La Guerra social



Antecedents: els pobles itàlics



Els llatins van ser una de les moltes ètnies que van arribar a Itàlia en el curs del segon mil·lenni aC. L'antiga Roma era originalment un llogaret que es va instal·lar a la franja costanera compresa entre el curs baix del Tíber i el golf de Policastro. De la zona inicial d'assentament, els llatins es van retirar fins a controlar únicament la regió del Latium Vetus, delimitada pels rius Tíber i Trerus, pels turons Volscs i Praenestins i pel mar Tirrè.
 
Va ser una ètnia minoritària no només en la Itàlia central sinó fins i tot en el mateix Laci però, tot i això, va arribar a convertir-se en l'eix unificador de tots els pobles de la península itàlica.

El desenvolupament de Roma i del Laci va començar durant l'època etrusca. Després de la caiguda de la Monarquia (els últims tres reis de Roma van ser etruscs), els llatins van vèncer a Ariccia (506 aC) i Roma va frustrar les aspiracions expansionistes d'Etrúria, al mateix temps que conservava el govern republicà que feia poc s'havia instaurat. El replegament dels etruscs al nord del Tíber i poc després la greu derrota que van patir davant Siracusa a la batalla naval de Cumae (474 ​​aC), van provocar que Etrúria perdés la seva condició de potència a la Mediterrània central.






Expansió etrusca



En desaparèixer la supremacia etrusca, es van desencadenar lluites freqüents per la propietat de les terres entre Roma i les altres ciutats de la regió, a les quals va vèncer en la batalla del Llac Regilo (496 aC). Roma va imposar la seva hegemonia amb el Foedus Cassianum (493 aC), una aliança signada amb la Lliga Llatina (la confederació que havien creat les tribus llatines per assegurar la seva mútua defensa) per la qual els exèrcits romà i llatí s'unirien per garantir la protecció de les tribus itàliques, es repartirien els botins de guerra, promourien colònies conjuntes en els territoris conquerits i establirien entre els ciutadans de Roma i els de les poblacions llatines una comunitat de drets.
 
Aquest tractat va enfortir encara més la posició de Roma, que va afegir a l'exèrcit de l'encara feble República el poder militar dels seus veïns. Malgrat tot, l'aliança no va ser suficient per instaurar un clima de confiança i les ciutats del Laci van intentar repetidament lliurar-se de la superioritat de Roma i dels abusius pactes que els imposava.

Abans d'aconseguir dominar tota la regió del Laci, Roma va haver de fer front a un sobtat conflicte bèl·lic. A principis del segle IV aC, una expedició gala va travessar els Apenins i es va dirigir cap a Roma. Sembrant el terror i destruint tot el que trobaven al seu pas, els gals van ser interceptats prop del riu Alia, on van derrotar a l'exèrcit romà i van continuar el seu avanç fins a la mateixa ciutat de Roma (387 aC).
 
Els supervivents de les falanges van fugir a Roma vençuts pel pànic i al costat de la població es van refugiar al turó capitolina. La resta de la ciutat va ser saquejat i destruït. Probablement per no estar preparats per a un setge i per l'aparició d'un brot epidèmic, es va arribar a un acord pel qual els romans van acceptar pagar una forta indemnització.
 
El final paccionat dels enfrontaments amb els gals i el parèntesi de calma després de les primeres fases de la guerra al Laci (les Guerres Llatines no van finalitzar fins l'any 338 aC, després de la Primera Guerra Samnita) no van representar per a Roma consolidar un període de pau. Davant el creixent poder de la República, que ja controlava tot el territori del Laci, els samnitas es van oposar a la puixança d'aquesta potència emergent: les Guerres Samnites i les lluites contra Pirros d'Epir van mantenir a Roma embolicada en continus conflictes.





Localització dels diferents pobles de la península itàlica




Les Guerres Samnites



Per raons que no es coneixen amb certesa, Praeneste va denunciar el Foedus Cassianum i recolzada per volscs, eques, faliscs i etruscs es va aixecar novament en armes contra Roma (383 aC). Tot i l'escassetat de forces romanes, els praenestins van ser derotats i algunes ciutats aliades van ser absorbides per la República romana (381 aC).

Les victòries romanes van continuar succeint-se, però la República havia posat en contra a molts dels que fins llavors havien estat els seus aliats en la lluita contra els seus enemics comuns. Les ciutats més importants del Latium (Praeneste, Tibur) van acabar perdent la seva llibertat, per la qual cosa es van armar repetidament contra Roma; altres poblacions importants com Tusculum, que havia estat severament castigada, van anar a ajudar: només van quedar del costat de Roma localitats com Norba i Signia i un petit nombre de llogarets menors d'escassa importància.

