The Dioscuri Collection

Se sol acceptar que els espectacles de gladiadors van néixer com una obligació (munus), un deure ritual de caràcter funerari que es tenia amb els difunts, als que s'oferia en la seva memòria un combat a mort (sine missione) en el qual la sang del vençut servís de font de vitalitat per al mort en el trànsit i durant l'altra vida.

Aquesta relació amb els ritus funeraris després de la defunció d'un familiar o propparent es va anar debilitant de forma progressiva, fins al punt que abans de la fi de la República les lluites de gladiadors gairebé havien perdut del tot aquesta connotació ritual i el seu caràcter funerari va passar a ser residual.

Durant aquesta primera etapa es veia el munus com un sacrifici humà de caràcter privat. D'origen etrusc, la primera referència d'un munus celebrat pels romans a Roma se situa en l'inici de la primera guerra púnica (264 aC). Malgrat aquesta naturalesa predominantment familiar, la greu situació bèl·lica viscuda pel poble romà durant la contesa, va fer visible que les lluites de gladiadors podien ser útils a la República com a eina per aixecar la moral del poble, per posar en valor la disciplina, l'esforç i la disposició davant la mort i per transmetre als espectadors les virtuts d'una societat guerrera.

Els primers munera patrocinats per l'Estat no van tenir lloc fins a l'any 105 aC. Després d'una calorosa acceptació popular, a partir de llavors les lluites de gladiadors es van incloure sovint en els jocs estatals (ludi) que se celebraven durant els principals festivals religiosos.

A poc a poc, els munera es van anar allunyant de les celebracions fúnebres privades i es van convertir en autèntics espectacles públics de masses, no només a Roma sinó també en altres llocs allunyats de la metròpoli.

El poder aviat va descobrir la seva utilitat en l'àmbit polític (campanyes electorals) i en l'econòmic (cobrament d'impostos). El seu èxit va provocar la gradual expansió dels munera per tot el territori governat per Roma, cosa que paral·lelament va accelerar l'aparició de diferències locals en l'organització de les festes.

Tot això va aconsellar que el desenvolupament de les lluites se sotmetés a una minuciosa regulació oficial (leges gladiatoriae). De fet, les normes no sempre van ser íntegrament iguals a tot arreu, però es van imposar unes regles bàsiques i es va decretar amb caràcter general que a cap ciutat poguessin celebrar-se munera sense el consentiment de les competents autoritats civils (el praefectus urbis a Roma, en el resta d'Itàlia, els praefecti alimentorum, i a les províncies, els que tinguessin atribuït l'imperium com governadors provincials).

Des de principis del segle I aC. es va generalitzar la celebració de munera, especialment a iniciativa dels candidats a càrrecs públics. Les campanyes electorals es van convertir en una competició en la qual els organitzadors (editores) intentaven oferir espectacles més fastuosos que els altres, més innovadors, amb més de gladiadors i, lògicament, més cars. No va ser excepcional disfressar el memorial per un familiar (munus) d'una celebració multitudinària més semblant als ludi:

• Sil·la, en el marc del funeral de la seva dona, va infringir les seves pròpies lleis sumptuàries per oferir el munus més luxós que fins llavors s'hagués vist a Roma.
• Juli Cèsar, superant l'anterior, va celebrar un munus en honor al seu pare, mort 20 anys abans, en el que va utilitzar 320 parelles de gladiadors (el Senat, conscient de l'encara recent revolta d'Espàrtac i temorós tant dels cada vegada més nombrosos exèrcits privats de César com de la seva creixent popularitat, va establir en aquesta xifra el límit màxim de parelles que un ciutadà romà podia introduir a la ciutat).

Aquest augment descontrolat de les despeses explica que al final de la República es fes habitual la concessió de la missio (indult) com una mesura d'austeritat per estalviar diners i com a solució pràctica per mantenir amb vida els bons gladiadors, molt més com millors i més famosos eren. Llevat que es tractés de lluitadors condemnats per qualsevol causa a la pena capital, el veredicte de mort (iugula), especialment si el vençut era un lluitador destacat, generava un doble efecte negatiu: l'editor havia d'indemnitzar al seu amo (lanista) i els espectadors perdien la possibilitat de continuar gaudint dels seus gladiadors favorits (per evolució dels costums, a partir de finals de segle II dC, els veredictes de mort van augmentar de forma considerable).

