una fràgil treva amb els assassins del dictador, als qui havia concedit una amnistia el 17 de març.

Tot i això, Antoni havia perdut el suport de molts cesarians, que no van acceptar la seva oposició a una moció per divinitzar a Cèsar. Paral·lelament, el suport dels simpatitzants de Cèsar s'havia traslladat cap Octavià, a qui veien com un mal menor i a qui esperaven utilitzar o manipular en els seus esforços per desfer-se d'Antoni.

Amb l'opinió dels romans cada vegada més en contra i sabent que el seu any de poder consular arribava a la seva fi, Antoni va intentar aprovar una sèrie de lleis que li atorgarien el control de la Gàl·lia Cisalpina, territori del cesarià Decimus Iunius Brutus Albinus.

Mentrestant, Octavià va reclutar un nombrós exèrcit a Itàlia amb veterans de Cèsar i dues de les legions d'Antoni, als qui s'havia guanyat amb la promesa d'importants recompenses econòmiques. A la vista de la força militar d'Octavià, Antoni va percebre el perill que suposava per a ell romandre a Roma i va partir cap a la Gàl·lia Cisalpina.

PRIMER CONFLICTE AMB MARC ANTONI.

Després que Decimus Junius Brutus Albinus refusés lliurar a Marc Antoni la Gàl·lia Cisalpina, aquest el va assetjar a Mutina. Les resolucions dictades pel Senat per aturar la violència van ser ignorades per Marc Antoni, sabent que el Senat no tenia exèrcit propi amb el qual desafiar-lo. Aquesta situació va donar una oportunitat a Octavià, que va ser nomenat senador i va rebre el imperium propraetore que el va legitimar perquè, juntament amb els cònsols Hirtius i Pansa, pogués socórrer Decimus Junius Brutus Albinus i sobreposar-se al setge.

A l'abril, Marc Antoni va ser derrotat i es va veure obligat a retirar-se. No obstant això, tots dos cònsols van morir durant els enfrontaments, el que va deixar a Octavià com l'únic comandant en cap dels seus exèrcits.

Després de la victòria, el Senat va intentar donar el domini de les legions consulars a Decimus Junius Brutus Albinus però Octavià va amenaçar amb no cooperar en les futures ofensives contra Marc Antoni.

Al juliol, una ambaixada enviada per Octavià va arribar a Roma per exigir que se li lliurés el consolat que havia quedat vacant després de les morts d'Hirtius i de Pansa i va sol·licitar deixar sense efecte dos importants decisions:

• el decret que declarava Marc Antoni enemic públic de Roma,
• i la concessió d'amnistia als responsables de la mort de César.

Quan va conèixer la negativa dels senadors i la insistència del Senat en què derrotés Marc Antoni, Octavià va intuir que intentaven utilitzar-lo i es va presentar a la ciutat de Roma al comandament de vuit legions. Sense cap oposició, el 19 d'agost de 43 aC va ser elegit cònsol juntament amb el seu familiar Quintus Paedius.

Però, perquè Octavià desconfiava del Senat i perquè havia detectat que, mentrestant, Antoni intentava acostar-se a Lèpid, un altre líder cesarià, els tres es van reunir en secret prop de Bolonya i van acordar que s'enfrontarien al partit senatorial i li imposarien les seves decisions (Pacte de Bolonya).

Octavià, Marc Antoni i Lèpid van formar una dictadura militar coneguda com el Segon Triumvirat o Triumviri Rei Publicae Constituendae Consulari Potestate (III VIR RPC), l'objectiu primordial del qual va ser sobreposar-se al buit de poder originat per l'assassinat de Juli Cèsar. Aquesta aliança va ser acordada el dia 11 de novembre de 43 aC (pacte de Bolonya), acord que cristal·litzaria en una llei aprovada per l'assemblea popular (Lex Titia) en virtut de la qual els triumvirs obtenien poders especials durant un període de cinc anys ( 43-38 aC).

Aquest caràcter oficial distingeix el Segon Triumvirat del Primer, que no va passar de ser un simple acord polític privat entre Juli Cèsar, Gneu Pompeu Magne i Marc Licini Cras per controlar les decisions més importants de les institucions de la República.