  • Primera Guerra Samnita (343-341 aC). Roma i la Federació Samnita es van enfrontar pel control de la Campània septentrional. Arran d'una aliança entre Roma i Capua, els samnites van assetjar aquesta última població, però van ser repel·lits per Roma. Els romans van vèncer en les batalles del Mont Gauro (342 aC) i de Suessula (341 aC), però van haver de retirar-se de la guerra abans d'acabar amb el conflicte a causa de la revolta de diversos dels seus antics aliats en la Segona Guerra Llatina. Encara que l'enfrontament no va conduir a res definitiu, va permetre als romans interferir en els assumptes interns d'una zona rica i poblada i prendre Càpua, la major i més pròspera ciutat de la regió, centre d'una espessa xarxa de relacions comercials amb altres ciutats que, arran d'això, van passar a estar a l'òrbita de Roma.
Preocupats per aquesta nova fase d'expansió romana cap al sud, els llatins van decidir intervenir i amb el suport d'algunes ciutats campanes es van enfrontar novament a Roma (340 aC). Les forces llatines van ser derrotades i delmades pels romans en les batalles del Vesubi (339 aC) i de Trifanum (338 aC), que van posar fi a les Guerres Llatines.
A partir d'aquest moment, les ciutats del Laci van deixar d'existir com a entitats polítiques autònomes i la seva història es confon amb la de Roma.

  • Segona Guerra Samnita (327-302 aC). Els samnites van interpretar com casus belli tant el suport que Roma va brindar a la ciutat de Neapolis, amenaçada pels samnites, com la fortificació de Fregellae, que fins aquell moment havia delimitat la frontera entre ambdós pobles (328 aC). Si en un primer moment els romans van tractar d'envoltar el territori samnita, en 321 aC els samnites van capturar al complet un exèrcit romà en les Forques Caudines.
Després desarmar tots els soldats i els seus comandaments, els romans van ser sotmesos a condicions humiliants: només van poder salvar la vida després inclinar-se un a un davant els samnites.
En 316 aC Roma va reprendre les hostilitats, però va ser de nou derrotada a la batalla de Lautulae (315 aC).
Després de construir la Via Appia, que comunicava Roma amb Càpua, i alhora que fundaven colònies al llarg del seu recorregut amb la finalitat de tancar als samnites dins del seu territori, els romans van vèncer als etruscs (aliats samnites des del 311 aC ) a la batalla del Llac Vadimo (310 aC).
Finalment, després d'un avanç a través de la regió de Pulla, els romans van prendre Bovianum, la capital samnita.
La fi de la guerra va suposar per a Roma el control de la Campània i la renúncia per part de la Lliga samnita a tota expansió territorial.

  • Tercera Guerra Samnita (299-290 aC). Per enfrontar-se a Roma, els samnites es van aliar amb etruscs, sabins, lucans, umbres i amb les tribus gales del nord d'Itàlia. Roma va obtenir victòries per separat enfront de tots ells i va tornar a ocupar Bovianum (298 aC) per derrotar-la completament a la batalla de Sentinum (295 aC). Com a resultat de la seva rendició en 290 aC, els samnites van ser sotmesos i van deixar a Roma el camí lliure per concentrar els seus esforços en el sud de la península itàlica.

D'una o altra manera, els samnites van seguir resistint-se al domini romà i es van aliar amb els enemics de Roma sempre que van tenir ocasió: primer amb Pirros d'Epir durant les Guerres Pírriques; després, amb Aníbal durant la Segona Guerra Púnica i posteriorment, amb altres pobles llatins en la revolta coneguda com la Guerra Social.





Les Guerres Pírriques



Amb la intenció de donar resposta a la bel·ligerància de Roma, que li havia declarat la guerra, la ciutat de Tàrent va enviar una ambaixada a Pirros d'Epir per demanar-li que creués el mar Jònic i la defensés dels romans (281 aC). Per persuadir-lo, posava a la seva disposició un important contingent de soldats i la col·laboració de tots els pobles del sud d'Itàlia.
 
Pirros va viatjar a Tàrent en 280 aC i tot i que encara no havia rebut els reforços promesos, va atacar als romans amb les seves pròpies tropes i les dels tarentins.
 