Amb l'arribada de l'Imperi, el Senat va perdre la major part de les seves atribucions: concentrat el poder en la persona de l'emperador, els aristòcrates no necessitaven competir entre ells per celebrar els millors jocs. A més, les enormes despeses i el poc rèdit que en aquelles circumstàncies representaven per al editor aquests esdeveniments, desmotivaron qualsevol iniciativa particular. Davant aquest buit i conscient de la passió del poble per l'espectacle de gladiadors, August va saber apreciar la conveniència de mantenir aquestes celebracions. Com emperador va prendre la decisió de donar continuïtat als munera, però al mateix temps va donar a la seva organització el caràcter de deure cívic i religiós, i els va declarar a càrrec de l'Estat.

August va revisar les lleis sumptuàries, va limitar la despesa en els munera i va restringir la seva celebració a només durant els Saturnalia i Quinquatria.

A partir d'aquest moment el cost màxim d'un munus oficial organitzat per un pretor seria de 25.000 denaris amb un límit de 120 gladiadors, mentre que un munus imperial podria costar fins a 180.000 denaris. Al llarg de tot l'Imperi, els jocs més importants s'identificarien amb el culte imperial promogut per l'emperador.

August va aprovar també una minuciosa reglamentació del desenvolupament dels munera, molt necessària si es té en compte la gran diversitat de gladiadors, les múltiples possibilitats de combinació entre ells i l'increment del nombre de celebracions (als esdeveniments oficials, es van afegir altres per commemorar fets vinculats a victòries militars o efemèrides relacionades amb la vida privada de l'emperador o de la seva família).

En la mateixa línia de contenció de la despesa, August va impulsar la creació de ludi imperials (escoles de gladiadors de propietat de l'emperador) i va autoritzar, al voltant de l'any 27 aC, la construcció del primer amfiteatre permanent de fusta. Si a Roma havien estat prohibits fins al final de la República, fora de la ciutat, en canvi, van ser aixecats molt de temps abans: els primers amfiteatres permanents de pedra van ser construïts a Capua, a finals de segle II aC, i a Pompeia, on es va inaugurar l'any 70 aC.

En paral·lel, com una eina més de romanització de l'imperi, es va promoure la celebració de munera en les províncies. August va permetre als praetores convocar-ne dos a l'any i fins a un màxim de seixanta gladiadors en cada munus. També va imposar als grans sacerdots del culte imperial l'obligació de celebrar-ne, al seu càrrec, un d'anual.

El cost de les lluites de gladiadors va seguir creixent sense control fins ben entrat el segle III dC (Trajà va celebrar les seves victòries contra els dacis amb 10.000 gladiadors i 11.000 animals al llarg de 123 dies).

El declivi del munus va ser un procés llarg i complex. En el decurs del segle III les arques de l'Estat van haver de suportar creixents exigències militars i els magistrats de menor rang van considerar que els munera obligatorios eren un gravamen cada vegada menys gratificant en relació amb els dubtosos privilegis del seu càrrec.

No obstant això, els emperadors van continuar finançant els jocs com una qüestió d'interès general. En 325 dC els combats de gladiadors seguien sent populars però l'emperador cristià Constantí va promulgar un edicte per a les províncies orientals en què, sense prohibir-los expressament, mostrava la seva desaprovació i obligava commutar la damnatio ad ludum per treballs forçats a les mines (damnatio ad metalla).

Teodosi I va adoptar el cristianisme com a religió oficial i va prohibir les festes paganes, deixant per al seu fill Honori, emperador de l'Imperi romà d'Occident, la seva abolició legal, que va tenir lloc l'any 399.