Els tres comandants van tornar triomfants a Roma, on van posar en pràctica una part del seu pacte: els principals membres dels optimates havien de desaparèixer de l'activitat política (proscriptiones). Per a això, es va publicar una llista de 300 senadors i 2.000 equites condemnats a mort: el primer de la llista no va ser altre que Marc Tuli Ciceró. Els béns dels proscrits van ser repartits i els partidaris del Senat van sofrir un terrible cop, tot i que encara posseïen un exèrcit poderós a Grècia sota les ordres de Marcus Junius Brutus i Gaius Cassius Longinus. Començava així l'anomenada Tercera Guerra Civil.

BATALLA DE FILIPOS I DIVISIÓ TERRITORIAL.

L'1 de gener de 42 aC el Senat va divinitzar a Juli Cèsar a títol pòstum (divus Iulius) i davant d'això Octavià, com a fill adoptiu, va aprofitar l'ocasió per a postular-se fill de déu (divi filius).

Marc Antoni i Octavià van enviar 28 legions a Grècia per enfrontar-se als exèrcits de Brutus i Cassius, que havien instal·lat allà les seves bases. Després de dos enfrontaments, van aconseguir la victòria a Filipos i tant l'un com l'altre es van suïcidar.

Els triumvirs van arribar a un nou acord territorial per al repartiment de poder: Marc Antoni deixava la Gàl·lia, les províncies d'Hispània i Itàlia en mans d'Octavià i, a canvi, rebia la part oriental de l'imperi. Marc Antoni va viatjar a Egipte i es va aliar amb la reina Cleòpatra VII, la que havia estat amant de Juli Cèsar i mare del seu fill natural, Cesarió. Lèpid es va quedar amb la província d'Àfrica.

Octavià va haver de decidir en quins llocs d'Itàlia hauria d'assentar a les desenes de milers de veterans de la campanya de Macedònia, cosa que els triumvirs es van comprometre a complir des de l'inici. A més, les desenes de milers que havien lluitat del costat republicà amb Brutus i Cassius, que fàcilment podrien aliar-se amb un oponent polític d'Octavià en el cas que no se'ls acontentés, requerien igualment un lloc per establir-se. Ja no hi havia més terreny públic controlat pel govern per destinar-lo a assentament per als seus soldats, de manera que Octavià havia de triar entre dues opcions: enfrontar-se a un gran nombre de ciutadans romans a causa de la confiscació de les seves terres o enfrontar-se als soldats, que al seu torn podrien provocar una gran oposició contra ell al cor de Roma.

Octavià va optar per la primera: fins a 18 ciutats romanes es van veure afectades pels nous assentaments, arribant alguns dels seus habitants a ser expulsats o, almenys, desallotjats parcialment de les seves propietats.

Mentre Octavià a Roma s'enfrontava a constants disturbis i a les reclamacions de tots els sectors del país, Marc Antoni vivia una vida luxosa i despreocupada en el ric Egipte al costat de la reina Cleòpatra.

En aquell temps, Octavià va demanar el divorci de Clòdia Pulcra (filla de Fúlvia i del seu primer marit, Publius Clodius Pulcher) i va decidir tornar-la a la seva mare, que era l'esposa de Marc Antoni.

Fúlvia, insultada, va formar un exèrcit amb Luci Antoni per unir-se a les forces de Marc Antoni en contra d'Octavià.

Luci i els seus aliats van ser assetjats a Perúsia i es van rendir a principis de 40 aC. Fúlvia va ser exiliada a Sició i Luci i el seu exèrcit van ser perdonats. No obstant això, Octavià es va mostrar despietat amb els aliats polítics de Luci als que va manar executar el 15 de març, aniversari de l'assassinat de Juli Cèsar.

GUERRA AMB SEXT POMPEU.

Sext Pompeu s'havia convertit en un general renegat des de la victòria de Cèsar sobre el seu pare i sobre el bàndol republicà.

Tanmateix, la sobtada mort de Juli Cèsar va ser per a ell un fet molt favorable: després de successives victòries que li van permetre dominar tota la Bètica, va pactar una treva amb Lèpid, que era el governador de la Hispània Citerior i de la Gàl·lia Narbonense, i va obtenir autorització per anar a Roma i rebre l'herència paterna, a la qual va sumar a més una important quantitat de diners que el Senat li va concedir en compensació per les propietats que havien estat confiscades al seu pare.