Va disposar el seu exèrcit entre les ciutats de Pandosia i Heraclea i va derrotar a l'exèrcit consular romà, comandat per Publius Valerius Levinus. La victòria de Pirros va causar un gran nombre de baixes i va suposar notables conseqüències: els aliats de Pirros, que fins llavors s'havien mantingut a una prudent distància, es van unir al rei i fins i tot diversos súbdits de Roma van abandonar la seva causa. Va aconseguir guanyar-se a brucis, lucans i samnites. Però la seva victòria havia estat costosa i l'experiència de l'última batalla li va mostrar les dificultats que podia trobar-se en el l'objectiu de conquerir Roma.
 
Conscient d'aquesta dificultat, va enviar al seu ministre Cinees a Roma amb propostes de pau, mentre ell reunia les forces dels seus aliats i marxava lentament cap a la Itàlia central. De tornada, Cinees va fer saber a Pirros que no podia esperar cap resultat per la via diplomàtica i, en conseqüència, el rei va decidir continuar la guerra. Va avançar cap a Roma, saquejant els terrenys dels aliats romans en el seu camí. Es trobava a només 35 km de Roma, de manera que una nova jornada de marxa li hauria conduït fins a les muralles de la ciutat. En aquest moment va ser informat que Roma havia signat la pau amb els etruscs i que l'altre cònsol, Tiberi Coruncani, havia tornat amb el seu exèrcit a la ciutat. Amb la notícia Pirros va frenar el seu avanç i va donar per perdudes les esperances d'acordar la pau amb els romans: va decidir llavors retrocedir lentament a Campània, retirar-se a les seves casernes d'hivern a Tàrent i interrompre la guerra.
 
Els enfrontaments es van reprendre l'any següent a Pulla, lliurant la batalla final a Asculum (279 aC). La primera trobada va tenir lloc en una zona on la naturalesa desigual del terreny complicava els moviments de la falange i donava avantatge als romans; però, Pirros va maniobrar fins a conduir als seus enemics a terreny pla i els romans van ser derrotats. Malgrat tot, aquesta victòria no va concedir cap avantatge a Pirros, que es va veure obligat de nou a retirar-se a Tàrent per passar l'hivern.
 
Va rebre llavors dues ambaixades procedents de Siracusa. La ciutat es trobava indefensa davant d'una invasió púnica i, després d'una llarga guerra civil, els generals dels dos bàndols enfrontats buscaven el suport de Pirro. 
Aquesta empresa semblava més senzilla que aquella en què es trobava embarcat però requeria abans suspendre les hostilitats amb els romans, que també desitjaven alliberar-se d'un adversari tan incòmode per completar l'ocupació del sud d'Itàlia sense interrupcions. 
Atès que tots dos contendents compartien desitjos comuns, van arribar a un acord per suspendre la guerra.
 
Des de Siracusa Pirros va tornar a Itàlia a la tardor de 276 aC. Va recuperar Locri, que s'havia passat als romans, però la batalla de Beneventum en 274 aC va representar el final de la carrera militar de Pirros a Itàlia i va haver de tornar a Epir.




Pirros a la península itàlica




La Segona Guerra Púnica



Després del desgast que havia suposat la Primera Guerra Púnica (264-241 aC), els cartaginesos no només havien patit greus pèrdues econòmiques sinó que havien hagut d'acceptar unes costoses condicions de rendició.

Per millorar la seva debilitada economia, Cartago va dirigir la seva mirada cap a la península ibèrica per tal de trobar una font alternativa als recursos que li havien proporcionat els territoris de Sicília i Sardenya, perduts en benefici de Roma.

L'expedició va ser comandada per Amílcar Barca i, després, pel seu gendre Asdrúbal el Bell que, al comandament de l'exèrcit, va fundar Qart Hadasht (Carthago Nova), va establir aliances amb les tribus del sud-est peninsular i va emprendre accions militars per controlar els territoris interiors de la Meseta central. A la seva mort (221 aC), el va succeir Aníbal Barca, que va continuar el desplegament fins a la batalla del Tajo (220 aC). Amb la victòria, els cartaginesos asseguraven la rereguarda abans d'emprendre la seva expedició contra Roma i aconseguien un bon nombre de presoners de guerra i de reserves de gra per al seu avituallament.




Campanyes d'Anníbal a Ibèria




Els enfrontaments iniciats entre turbolitans, aliats de Cartago, i Saguntum, situada en els límits d'influència fenícia però aliada de Roma, van ser el preludi d'una guerra que va esclatar després de la conquesta cartaginesa d'aquesta última ciutat (219 aC). Després de vuit mesos de setge sense que arribés l'ajuda de Roma, que havia prioritzat controlar una revolta a Il·líria, Saguntum no va resistir.
 