A la condició de gladiador s'hi arribava principalment per condemna (damnatio ad gladium o damnatio ad bestias) o per esclavitud, després d'haver estat capturat com a presoner de guerra. Per llei, un gladiador era considerat infamis, una categoria social deshonrosa que incloïa aquelles ocupacions que implicaven la submissió de el cos a la voluntat o desitjos d'altres (prostitutes, artistes). La tercera via per arribar a la gladiatura era l'accés voluntari de ciutadans lliures o lliberts (auctorati), bé actuant per compte propi (negociant les condicions del contracte directament amb l'editor), bé ingressant en un ludus i posant-se a les ordres d'un lanista, a qui prestaven el jurament gladiatori (auctoramentum, sota la fórmula uri, vinciri, verberari ferroque necari). Si es feia sense exigir diners a canvi (virtutis causa), no queien en la infàmia (per ànsies de fama o notorietat, per honorar un general, per complir una promesa). Tots eren identificats amb una marca, que podia ser a foc en un lloc visible (en el cas dels esclaus, captius o condemnats) o tatuada (stigma), en tots els altres. A la fi de la República els auctorati representaven al voltant de la meitat de la xifra total de gladiadors. La presència de dones  es detecta a mitjans del segle I dC, però les seves aparicions van ser molt poc freqüents i van desaparèixer després de ser prohibides per decret de Septimi Sever l'any 200 dC.

Atès que en els primers temps els lluitadors eren presoners de guerra, resultava lògic que lluitessin amb idèntiques armes i amb les mateixes tàctiques que feien servir abans de ser capturats.

Sent les guerres del Samnium les primeres que van qüestionar la superioritat de Roma i les que probablement van convèncer als romans de la seva capacitat per aconseguir l'expansió territorial, va ser durant el període 343-290 aC quan Roma va aconseguir les seves primeres grans victòries i quan van arribar a l'urbs els més nombrosos contingents de captius fins aquell moment. Per això no és estrany que les armes amb les que primer s'identifiqués als gladiadors fossin les utilitzades per aquest poble i que des de l'època inicial dels munera els samnites es convertissin en la imatge del gladiador per excel·lència.

Les victòries aconseguides a la Gàl·lia (II aC), a Tracia (80 aC) i a Britania (54 aC) van arrossegar cap a Roma onades de presoners que, al seu torn, van lluitar a l'arena amb les seves armes característiques. Al costat del samnis, van aparèixer llavors el gallus, el thraex i l'essedarius (així anomenat pel carro de combat -essedus- que usaven els britons).

A part dels tipus gladiatoris d'origen ètnic, se'n van crear altres inspirats en les armes que feien servir, com el retiarius (de rete, xarxa) o el laquearius (de laqueus, llaç), el que al seu torn va propiciar l'aparició de lluitadors específicament ideats per fer front a les armes d'aquells.

La incorporació dels territoris conquistats i la gradual extensió de la ciutadania romana va obligar a prescindir d'alguns tipus de gladiadors, ja que resultava ofensiu identificar-los amb el gentilici de pobles ja confosos amb els romans i integrats a Roma. D'aquesta manera van desaparèixer els samnites i els gals i van ocupar el seu lloc el secutor, l'oplomachus i el murmillo.

La diversitat de tipus va oferir la possibilitat de crear combinacions. Per regla general, per fer més vistosos i atractius els combats, s'enfrontaven gladiadors de diferent classe, cosa que va posar de manifest la necessitat d'establir reglaments rigorosos i detallats per tal de garantir l'equilibri de forces i, amb això, la durada de l'espectacle i els ingressos per apostes.

Tot i les diferències de tipus i d'armes, va existir un equipament bàsic comú a tots els gladiadors que, amb alguns matisos i excepcions, consistia en elm (galea, en algun cas, casc), escut (de diferents estils: l'scutum o el parma, més petit), manica (protector de braç fet amb plaques metàl·liques), ocreae (gamberes) i fasciae (tires de cuir o de tela que s'enrotllaven en les cames o els braços). Però tot i això, les formes, les dimensions, els accessoris o una decoració personalitzada de les armes, així com la diferent col·locació d'alguns elements (segons el lluitador fos destre o esquerrà), atribuïen a cada gladiador una aparença gairebé única que permetia diferenciar-lo fins i tot respecte dels de la seva mateixa classe.