En 43 aC, a proposta de Ciceró, el Senat va aprovar un decret laudatori en honor seu, li va oferir ser nominat per al lloc que havia tingut el seu pare en el col·legi dels àugurs i el va nomenar comandant de la flota republicana amb el títol de praefectus classis et orae maritimae.

A l'agost d'aquest any, Octavià va controlar el consolat i a proposta del seu col·lega Quintus Paedius va imposar una llei per la qual s'imposaven proscripcions a tots els assassins de Cèsar (Lex Paedia de vi Caesaris interfectoribus). Malgrat que Sext Pompeu no havia tingut participació en els fets, va ser inclòs en les llistes oficials.

El domini de la flota garantia a Sext Pompeu certa seguretat; però com els governadors de les dues Hispànies i el de la Gàl·lia recolzaven el triumvirat, no disposava en terra ferma de cap base que li donés seguretat i descans. Sext es limitava a atacar les zones costaneres i a incrementar les seves tropes amb aquells que havien patit les proscripcions i amb la multitud d'esclaus que s'adherien a ell.

Quan aquestes forces van ser suficients, va desembarcar a Sicília i va establir a l'illa el seu quarter general, des d'on controlava els subministraments de gra i de queviures a la ciutat de Roma. Després de derrotar Octavià en 42 aC davant les costes de Escileu, Sext estava en el cim del seu poder i es feia dir fill de Neptú (Neptuni filius).

Donat el protagonisme que Sext Pompeu havia aconseguit, tant Antoni com Octavià competien per consolidar una aliança amb ell, tot i que irònicament era membre del partit republicà i opositor a la facció cesariana.

Octavià va aconseguir una efímera aliança quan es va casar amb Escribònia, filla de Lucius Scribonius Libo (sogre de Pompeu) i va tenir amb ella una filla, Júlia la Major. No obstant això, quan encara no havia transcorregut un any des de les noces, Octavià va demanar el divorci per casar-se amb Livia Drusilla.

Mentrestant, a Egipte, Antoni va començar una relació amorosa amb Cleòpatra, concebent amb ella tres fills (Alejandro Helios, Cleòpatra Selene i Ptolemeu Filadelf).

Conscient de la seva relació cada vegada més deteriorada amb Octavià, Antoni va deixar a Cleòpatra i en 40 aC va navegar amb un gran nombre de soldats per enfrontar-s'hi a Itàlia.

Tot i això, dos esdeveniments van permetre que els triumvirs aconseguissin una certa aproximació: la mort de l'esposa d'Antoni i la rebel·lió de les tropes, que es van negar a lluitar.

A la tardor de 40 aC, Octavià i Antoni van subscriure el Tractat de Brindisi pel qual Lèpid seguiria a l'Àfrica, Antoni a Orient i Octavià a Occident. La península italiana va quedar accessible a tots ells pel reclutament de soldats encara que, en realitat, aquesta disposició resultava inútil per a Antoni des d'Orient. Per tal de consolidar encara més la seva aliança amb Antoni, Octavià li va oferir en matrimoni a la seva germana, Octàvia, amb qui va tenir dues filles (Antònia la Major i Antònia la Menor).

Sext Pompeu, que havia aconseguit el control del mar, va amenaçar Octavià amb interceptar els enviaments de gra a través de la Mediterrània i de provocar una fam generalitzada a Itàlia.

En 39 aC, es va arribar a un acord de pau temporal amb el Tractat de Miseno: el bloqueig d'Itàlia seria aixecat una vegada que Octavià concedís a Sext Pompeu els territoris de Sardenya, Còrsega, Sicília i el Peloponès, assegurant-li també el consolat de l'any 35 aC.

No obstant això, l'acord territorial entre els triumvirs i Sext Pompeu es va ensorrar: d'una banda, Octavià es va divorciar d'Escribònia i va contreure matrimoni amb Livia Drusilla (38 aC); d'un altre, un dels comandants navals de Pompeu el va trair retornant el control de Còrsega i Sardenya a Octavià.