En els plans d'Aníbal, la conquesta de Sagunt era fonamental: la ciutat era una de les més fortificades de la regió i resultava arriscat deixar-la sota control romà. Aníbal també esperava que amb el saqueig mantindria satisfet al seu exèrcit i obtindria botí suficient per continuar cap a Roma.
 
Els cartaginesos van partir d'Iberia amb un exèrcit de 100.000 homes i, després de travessar la Gàl·lia Narbonense i creuar els Alps a mitjans de tardor, van arribar al nord d'Itàlia a la primavera de 218 aC.
 
Publi Corneli Escipió va intentar atacar, però un destacament de genets númides al comandament de Maharbal els va rebutjar en una escaramussa a la vora del riu Ticinus. Escipió, que va salvar la vida gràcies al valor del seu fill de 17 anys (el que seria conegut després com Escipió l'Africà), es va retirar a Placentia per defensar el pas del riu Po. Aníbal va creuar el riu i li va oferir entrar en batalla. Comprenent la superioritat de la cavalleria cartaginesa, Escipió va rebutjar la batalla i va decidir retirar-se a l'altra banda del riu Trèbia, afluent del Po, a l'espera del segon exèrcit consular que comandava Tiberi Semproni Longo. Sense fer cas dels consells d'Escipió, Tiberi Semproni Longo va imposar el seu criteri i va ordenar entrar en combat. Els cartaginesos van vèncer i, amb la victòria, Aníbal va prendre el control del nord d'Itàlia.
 
A l'any següent, sent cònsol Gaius Flaminius, els romans van preparar una emboscada a l'exèrcit cartaginès. Aníbal va ser informat de les posicions romanes i les va evitar travessant una regió pantanosa que li garantia una marxa directa cap a Roma. El cònsol, sorprès per la decisió, es va veure obligat a perseguir-lo i es va enfrontar a Aníbal en el Llac Trasimè, on les tropes romanes van ser envoltades i vençudes de nou. Tot i la victòria i de la petició dels seus generals, Aníbal, que havia perdut la visió en un dels seus ulls, va decidir no assetjar la ciutat de Roma i va preferir afeblir la resistència romana destruint el seu exèrcit una i altra vegada. Per a això, es va dirigir cap al sud d'Itàlia amb l'esperança d'incitar una rebel·lió entre les ciutats gregues del sud i reunir més recursos econòmics per vèncer als romans.
 
Mentrestant, Fabius Maximus va ser nomenat dictador. Una de les seves primeres decisions va ser el canvi d'estratègia militar: va ordenar evitar els enfrontaments directes i, al seu lloc, concentrar tots els esforços a tallar la línia de subministraments d'Aníbal.
 
L'any següent va ser reemplaçat pels cònsols Emili Paulo i Terenci Varró, els qui van reclutar un gran exèrcit per enfrontar-se al d'Aníbal a la batalla de Cannae (216 aC).
 
Aníbal va permetre a les seves tropes retrocedir pel centre, doblant en forma d'U i aprofitant que els seus genets eren superiors a la cavalleria romana, va obligar a aquesta última a retirar-se i en una hàbil maniobra va envoltar a les legions fins aniquila-les per complet.
 
Durant els tres anys següents es van unir a la causa cartaginesa les ciutats de Càpua, Siracusa i Tàrent. A més, Aníbal va aconseguir una aliança amb el rei Filip V de Macedònia (217 aC) que va provocar el començament de la Primera Guerra Macedònica.
 
A Roma, va estendre el pànic i els romans van començar a valorar les tàctiques de Fabi, que va ser reelegit cònsol en 215 i 214 aC.






La Segona Guerra Púnica




Sardenya

Els romans havien estat enfrontats durant anys amb les poblacions de Sardenya. En 216 aC, l'única legió estacionada a l'illa havia quedat delmada per les malalties i l'exèrcit es finançava amb impostos que requeien sobre la població nativa. El descontentament va fer que la població sol·licités ajuda a Cartago, que va enviar un oficial amb ordres de finançar la revolta. Àsdrubal el Calb va ser designat comandant d'aquesta missió i en 215 aC va desembarcar a l'illa, on va ser derrotat pels romans a la batalla de Cornus.
 