Els gladiadors lluitaven descalços i es cobrien els genitals amb el subligaculum, que s'ajustava a la cintura amb un ample cinturó (balteus). El tors sempre es mostrava descobert per oferir al contrincant una zona vulnerable. Com a molt, es permetia als provocatores cobrir-se parcialment la part superior amb un petit protector d'escates metàl·liques (cardiophilax) que es lligava per darrere amb un fermall a l'esquena.

Els gladiadors solien separar-se en dos grans grups: els que feien servir armament pesat (scutarii) i els que lluitaven ambarmament lleuger (parmularii). La divisió es feia servir per organitzar els enfrontaments ja que normalment els combats no podien enfrontar dos gladiadors de el mateix grup (els equites, provocatores o spatharii, eren els únics que per les característiques de les seves armes podien i havien de lluitar entre si).

L'habitual era que els gladiadors que prenien part en el munus procedissin del mateix ludus. No tenia sentit que l'editor contractés el subministrament de lluitadors a diferents lanistes, entre altres raons perquè resultaria més complex i segurament molt més car. Per això va haver de ser relativament freqüent que companys d'escola haguessin de enfrontar-se entre ells a l'arena. Amb total seguretat l'ús de l'elm (que a diferència de el casc cobria la cara i impedia veure els ulls del contrincant) despersonalizaba el rival i, si esqueia, facilitava complir el veredicte condemnatori.

Samnis (plural samnites). Anaven armats amb escut (scutum), casc emplomallat (galea), espasa (gladius) i probablement una greba (ocrea) a la cama esquerra.

Gallus (plural galli). Lluitava amb sphata (un tipus d'espasa més llarg que el gladius), scutum rectangular i, probablement, sense protecció al cap.

Oplomachus (plural oplomachi). De ὅπλον (escut), usava gamberes (ocreae) a les dues cames, protecció al braç armat (manica) i elm amb ala que se solia adornar amb un plomall a la part superior i amb una ploma a cada costat. Les seves armes eren el gladius, un escut petit, generalment rodó, de què deriva el seu nom i la llança (hasta) que el gladiador havia de llançar abans d'apropar-se el rival per iniciar el combat cos a cos.

Retiarius (plural retiarii). De rete (xarxa), utilitzava un trident i una xarxa amb uns pesos als extrems per poder onejar-la i dirigir-la cap al rival. La xarxa se subjectava al canell amb un cordill per permetre la recuperació en cas d'errar el llançament. Proveït de daga (pugio), només es protegia amb manica, que li cobria tot el braç fins a l'espatlla i la part esquerra del pit, però lluitava sense escut, sense ocreae i sense casc (era dels pocs gladiadors que no utilitzaven protecció al cap). Ocasionalment vestia una peça metàl·lica a l'espatlla (galerus o spogia) per protegir el coll i la part inferior de la cara. Lluitava generalment contra el secutor. Una variant del combat habitual un contra un (monomachia), era l'enfrontament contra dos secutores al mateix temps, de tal manera que el retiarius es col·locava sobre una plataforma elevada (pons) a la qual els secutores podien enfilar-se simultàniament mitjançant dues rampes laterals.

Secutor (plural secutores). De sequor (seguir), era el contrincant creat específicament per lluitar contra el retiarius. Durant tot el combat havia d'assegurar-se mantenir la distància justa per aconseguir un triple objectiu: evitar l'atac del trident del retiarius, privar de l'espai necessari per onejar la xarxa i llançar-la amb èxit sobre ell i seguir-lo fins trobar l'ocasió d'aproximar-s'hi i forçar la lluita cos a cos, en la qual era molt superior. Les seves armes eren pesades: utilitzava gladius, scutum i, el més característic, elm sense cresta ni elements decoratius que poguessin enganxar-se amb la xarxa i donar facilitats al retiarius.

Thraex (plural thraeces). Gladiador traci, portava la mateixa armadura protectora que el oplomachus amb un elm ample que cobria tot el cap, caracteritzat per un griu estilitzat en la part frontal, un petit escut rodó o quadrat (parmula) i dues gamberes de cuixa de grans dimensions. La seva arma característica era l'espasa corba tràcia (sica o falx).

