The Dioscuri Collection

En un sentit ampli, el terme llei comprèn la llei pròpiament dita, els plebiscits i els senatconsults.

Roma no va conèixer el sistema de separació de poders. No obstant això, el poble, el Senat i els magistrats van exercir el poder legislatiu d'una manera tan regular i discreta que va poder mantenir-se entre ells un equilibri constant durant tot el període republicà.

En un primer moment corresponia als magistrats de major rang proposar les lleis, que eren redactades en les seves pròpies cases (scriptio legis) valent-se de persones versades en els antics usos i costums (mores maiorum).

Escrita la llei, el text era traslladat al Senat: sense la prèvia llicència de la Cambra no es podia convocar els comicis, i com en la pràctica solia resistir-se a concedir aquell permís, en 338 aC el Senat va ser obligat a autoritzar les lleis que hagués de votar en les assemblees centuriades (leges Publilia de legibus i Maenia de comitibus).

Si el Senat ho aprovava, el projecte presentat rebia el passi favorable amb un senatconsult, que augmentava notablement les seves probabilitats d'èxit en els sufragis; però si ho feia compel·lit per l'ordenat per les lleis Publilia i Maenia, simplement es deia que gaudia de l'autorització dels Pares (auctoribus Patribus), pronunciament de menys compromís que un senatconsult.

Seguidament quedava exposada a examen del poble per espai de 27 dies (trinundinum) per tal que els ciutadans puguessin assistir amb opinió formada als comicis que l'havien d'aprovar o rebutjar.

Reunida l'assemblea en el Camp de Mart o al comici, un pregoner recitava el projecte i qui l'havia proposat (auctor legis) pronunciava un discurs d'elogi i aconsellava l'aprovació de la nova llei (suadere legem). Després, la proposta podia ser recolzada o refusada pels altres magistrats (que tenien aquesta facultat inherent al càrrec) o per qualsevol particular que hagués estat autoritzat a prendre la paraula (disuadere legem).

Escoltats els oradors i mentre acabaven els ritus sagrats, es podia interrompre la votació a instància dels tribuns de la plebs, del Cònsol (inhabilitant el dia) i dels Àugurs i de certs magistrats, anunciant presagis funestos observats al cel.

Si no intervenia cap d'aquests obstacles, començava la votació per l'ordre de tribus o centúries que resultés del sorteig que prèviament s'havia realitzat.

Els sufragis es donaven de viva veu, fins que les lleis tabulàries van obligar a fer-ho mitjançant unes tauletes en què estaven marcades les lletres U.R. (uti rogas) per aprovar-les i A (antiquo) per rebutjar-les.

Finalitzada la votació es procedia a l'escrutini dels vots dins de cada centúria i després un altre escrutini del vot global de les centúries, del qual en sortia definitivament aprovada la llei (scita et perlata) o rebutjada (antiquata). Es confirmava amb jurament, la aprovava el Senat i s'esculpia en una làmina de bronze que quedava dipositada a l'erari (de vegades es gravaven en columnes ubicades en llocs públics). Les lleis prenien el nom dels Cònsols sota els auspicis dels quals s'aprovaven i, de vegades, el del magistrat que les havia proposat, seguides d'una referència al seu contingut.

Eren les disposicions normatives sancionades per la plebs a iniciativa d'un dels seus magistrats. A diferència de les lleis:

• no requerien els ritus previs d'observació del cel, consulta dels auguris ni autorització dels Patres.
• eren instats per magistrats plebeus.
• es discutien indistintament al Camp de Mart, al Fòrum, al circ Flamini i inclús al Capitoli.
• les formalitats del sorteig eren diferents (hi havia dues insaculacions: una per a saber a quina tribu quedaven agregats els llatins i una altra per a determinar l'ordre de sufragi de totes les tribus).
• la tauleta de bronze amb el text aprovat es guardava en un temple sota la custòdia dels edils de la plebs.
• no eren iniciativa de tribus o centúries, sinó només de les tribus.
• a la votació només hi anava la plebs, sense perjudici que les disposicions així aprovades fossin obligatòries per a tots els ordres de l'estat.

El Senat, concebut inicialment com un cos consultiu al servei dels cònsols (consilium reipublicae sempiternum), va passar a ser una institució amb poder executiu completament independent, ja que tenia reservades les funcions de control consular, supervisió de l'exèrcit i direcció de la política exterior.

Contrari al que es creu i encara que en alguns casos podia promoure lleis, no era pròpiament una cambra legislativa: en general, les lleis romanes eren promogudes pels tribuns de la plebs i sancionades directament pel poble, amb la consulta prèvia del Senat (senatus consultum).