Sicília

En 212 aC, Siracusa va decidir trencar el tractat d'aliança amb Roma i posar-se de part de Cartago. Els cartaginesos van prometre cedir-los el domini de tota Sicília a canvi d'ajuda per vèncer Roma. Els romans els van declarar la guerra i van enviar al cònsol Marc Claudi Marcel amb quatre legions i una flota. La incapacitat dels cartaginesos per fer arribar l'ajuda a Siracusa va provocar la caiguda de la ciutat i va permetre als romans restablir i ampliar el seu domini a Sicília i, a l'ensems, comptar amb una ingent font d'aprovisionament de cereal.
 
Iberia

Després de la batalla de Dertosa (215 aC), els romans havien assegurat els seus assentaments al nord del riu Ebre. A partir de llavors es van esforçar per aconseguir la lleialtat de les tribus iberes i per endinsar-se poc a poc en territori cartaginès al sud del riu.

A diferència de Gneu i Publi Escipió, que no van rebre reforços de Roma a causa de les dificultats que la República estava tenint en el seu territori per la pressió d'Aníbal, Àsdrubal havia rebut dos nous exèrcits, comandats pel seu germà Magó i per Àsdrubal Giscó.

Gneu i Publi Escipió havien aconseguit persuadir al rei de Numídia, Sifax, perquè iniciés les hostilitats contra Cartago (213 aC). No obstant això, l'estabilitat a la península ibèrica va permetre a Àsdrubal Barca desplaçar-se fins a Àfrica per sufocar la rebel·lió i tornar a Iberia a la fi de 212 aC amb altres 3.000 númides sota el comandament de Masinissa, que seria el futur rei de Numídia.

Els germans Escipió van contractar a diversos milers de mercenaris celtibers i en observar que els exèrcits cartaginesos s'havien dispersat i estaven assentats en llocs diferents, van planejar dividir les seves forces i atacar per separat. Amb pocs dies de diferència, Publi va atacar a Magó Barca prop de Castulo i Gneu va atacar a Àsdrubal Barca a la batalla d'Ilorci (212 aC).

Després de la mort de tots dos, Roma va comprendre que era necessari desallotjar els cartaginesos d'Iberia per evitar una nova invasió de Roma.

La República va confiar la tasca a Publi Corneli Escipió, el futur Africanus, que ja tenia 25 anys d'edat. En 209 aC, aprofitant que els cartaginesos estaven disseminats per tota la zona sud-oriental d'Iberia, va prendre Carthago Nova en una audaç i brillant maniobra estratègica, va derrotar a Àsdrubal Barca a Baecula (208 aC) i després a Magó i Àsdrubal Giscó a la batalla d'Ilipa (206 aC), que resultaria decisiva en la retirada cartaginesa de la península ibèrica.
 
BAECULA. Després de la derrota de Baecula, Àsdrubal Barca i les restes del seu exèrcit es van dirigir a Itàlia amb la finalitat de reunir-se amb Aníbal.

A Itàlia, mentrestant, els romans van decidir prendre la iniciativa i van enviar un gran exèrcit a assetjar la ciutat de Càpua.

Aníbal va obligar als romans a aixecar el lloc, però no va poder romandre a la ciutat i va haver d'abandonar per falta de subministraments.

Després que Aníbal s'hagués retirat, els romans van aconseguir assetjar  novament la ciutat. Tots els atacs d'Aníbal per recuperar-la van ser repel·lits. Aníbal va decidir llavors dirigir-se a Roma i provocar el replegament de les legions per defensar la plaça, de manera que indirectament aconseguia també l'objectiu d'aixecar el lloc de Càpua.

Va arribar a les portes de la ciutat, però les potents fortificacions i la presència de quatre legions el van fer desistir. A més, les legions que assetjaven Càpua no es van moure de lloc, de manera que finalment la ciutat no va resistir i va ser presa per la República.
 
La caiguda de Càpua va facilitar als romans la reconquesta de les principals ciutats d'Itàlia meridional controlades pels cartaginesos, entre elles Tàrent, en la qual Fabi Màxim va reduir a esclavitud a bona part dels seus habitants.
 
Quan Àsdrubal va arribar a la Gàl·lia Cisalpina, va intentar reunir-se amb Aníbal a la zona d'Ombria, a Itàlia central. No obstant això, els correus van caure en mans del cònsol Claudi Neró, que en aquell moment lluitava contra Aníbal al sud d'Itàlia. Els romans van desplaçar part del contingent del sud dirigit per Claudi Neró i el van reunir amb les legions consulars del nord al comandament de l'altre cònsol, Livi Salinator, reforçades amb les del pretor a la Gàl·lia, Luci Porci Licini. Àsdrubal va ser derrotat a la batalla de Metaure, on va perdre la vida.
 