Murmillo (plural murmillones). De mormýros (peix), utilitzava un elm que només li permetia veure de front, adornat amb un peix a la cresta; feia servir protector de braç (manica), greba baixa en una de les seves cames (ocrea). Atacava amb l'spatha (l'espasa més gran que va heretar del gallus) i amb el scutum (l'escut rectangular que va rebre també del samnis i del gallus quan aquests van desaparèixer).

Laquearius (plural laquearii). De laqueus (llaç), apareix en els últims anys de l'imperi. És un tipus de gladiador derivat del retiarius que intentava atrapar als seus adversaris amb llaç en lloc de amb xarxa. Anava equipat amb un ganxo esmolat que utilitzava després d'atrapar al seu oponent i amb un punyal (pugio) per si el veredicte era iugula. Es cobria l'espatlla esquerra amb galerus i no utilitzava casc ni gamberes.

Provocator o spatharius (plural provocatores o spatharii). De spatha (espasa llarga). Es protegien amb greba a la cama esquerra, manica a l'avantbraç dret i casc sense ala ni cresta, però amb una ploma a cada costat. Les seves armes característiques eren la spatha, que era encara més llarga que la normal i el scutum, alt i rectangular. Juntament amb els dimachaeri, eren els únics gladiadors que usaven protector de tòrax (cardiophylax). Per les avantatges que donava el seu armament només s'aparellaven amb altres provocatores. Van desaparèixer amb la reforma d'August.

Dimachaerus (plural dimachaeri). Anomenat així per lluitar des del començament de l'combat amb dos matxets (machaerae), un a cada mà. Amb el temps se'ls va permetre lluitar amb sicae, gladii i fins i tot spathae. Es protegien amb gamberes en una o en ambdues cames, manica a l'avantbraç i casc sense ala ni cresta. Ocasionalment podien utilitzar protector de tòrax (cardiophylax). Pel tipus d'armament mai s'aparellaven amb altres tipus de gladiador.

Sagittarius (plural sagittarii). De sagitta (fletxa), era un arquer que saltava a l'arena amb arc i carcaix, amb manica squamata al braç que subjectava l'arc i amb lorica que li cobria el tronc per protegir dels llançaments dels seus adversaris (a l'emprar els dos braços per al maneig de les seves armes, no podia utilitzar escut). Només s'enfrontava a altres sagittarii o a iacularii. De vegades lluitaven en grup (gregatim).

Iacularius (plural iacularii). Anomenat així per llançar javelines contra el seu oponent. Començava el combat amb un determinat nombre de javelines, però podia passar que per haver-les perdut totes o per estar així previst, fora auxiliat per un minister de l'amfiteatre que li anava proporcionant projectils. Una variant d'aquest tipus gladiatori era el veles, que es distingia per portar l'arma llancívola subjecta al canell amb una corretja amb la finalitat de recuperar-la en cas de fallar el llançament. Normalment s'enfrontava al sagittarius o a un altre iacularius.

Eques (plural equites). Combatia a cavall i anava equipat amb escut rodó de muntar (parma equestris), elm (sovint amb dues plomes, una a cada costat), llança (spiculum), manica en el braç que la subjectava, fasciae a les cames, túnica i botins (era l'únic tipus de gladiador que lluitava calçat). El combat començava amb els dos genets intentant descavalcar l'altre amb la llança; tan aviat el primer era enderrocat, l'altre descavalcava i continuaven lluitant a peu amb l'espasa, com els altres gladiadors. Per la naturalesa de les seves armes, els equites només s'enfrontaven entre si.

Essedarius (plural essedarii). Lluitava des d'un carro celta (essedum) tirat per dos cavalls i molt probablement portat a Roma des de Britannia per Juli Cèsar. El carro era governat per un auriga, però qui realment lluitava era l'essedarius. S'acostuma acceptar que les seves armes van ser llança i scutum, encara que s'intueix que va haver de tenir a disposició un lot de javelines i una spatha per quan aquelles haguessin estat totes llançades o la llança resultés perduda o inutilitzada. A causa de l'espectacularitat que se li suposa i la passió dels romans per lluites i carros, va haver de ser un dels combats més populars. L'essedarius només podia enfrontar-se a un altre essedarius.