Per a atacar a Sext Pompeu, Octavià necessitava suport d'Antoni, amb qui havia intentat mantenir bones relacions (va perdonar al seu germà Luci Antoni i li va lliurar a la seva germana Octàvia com a esposa) i li va proposar un nou acord per prorrogar cinc anys el Segon Triumvirat.

Antoni va accedir a donar-li suport contra Sext Pompeu però, a canvi, li va demanar ajuda per iniciar una campanya contra els Parts, a manera de venjança per la derrota soferta a Carrhae en 53 aC.

En una trobada celebrada a Tàrent, Antoni va concedir 120 vaixells perquè fossin usats contra Sext Pompeu, mentre que Octavià va oferir 20.000 legionaris perquè ajudessin a Antoni contra els parts.

Incomplint el pacte, Octavià només va enviar una desena part dels legionaris promesos, la qual cosa va ser considerada per Antoni com una provocació.

Octavià i Lèpid van llançar una operació conjunta contra Sext Pompeu a Sicília en 36 aC. Malgrat alguns revessos d'Octavià, el seu general Agripa va aconseguir destruir gairebé per complet la flota de Pompeu a la batalla de Naulochus.

Sext Pompeu va fugir a Orient amb el que quedava de les seves tropes, però a l'any següent seria capturat i executat a Milet per un dels generals d'Antoni.

Lèpid i Octavià van reagrupar les tropes vençudes de Sext Pompeu, però Lèpid es va sentir amb la suficient autoritat com per reclamar Sicília per a sí. La guerra semblava inevitable però els soldats no confiaven en Lèpid i Octavià no va trigar a convèncer una part de les legions d'aquell perquè es passessin al seu bàndol. Finalment, Lèpid es va rendir i, encara que se li va permetre retenir el càrrec de pontifex maximus, va ser expulsat del Triumvirat. Abandonat per tots, va perdre Sicília i Àfrica en benefici d'Octavià, va veure acabada la seva carrera pública i es va exiliar.

Octavià havia assegurat la seva posició i va començar a preparar l'estratègia política i militar per al seu imminent trencament amb Marc Antoni.

GUERRA AMB MARC ANTONI.

El vast territori romà va passar a ser cosa de només dos: Marc Antoni i Octavià.

Mentre Marc Antoni s'ocupava de la reorganització d'Egipte, Octavià estava ocupat en el desenvolupament de l'activitat agrícola i en la integració de les províncies romanes d'Occident.

La campanya d'Antoni contra els parts va acabar en desastre.

D'altra banda, com que Marc Antoni estava compromès sentimentalment amb Cleòpatra, va decidir enviar la seva esposa Octàvia de tornada a Roma.

Octavià va aprofitar la decisió per atacar Antoni, fent veure als romans que rebutjant una dona legítima en benefici d'una amant d'Orient, el general s'estava tornant cada vegada menys romà. Mestre de la propaganda política, Octavià va estendre a Roma una opinió de Cleòpatra completament desfavorable. També va atacar a Marc Antoni, a qui va acusar de tenir ambicions per disminuir la preeminència de Roma a la regió.

Quan Octavià va tornar a assumir el consolat l'1 de gener de 33 aC, va obrir la primera sessió del Senat amb un vehement atac contra les concessions de títols i territoris ofertes per Antoni als seus familiars i a la seva reina (després de la conquesta d'Armènia el 34 aC, Antoni va designar al seu fill Alexandre Helios com a governador d'aquest territori). Els senadors estaven confosos: alguns van sortir en defensa d'Antoni mentre altres es van alinear amb Octavià. Entre els seus acòlits, Lucius Munatius Plancus i Marcus Titius van proporcionar a Octavià la informació que necessitava per reafirmar davant el Senat totes les acusacions que havia formulat contra Antoni. Després d'assaltar el santuari de les vestals, Octavià va obtenir el testament de Marc Antoni i va comprovar com en ell llegava als seus fills territoris sota domini de Roma perquè aquests els governessin com a regnes.

El document va ser llegit davant la plebs i arran d'això el Senat va revocar els poders d'Antoni com a cònsol i va declarar la guerra al règim de Cleòpatra a Egipte.