Assabentat de la mort del seu germà i de l'anihilament del seu exèrcit, Aníbal va decidir abandonar les seves posicions a Lucània i replegar-se al Bruci, a l'extrem sud-occidental de la península itàlica.
 
ILIPA. Després que Àsdrubal Barca partís cap a Itàlia, Escipió va aconseguir atreure cap a si diverses tribus iberes i va derrotar repetidament als cartaginesos, que van quedar concentrats a la vall del Guadalquivir. La batalla d'Ilipa (206 aC) va suposar la definitiva expulsió dels cartaginesos de la península ibèrica.

Després de la derrota, Àsdrubal Giscó va tornar a Àfrica i Magó va reunir el que quedava de les seves tropes a Gadir i va partir rumb a les illes Balears (encara sota el control de Cartago), des d'on va continuar cap a Genua per unir-se a l'exèrcit desplegat a Itàlia.

Magó va desembarcar l'amy 205 aC i va intentar ajudar al seu germà Aníbal, però va ser derrotat en 203 aC morint pocs mesos després.

Després de la batalla d'Ilipa i de les que la van seguir, els romans es van apoderar per sempre de les últimes ciutats iberes que quedaven sota control cartaginès.



Àfrica

A l'any següent de la conquesta d'Iberia, Escipió va ser elegit cònsol (205 aC) i va decidir atacar directament la ciutat de Cartago.

Un cop a Àfrica (204 aC), els romans van trobar un aliat que resultaria decisiu: Masinissa, rei nominal de Numídia Oriental, desposseït del seu tron ​​per Sifax, rei de Numídia Occidental i aliat de Cartago.
 
Escipió va assetjar Útica però va ser obligat a retirar-se a causa de la intervenció conjunta dels exèrcits de Sifax (númides) i Àsdrubal Giscó (cartaginesos).
 
A la primavera de 203 aC els romans van iniciar un nou atac i van aconseguir el setge de la ciutat d'Útica per segona vegada. Els cartaginesos i els númides van reunir les seves últimes reserves per enfrontar-se a Escipió. La batalla de Magni Campi va finalitzar amb victòria romana, amb l'expulsió de Sifax del tron ​​de Numídia i amb l'inici de negociacions de pau amb Cartago. Aníbal va ser requerit perquè tornés d'Itàlia.
 
No obstant, l'arribada de les tropes cartagineses d'Aníbal i Magó a l'Àfrica va trencar el principi d'acord i es va reprendre la guerra.

Escipió va aconseguir la col·laboració de Masinissa, que li va proporcionar tropes auxiliars i suport militar. Aníbal va desembarcar a Leptis Minor i tots dos es van disputar la victòria a la batalla de Zama (202 aC) que va representar la primera gran derrota d'Aníbal en la seva carrera militar.

Condicions imposades per Roma a Cartago:
 
          1. pèrdua de totes les possessions ubicades fora del continent africà;
          2. prohibició de declarar noves guerres sense el permís de Roma;
          3. obligació de lliurar tota la flota militar;
          4. reconeixement de Masinissa com a rei de Numídia;
          5. acceptació de les fronteres entre Numídia i Cartago que Masinissa determinés;
          6. pagament de 10.000 talents de plata en 50 anys (aproximadament 260.000 kg);
          7. manteniment de les tropes romanes a Àfrica durant tres mesos;
          8. lliurament de 100 ostatges escollits per Escipió com a garantia del compliment del tractat.
Aníbal va acceptar les condicions i el tractat va ser ratificat en 201 aC.





La Guerra Social



La victòria en les guerres samnites va permetre a Roma aconseguir el control de tota la península. Aquest domini es va traduir en un conjunt d'aliances entre Roma i les ciutats itàliques en condicions més o menys favorables en funció de si la ciutat s'havia aliat amb Roma de forma voluntària o si havia estat sotmesa a causa de la derrota militar. Aquestes ciutats eren teòricament independents, però en la pràctica Roma tenia el control virtual de la seva política exterior i el dret d'exigir el pagament de tributs i l'aportació a l'exèrcit d'un cert nombre de soldats (al segle II aC els pobles itàlics van contribuir amb un nombre d'homes que se sol fixar entre la meitat i els dos terços del total de l'exèrcit).
 
Si s'exclou el període de la Segona Guerra Púnica, durant el qual Aníbal va tenir un èxit relatiu per seduir algunes poblacions itàliques i enfrontar-les a Roma, en general, la majoria d'elles van mantenir la condició de clients a canvi d'autonomia local.
 