Scissor o arbelas (ἄρβήλας). En plural scissores o arbelai. Deriven els seus noms de la paraula llatina scindo (tallar) i de la grega ἄρβηλος (arbelos), fulla semicircular utilitzada per tallar cuir. Se'l representa amb elm de secutor i amb lorica squamata fins als genolls. No utilitzava escut: la mà dreta empunyava una daga i es protegia aquest braç amb manica, mentre que l'avantbraç esquerre, s'introduïa en un con metàl·lic que arribava fins al colze i acabava en una mena de destral, en forma de mitja lluna, que podia utilitzar tant per defensar-se com per atacar. Les dues cames anaven cobertes de fasciae i la tíbia esquerra amb ocrea. El seu antagonista habitual era el retiarius.

Andabata (plural andabatae). Es protegia amb una armadura metàl·lica i, la que era la seva particular característica, amb un elm sense cap obertura per als ulls, pel que era un tipus de gladiador que lluitava a cegues. Juntament amb el cataphractus, va desaparèixer amb la reforma d'August, que els va fusionar per crear el crupellarius.

Cataphractus (plural cataphracti). Molt similar a l'anterior, es diferenciava perquè la seva armadura metàl·lica cobria més superfície i perquè l'elm li permetia un mínim de visió. Juntament amb l'andabata, va desaparèixer amb la reforma d'August, que va fusionar els dos per crear el crupellarius.

Crupellarius (plural crupellarii). És el que resulta de la fusió dels dos anteriors després de la reforma d'August. El cos estava protegit del tot per una lorica segmentata i l'elm permetia una mínima visió.

Tunicatus (plural tunicati). La principal característica dels tunicati era la seva condició d'efeminats. Com excepció a la regla general que els gladiadors lluitaven a tors nu, sortien a l'arena vestits amb una túnica (les teles podien ser diferents segons la categoria del munus). La túnica cobria el cos fins a les cuixes. Sembla que lluitaven amb les armes dels retiarii però amb túnica. Per diferenciar-los se'ls anomenava retiarii tunicati (constitueixen també una excepció a la regla general de lluitar amb el tors descobert els equites, els sagittarii, els provocatores i els crupellarii).

Després de la reforma d'August, els munera oficials van mantenir un esquema preestablert (munus legitimum) dividit en tres actes diferents: les venationes, els ludi Meridiani i el munus gladiatorum, el combat de gladiadors pròpiament dit.

• Venationes. Es celebraven al matí amb el format propi d'una cacera real. Començaven amb l'alliberament dels animals (cérvols, senglars) perquè el públic pogués veure les seves evolucions a l'arena. A continuació sortien els caçadors (venatores) i començava l'espectacle. A mesura que va passar el temps, el públic es va desentendre d'aquesta primera fase perquè es va fer monòtona i previsible, de manera que progressivament es va intentar sorprendre els espectadors amb animals cada vegada més exòtics i amb actuacions més espectaculars (animals contra animals, grups d'homes contra grups d'animals a la vegada). Les venationes finalitzaven a l'migdia.
• Ludi Meridiani. Es celebraven a continuació, a l'hora de dinar. Era com un intermedi que s'aprofitava per amenitzar l'espera del munus amb actuacions de naturalesa diversa (acròbates, malabaristes). També es va emprar aquesta pausa per donar compliment a les execucions dels condemnats a la pena capital, cosa que s'aconseguia així de forma lúdica i alhora exemplaritzant.
• Damnati ad gladium: els condemnats sortien tapats només amb el subligaculum i amb l'espasa (gladius). Les lluites eren sempre sine missio i com els reus lluitaven sense cap protecció, en general duraven poc. A mesura que un dels dos moria, en saltava un altre a l'arena i així successivament fins que sobrevivia només l'últim, qui al seu torn era executat per un venator o per un soldat.
• Damnati ad bestias. Va haver-hi dos tipus de condemnats: el bestiarius i el noxius. Al primer se li proporcionava algun tipus d'arma per defensar-se, mentre que els noxii (delinqüents que per la gravetat dels seus delictes tenien reservats suplicis de major crueltat) eren lliurats a les feres amb les mans lligades a l'esquena, sense cap tipus de protecció ni armament, simplement a l'espera de ser devorats. De vegades, se'ls sotmetia a tractes encara més humiliants (burles i vexacions en representacions teatrals grotesques).
• Munus. Era l'espectacle gladiatori pròpiament dit.