A principis de 31 aC, mentre Antoni i Cleòpatra es trobaven temporalment a Grècia, la flota d'Octavià, comandada per Agripa, va aconseguir transportar les tropes a través de l'Adriàtic. Mentre Agripa bloquejava les rutes marítimes utilitzades per Cleòpatra i Antoni per a les línies de subministrament, Octavià va desembarcar just davant de l'illa de Corcyra (Corfú) i va marxar cap al sud. Atrapat tant per mar com per terra, l'exèrcit d'Antoni va començar a desertar. En un intent desesperat per alliberar el bloqueig naval, la flota d'Antoni dirigida per Gaius Sosius i Lucius Gellius Publicola es va fer a la mar però va ser interceptada per Agripa a la badia d'Actium el 2 de setembre de 31 aC.

Antoni i part de les seves forces navals només van aconseguir salvar-se gràcies a la intervenció de la flota de Cleòpatra, que havia romàs a prop d'allà com a últim recurs pel cas de derrota.

Octavià no va desistir i va sortir en la seva persecució. Després d'una altra victòria a Alexandria l'1 d'agost de 30 aC, Antoni i Cleòpatra es van suïcidar: Antoni va caure sobre la seva pròpia espasa entre els braços de Cleòpatra, mentre que ella es va deixar mossegar per una serp verinosa.

Havent aprofitat la seva posició com a hereu de Cèsar, Octavià era molt conscient dels riscos que suposaria permetre que un altre tingués l'oportunitat de compartir el mateix camí així que, després de comentar que «dos Cèsars són massa gent», va ordenar que Cesarió, el fill de Juli Cèsar i Cleòpatra, fos assassinat.

Després d'aquesta victòria, la República es va annexionar les riques terres d'Egipte. Malgrat tot, el nou territori no va ser inclòs en el sistema regular de govern de les províncies, sinó que va ser convertit en propietat personal de l'emperador i, com a tal, en propietat transmissible als seus successors.

L'any 27 aC el Senat va atorgar a Octavià el títol d'Imperator Caesar Augustus.

Octavià va assegurar el seu poder mantenint un equilibri entre l'aparença republicana i la realitat d'una monarquia dinàstica amb aspecte constitucional (Principat): en principi, Octavià compartia funcions amb el Senat, però de facto el poder del Princeps era complet. Formalment mai va acceptar el poder absolut encara que en la pràctica el va exercir, assegurant el seu poder amb diversos llocs importants de la República i mantenint el comandament sobre diverses legions. Octavià va passar a ser August i es va convertir en el primer emperador de Roma.

Les monedes batudes durant aquesta època representen la transició entre les sèries republicanes i les monedes imperials d'August i els seus successors.

En una primera fase (49-45 aC), les monedes van incorporar els noms dels personatges que lluitaven pel poder, però no els seus retrats. Aquestes emissions van coexistir amb les tradicionals de l'època republicana i constituïen una eina de propaganda en mans de Cèsar i els seus successors, que van controlar la seca Capitolina des de gairebé el començament de la guerra civil fins que la va clausurar August l'any 40 aC.

El punt d'inflexió es va produir al gener de 44 aC, quan Cèsar va prendre la decisió sense precedents de reproduir el seu propi retrat en les monedes. El seu assassinat es va produir només tres mesos després, però aquesta revolucionària innovació es va convertir immediatament en norma general, aplanant així el camí de les emissions imperials.

En l'etapa posterior a Cèsar (44-27 aC), es distingeixen les emissions dels republicans, principalment les dels tiranicides Brutus i Cassius, i les del Triumvirat (Marc Antoni, Octavià i Lèpid). Després de la batalla de Filipos (tardor de 42 aC), només Marc Antoni i Octavià van continuar lluitant per obtenir el poder absolut de Roma. La qüestió es va resoldre finalment a la batalla d'Actium (31 aC) i en la posterior caiguda del Regne d'Egipte, l'últim bastió de Marc Antoni, durant l'any següent (30 aC).

Per l'exposat, les encunyacions pre-imperials s'acostumen a dividir en quatre grups:

No s'ha d'oblidar que entre els anys 49 i 40 aC, aquestes monedes, encunyades principalment en tallers itinerants de caràcter militar, van coexistir amb les emissions republicanes de la seca Capitolina, d'on va sortir, a més, entre 43 i 41 aC, un significatiu nombre de peces d'or.