No obstant, les polítiques impulsades per Roma en l'àmbit de la distribució de terres va donar lloc a una gran desigualtat.
 
Algunes iniciatives havien intentat esmenar el que els itàlics consideraven un desequilibri entre la seva contribució a la força militar de Roma i les concessions que rebien a canvi en el repartiment de terres i en l'adquisició de la ciutadania romana.
 
Aquests esforços van arribar al seu nivell més alt amb l'impuls de Marc Livi Drus (91 aC). Les seves reformes haguessin concedit la ciutadania romana als aliats i amb això una major participació en la política exterior de la República, però la resposta de l'elit senatorial romana a les propostes de Drus va ser de rebuig i, després del seu assassinat, Itàlia sencera va intentar declarar-se independent de Roma i es va desencadenar la guerra.





Expansió romana a Itàlia





Localització dels pobles itàlics. Llengües preromanes
Ja en 95 aC, després d'uns anys de pau relativa, l'aprovació de la Lex Licinia Mucia havia provocat un fort malestar entre els itàlics. Proposta pels cònsols Lucius Licinius Crassus i Quintus Mucius Scevola, la llei representava una reacció davant l'adquisició fraudulenta de la ciutadania romana i tornava al règim legal que els correspongués segons els seus orígens a aquells que es veiessin privats d'ella.

La revolta, anomenada Guerra Mársica o Guerra Social, va començar a la tardor de 91 aC i va tenir com a detonant l'assassinat de Marc Livi Drus.

Elegit tribú de la plebs en 92 aC, Drus va intentar adoptar una sèrie de mesures populistes que van agreujar l'enfrontament: d'una banda, va voler utilitzar la força de la plebs per tornar al Senat el seu paper tradicional en la política romana i, al mateix temps, davant les creixents exigències dels itàlics, desplegar tota la seva energia per obtenir compromisos d'estabilitat entre aquests pobles i el propi Senat.

Amb el suport d'una part de la classe senatorial, Drus va iniciar la seva tribunitia potestas amb diverses reformes que amagaven el propòsit de sumar esforços i de trobar fórmules d'acostament:
        • Per guanyar-se el favor popular, Drus va propiciar la lex Livia frumentaria que preveia distribucions de blat entre la plebs a preus molt baixos.
        • I per acontentar els pobles itàlics, els va prometre la ciutadania a canvi de què assumissin les despeses d'una nova distribució de terres. Amb aquesta finalitat, va elaborar una llei agrària, per la qual aquells pobles cedien territoris de l'ager publicus que ocupaven des de l'època dels Gracs (principalment a Etrúria i Úmbria) i va intentar aprovar la lex Livia de sociis que els concedia la ciutadania romana a manera de compensació per aconseguir l'estabilitat.


Però l'extensió de la ciutadania als itàlics (molt superiors en nombre als romans) hagués significat una reestructuració de les institucions i la introducció d'una sèrie de canvis administratius i polítics que no podien ser adoptats sense risc, de manera que la major part de l'oligarquia romana els va rebutjar i la llei no va ser aprovada.

A partir d'aquell moment la tensió es va disparar i després, quan probablement a instància del Senat Drus va ser assassinat, va esclatar la guerra.

Les comunitats itàliques subevades van ser al sud, els samnites, lucans, hirpins, frentans, pompeians i campans, al comandament dels quals es va situar Gaius Papius Mutilus, principal promotor i organitzador de l'aixecament; al nord els mars, picens, vestins, pelignes i marrucins, comandats per Quintus Poppaedius Silo. També es van unir a la causa gran part dels gals transpadans i, encara que per poc temps, etruscs i umbres.


Comandaments i oficials del contingent aliat:
  • Titus Lafrenius va ser comandant del grup màrsic fins a la seva mort en combat l'any 90 aC. Va ser succeït per Fraucus, mort també en acció de combat.
  • Titus Vettius Scato va comandar els pelignes fins que es va suïcidar en 88 aC.
  • Gaius Pontidius va estar al capdavant dels vestins fins el 89 aC.
  • Herius Asinius va comandar els marrucins fins a la seva mort en 89 aC. Va ser succeït per Obsidius, també mort en combat.
  • Gaius Vidacilius va comandar els picentins fins el 89 aC, quan es va suïcidar.
  • Publius Praesentius probablement va dirigir els frentans.
  • Numerius Lucilius va dirigir els hirpins fins el 89 aC.
  • Lucius Cluentius va comandar els pompeians en 89 aC, quan va trobar la mort en acció.
  • Titus Herenius va dirigir probablement els venusins durant tota la guerra.
  • Trebatius va poder comandar els Iapigis durant la contesa.
  • Marcus Lamponius va comandar els lucans.
  • Marius Egnatius va dirigir als samnites fins a la seva mort en 88 aC. Va ser succeït per Pontius Telesinus, que també va perdre la vida en acció aquell mateix any.