Els jocs s'anunciaven amb molta antelació en llocs públics com fites, murs i edificis de la ciutat, indicant el nom de l'editor, la data, el lloc i el motiu de la seva celebració així com el nombre de parelles de gladiadors que havien de participar. També podrien donar informació complementària sobre altres detalls com venationes, execucions, música i altres luxes preparats per complimentar als espectadors, com ara la instal·lació d'un tendal per protegir-los del sol (velum), ús d'aspersors d'aigua per refrescar, repartiment gratuït d'aliments, begudes o dolços i, ocasionalment, la celebració de rifes o el lliurament d'obsequis.

Per ampliar la informació als aficionats i als apostadors, se solia distribuir per separat un programa més detallat (libellus munerarius), en el qual s'indicaven els noms dels gladiadors, la seva procedència, família gladiatoria, tipus i resultats obtinguts en anteriors combats, així com l'ordre d'aparició de cada un d'ells. Per la repercussió que pogués tenir en el resultat final, els gladiadors esquerrans eren identificats de manera especial.

La nit anterior al munus els gladiadors participaven en un banquet públic (cena libera) en el qual els espectadors tenien la possibilitat de veure de prop els protagonistes de l'esdeveniment i els apostadors fer-se una idea de per qui i quant anaven a apostar. És probable que el sopar estigués obert als damnati i fins i tot als noxii (tots ells sentenciats a morir a l'arena l'endemà).

El dia de l'esdeveniment, la jornada començava al sortir el sol amb les venationes (en les seves diferents variants), que finalitzaven al migdia. A continuació, es celebraven els ludi Meridiani, de contingut variable però que solien incloure execucions de condemnats (damnati ad gladium, damnati ad bestias i noxii). La tercera part era el munus pròpiament dit.

El munus s'iniciava amb una desfilada (pompa) que entrava a l'arena per la Porta Triumphalis. L'encapçalaven els lictors, seguits d'una petita banda de trompetes (tubicines), una plataforma (ferculum) portada per quatre homes que pogués servir d'homenatge als ferrers i simbolitzar la forja de les armes, dos personatges portant un el cartell amb el programa i l'altre el palmell amb què s'obsequiaria als vencedors, l'editor, vestit amb toga, diversos assistents (ministri) que arrossegaven les armes i armadures que s'anaven a utilitzar en l'esdeveniment, un músic tocant la trompa (lituus), eventualment els cavalls d'equites i essedarii, i finalment els gladiadors que, abillats amb armadures ornamentals, entraven en darrer lloc.

Després de la salutació a les autoritats i d'una parada en formació davant el públic, els gladiadors es retiraven a les dependències subterrànies (hypogeum) i canviaven els seus vestits pels de combat. Mentrestant, a la superfície es decidien els emparellaments i s'esperava la reaparició dels lluitadors per als prolegòmens del munus pròpiament dit. Per desentumir els músculs, a manera d'escalfament, es donava pas a un combat d'entrenament (prolusio), en el qual es feien servir armes sense tall (arma lusoria). A continuació, l'editor, el seu representant o un convidat d'honor revisava les armes que s'anaven a emprar en l'arena (probatio armorum) i, finalment, es donava pas als combats, que duraven entre 10 i 15 minuts cada un.

En la majoria dels enfrontaments intervenien àrbitres: un de principal (summa rudis) i un assistent (seconda rudis), als que corresponia amonestar o separar els oponents amb uns bastons (rudes). També era freqüent la intervenció de lorarii (incitadors), que instigaven als gladiadors a lluitar amb més ímpetu amb una fusta (lora) o amb un ferro roent.