Sota el govern dels Cèsars es va augmentar la influència del Senat, que va concentrar tot el poder legislatiu que fins llavors el poble havia tingut reservat (amb tot, aquesta concentració del poder legislatiu va existir només en aparença, ja que en realitat el Senat va quedar convertit en un mer instrument al servei de la voluntat de l'emperador).

Els senatconsults van ser una de les principals fonts del dret romà: si durant la República van tenir la consideració de simple opinió de caràcter consultiu donat pel Senat a un magistrat, durant l'Imperi, es van convertir en un acte vinculant amb força de llei (senatus consultum est quod senatus iubet atque constituit; idque legis vicem optinet, quamvis fuerit quaesitum). El senatconsult sempre decidia sobre qüestions d'interès comú o general, a diferència del decret del Senat, que només donava resposta a assumptes d'interès particular.

En els senatconsults es feia constar la data i el lloc; després, el nom de tots els senadors assistents; a continuació, la proposta i el nom del magistrat que l'havia presentat i finalment el text aprovat:

El pas de les lleis per la Cambra no era obligatori, però sí fonamental, ja que en tenir poder executiu, el Senat podia facilitar o entorpir l'execució d'un plebiscit aprovat, de manera que qualsevol tribú que desitgés veure desenvolupat adequadament el seu programa es veia en la necessitat d'arribar a acords amb el Senat. En els casos urgents, que generalment apareixien en un context bèl·lic o de crisi, el Senat podia legislar sense que les lleis fossin ratificades per l'assemblea, sense perjudici d'ulterior ratificació, que per al final de la República gairebé mai era sol·licitada.

El Senat celebrava les seves sessions ordinàries les calendes, nones i idus (a partir d'August, només les calendes i els idus), mentre que les extraordinàries es podien celebrar qualsevol altre dia a condició que no hi hagués comicis. Calia sempre la prèvia convocatòria, que es feia de viva veu per un pregoner o de forma individual als senadors que habitaven extramurs. La convocatòria s'adreçava no només als senadors, sinó també a les altres persones que, sense ser-ho, tenien seient i vot per servir o haver servit alguna magistratura.

Arribat el dia assenyalat per a l'assemblea i complerts els ritus i formalitats d'obligada observança, si els auspicis resultaven favorables i no hi havia oposició d'un magistrat d'igual o superior rang, els senadors ocupaven els seients segons la seva categoria i començava la sessió.

Prenia la paraula l'autor de la proposta per exposar i defensar la seva aprovació (relatio), obrint després el debat segons un torn de paraula que seguia el mateix ordre de preferència que l'establert per als seients. Després de parlar uns i altres, es procedia a la votació amb la fórmula qui hoc sentitis illuc transiti, qui alia omnia in hanc partem i, després, al recompte dels senadors agrupats a banda i banda de la sala per conèixer la decisió de la Cambra.

Finalitzat el recompte i coneguda la resolució dels Patres, es redactava el senatconsult, que finalitzava amb la decisió acordada, que s'encapçalava sempre amb la fórmula D.E.R.I.C. (de ea re ita consuerunt).

Com els tribuns de la plebs podien oposar-se a l'execució, s'afegia al final la fórmula si quis huic senatusconsulto intercesserit, senatui placere, auctoritatem perscribi, et de ea re ad senatum populumque referri.

Si l'oposició ja s'havia formulat, el veto tribunici (intercessio) es feia constar d'aquesta altra manera: huic senatusconsulto intercessit ... Tribunus plebis, en qual cas la resolució no arribava a tenir la condició de senatconsult i només rebia el nom d'autoritat del Senat.

Si els tribuns aprovaven l'acordat, el senatconsult portava al seu peu la lletra T en senyal de conformitat. Després es publicava (excepte els que requerien rigorós secret) i, finalment, la tauleta es dipositava al temple de Ceres sota la custòdia dels edils de la plebs o, en temps d'August, en l'erari a càrrec dels qüestors urbans.

Els senatconsults prenien el nom del magistrat que els proposava, no tenien el caràcter de lleis pròpiament dites i només regien durant l'any de magistratura de qui els havia promogut.

En temps de Tiberi, sota el pretext de la dificultat de reunir a una població tan nombrosa, l'emperador va traslladar al Senat el poder legislatiu dels comicis i va establir que les seves resolucions no obligarien fins a ser confirmades per un edicte del propi emperador.