Els pobles enfrontats a Roma i units per l'aliança (socii) es van declarar independents, van crear el seu propi senat i van encunyar moneda comuna. La nova república es va anomenar Itàlia i va situar la seva capital a Corfinium, a l'est de Roma.

Els conflictes van començar a Asculum a finals de l'any 91 aC quan, recent encara l'assassinat de Drus, la multitud enfervorida va donar mort a una ambaixada de Roma encapçalada pel pretor Q. Servilius. La violència es va estendre a tots els habitants romans d'aquella ciutat.

La rebel·lió es va propagar ràpidament, encoratjada per l'actitud del Senat romà que, a poc d'iniciat el conflicte, va promulgar la Lex Vària (90 aC), per la qual creava un tribunal d'alta traïció per investigar les responsabilitats dels que havien induït als itàlics a la guerra i que, lògicament, van ser localitzats entre els que havien estat partidaris de Drus.

Durant la primera fase de la guerra, es van succeir diverses derrotes romanes. Per revertir la situació, en 90 aC el Senat va fer cridar a Mari i el va situar al capdavant dels exèrcits del Nord. Pompeu Estrabó (pare de Pompeu Magne), va actuar al Picenum i L. Corneli Sul·la al Samni.

Encara que breu, la guerra va ser devastadora, tant per la grandària dels exèrcits enfrontats com per la duresa de les operacions. El nombre de morts va ser elevadíssim i moltes ciutats van quedar totalment destruïdes.

L'avanç de la guerra només es va aturar quan el Senat va cedir i va aprovar la Lex Iulia de civitate (90 aC). Aquesta llei va ser presentada per L. Iulius Caesar i concedia la ciutadania romana als itàlics que havien estat fidels a Roma (les colònies llatines) així com a tots aquells que, no havent-ho estat, havien deposat les armes o les deposessin en un breu termini de temps.

Aquestes concessions van trencar la unitat dels aliats itàlics i, de fet, la major part dels rebels es va acollir a les mesures.

Poc temps després, la Lex Plautia Papiria (89 aC) va perfeccionar la inserció dels nous ciutadans, incorporant solucions de caràcter tècnic-polític i ampliant el dret a la ciutadania a pràcticament la totalitat dels pobles itàlics, als gals transpadans i a determinats aliats que s'havien distingit durant la contesa.

Només els samnites van quedar al marge, ja que van continuar lluitant en solitari fins a l'any 82 aC.

En aquesta data, havent sortit en ajuda de Mari en la seva confrontació civil contra Sul·la, els samnites es van veure embolicats en un enfrontament a les portes de Roma. Sota les ordres de Pontius Telesinus van atacar a l'exèrcit de Sul·la davant la Porta Collina i després d'una dura batalla, Sul·la va aconseguir la victòria posant fi simultàniament a la Guerra Social i a la Primera Guerra civil de la República.

Per descomptat, la resolució dels problemes que implicava la nova situació, el procés de reorganització política, la designació de nous càrrecs, l'adaptació de les institucions autòctones a les romanes i els canvis indispensables per aproximar sensibilitats tan diferents, no es van aconseguir amb facilitat i només van quedar resolts a tot Itàlia en l'any 49 aC amb Juli Cèsar.



Emissions monetàries: seques i llegendes




Campana 59 (A)
Durant la guerra, els pobles confederats van encunyar moneda. Les emissions van ser bàsicament encunyacions en argent de mida i pes similars al denari.

Les primeres en circular foren còpies dels denaris romans, tot i que poc a poc van aconseguir desprendre's d'aquesta influència i van acabar incorporant dissenys originals propis.

La principal diferència respecte als denaris emesos pel Senat rau en la desaparició del bust de Roma de l'anvers, que va ser substituït pel bust d'Itàlia, emblema dels revoltats.

Campana 83s (R)
Molt probablement no hi va haver una seca central, ja que les llegendes dels nous denaris (unes en llatí i altres en osc) demostren pluralitat d'emissions procedents de les diferents zones ocupades per les comunitats que formaven la confederació.

Malgrat que no és segur del tot, sembla que els denaris amb llegenda en osc van ser encunyats a Bovianum i Aesernia, mentre que els denaris amb llegenda en llatí es van encunyar a Corfinium.