Durant les pauses saltaven a l'arena els paegnarii (bufons i animadors que es batien en duels teatrals per entretenir a la multitud) i tot tipus d'acròbates, còmics i artistes (en ocasions, durant la part principal del munus, s'intercalaven combats incruents amb armes romes que rebien el nom de lusio). La música tenia un paper de gran significació, sobretot per marcar les diferents parts de l'espectacle i per accentuar els moments més emocionants de l'enfrontament.

Al final d'un combat el gladiador podia vèncer, rendir-se o morir a mans del seu rival. Era excepcional el cas d'empat (stans missus), que es produïa quan per durar massa, l'editor ordenava aturar el combat sense que hi hagués vencedor ni vençut. Els guanyadors rebien els aplaudiments i crits del públic i la palma de la victòria, una corona de llorer i un premi de l'editor (praemium).

El sol fet de sortir viu del primer combat convertia el principiant (tiro) en veteranus. En funció del nombre de combats als que sobrevivia, escalava del nivell més baix (quartus palus: un combat) a tertius palus o secundus palus. Si el lluitador arribava a un determinat nombre de combats o es distingia per la qualitat de les seves intervencions, el col·legi de summæ rudes, present en totes les ciutats amb amfiteatre, podia concedir-li el rang de primus palus.

Per sobre només existia el rang de rudiarius: si el gladiador obtenia la rudis, quedava alliberat de continuar en actiu i si era esclau, a més, aconseguia la llibertat (manumissio). Després d'això, podia retirar-se definitivament, convertir-se en lanista, col·laborar com entrenador en un ludus o dedicar-se a l'arbitratge. Malgrat aquest canvi de condició, era freqüent que atrets per la fama i pels majors emoluments fixos que podien exigir pel seu treball, continuessin com gladiadors en actiu (els que per la rudis havien aconseguit la llibertat havien de oficialitzar la decisió de continuar davant un tribú (auctorati rudiarii).

Un gladiador podia reconèixer la derrota i sol·licitar la missio (indult) aixecant el dit índex de la mà esquerra (ad digitum), en una crida a l'àrbitre perquè aturés el combat i es dirigís a l'editor, que solia escoltar la resposta de la multitud abans de prendre la decisió (missus o iugula).

Encara que en general els espectadors mostraven les seves preferències respecte a si un gladiador vençut havia de ser perdonat o no, la decisió final sobre la seva vida o la seva mort corresponia a l'editor, que feia públic el seu veredicte amb un gest descrit per les fonts com un desplaçament del polze orientat cap al lateral de coll des del darrere cap endavant (pollice verso).

Al voltant de l'any 90 dC, un canvi en els costums va privar l'editor del dret a emetre el veredicte i en el seu lloc es va concedir al vencedor del combat, de manera que, qualsevol que fos la reacció dels espectadors, es mantenia durant uns instants la incertesa i s'aconseguia donar més emoció al desenllaç del munus.

Mentre el vencedor recorria el perímetre de l'arena saludant el públic i rebent els seus aplaudiments, apareixien dos assistents disfressats de Mercuri i Dis Pater: el personatge representant a Mercuri aplicava sobre el cos del vençut un ferro roent per verificar que estava realment mort i l'altre el colpejava amb un mall fins matar-lo en el cas que s'hagués estremit a l'aplicar-li el ferro candent. En qualsevol cas, li donava tres cops de maça com a símbol que prenia possessió del mort, després d'això el cos es dipositava en una llitera i era retirat de l'arena per la Porta Libitinensis. El cadàver era traslladat pels harenarii fins al spoliarium, on se li tallava el coll per formalitzar oficialment la seva defunció.

Els cossos dels noxii i possiblement els d'alguns damnati eren llançats als rius o abandonats sense enterrar. Per contra, els gladiadors professionals eren enterrats en els seus propis cementiris, situats sempre fora dels murs de la ciutat.

El munus acabava sempre abans de la posta de sol.