La moneda romana


L'encunyació de moneda a la República Romana és tardana si ho comparem amb altres territoris de la resta de la Mediterrània, especialment Grècia i Àsia Menor, on les monedes van ser ja conegudes al segle VII aC. 

En els primers temps, els romans, com altres pobles itàl·lics, realitzaven les seves transaccions i calculaven els impostos utilitzant de referència el pes del bronze. 

Abans de la introducció de la moneda, els dos mitjans de pagament més habituals en l'economia romana van ser els caps de bestiar (pecus), d'on deriva la paraula llatina per designar els diners (pecunia), i les peces de bronze conegudes com aes rude (bronze tosc), de forma irregular, pes variable i de dubtosa utilitat si es té en compte que havien de ser pesades abans de cada operació.

En les transaccions de més transcendència, la inexistència de monedes de curs legal que permetessin comptar, es cobria amb el pesatge (pendo) de les peces irregulars de metall ofertes com a contraprestació en el marc d'un acte ritual. En els primitius actes d'atribució de la propietat de les res mancipi, la forma adquireix una importància cabdal: la mancipatio era un acte privat solemne que consistia en la declaració d'un adquirent (mancipio accipiens) que s'apoderava formalment de la cosa en presència del seu propietari (mancipi dans) i en l'acte de pesar un metall en una balança de platerets. L'acte se celebrava davant del libripens i cinc testimonis i venia a ser una manifestació dels antics negocis librals per aes et libram.




Aes rude (Gorny & Mosch, 108, lot 1557)




A finals del segle IV aC, el bronze va començar a circular en barres planes. Aquestes barres, anomenades aes signatum (bronze amb signe), pesaven al voltant de cinc lliures romans, a raó de 324 grams per lliura (327,453 segons diferent opinió) i mostraven signes o dibuixos en al menys una de les seves cares. Tot i que eren un mitjà de pagament, no van ser monedes en sentit estricte ja que mai van estar adherides a un estàndard de pes oficial. 





Aes signatum (NAC 52, lot 201)



ENCUNYACIONS GREGUES DEL SUD D'ITÀLIA


En 326 aC apareixen les primeres amonedacions que circularen per Itàlia Central. Consistiren en petits bronzes, d'aproximadament 4,5 grams, amb la inscripció grega ΡΩΜΑΙΩΝ, llegenda en genitiu ("dels romans") que situaria el seu origen en alguna de les ciutats gregues del sud d'Itàlia, ja en aquell temps amb una important tradició en l'encunyació de moneda. 

Es tractava, doncs de monedes gregues, probablement emeses pel foedus neapolitanum o, fins i tot abans, per partidaris de Roma establerts a la ciutat adriàtica de Neapolis. No queda clar si foren emeses en interès de Roma (per donar una primera resposta als intercanvis comercials amb les ciutats de la Magna Grècia) o simplement com una mena d'homenatge a la pròpia ciutat de Roma.


Al costat d'aquests bronzes, pels volts de l'any 310 aC van començar a circular en paral·lel petites quantitats de 
plata. Aquestes emissions, a l'estil grec com els bronzes, molt possiblement van servir a Roma per facilitar els pagaments derivats de la construcció de la Via Appia, començada el 312 aC.

Les didracmes mostraven el bust de Mart amb casc corinti a l'anvers i al revers el cap d'un cavall amb la inscripció en llatí ROMANO i una espiga de cereal (Crawford 13/1). Amb bastantes probabilitats, aquestes didracmes foren encunyades a la ciutat adriàtica de Neapolis, doncs responen al seu patró de pes (7,3 gr), en contraposició als patrons de Metapont, Tàrent i altres ciutats situades més al sud, que els tenien fixats en 7,9 grams al començament de la guerra i en 6,6 grams després.

Dècades més tard (276 aC), les seques gregues del sud d'Itàlia no només van continuar encunyant moneda per a Roma sinó que van incrementar-ne la producció:
        • En plata es posaren en circulació didracmes que representen el bust d'Apol·lo a esquerra a l'anvers i cavall al galop a dreta al revers; al damunt estrella i llegenda ROMANO (Crawford 15/1).
        • En bronze, van aparèixer amonedacions d'entre 9 i 10 grams (amb el seu divisor d'entre 4,5 y 5), de les que se'n coneix un significatiu nombre d'encunys, tant d'anvers com de revers (aquesta diversitat donaria a entendre una creixent circulació de numerari, que hauria aportat més facilitat en les cada vegada més freqüents transaccions entre Roma i els pobles veïns, al temps que més rapidesa en la substitució de les barres de metall per peces de valor oficial.

La utilizació d'aes signatum va conviure amb aquestes amonedacions en bronze i plata fins el final de la Primera Guerra Púnica (240 aC).




NAC 74, lot 299



AMONEDACIONS ROMANES


Les primeres monedes emeses pels romans van ser peces foses de bronze amb plom o aes grave
 (bronze pesat). La moneda estàndard fou l'as, que representava la unitat del sistema libral (aes libralis). L'as va ser el primer mitjà de pagament romà que va tenir forma circular, presentava dissenys variats, incorporava la marca I i pesava una lliura (litra), l'equivalent actual de 324 grams, amb fraccions en unces de 27 grams (unciae), a raó de 12 unces per lliura

Aquesta relació es va alterar diverses vegades en molt poc temps, el que explica la coexistència d'asos republicans amb idèntics encunys malgrat que amb pesos diferents.
  • Sistema libral lleuger: al voltant de 269 aC el pes de l'as es va reduir a 270 grams (10 unces per lliura) i es va mantenir així fins aproximadament l'any 218 aC.
  • Reintroducció del sistema libral: al temps d'iniciar-se la Segona Guerra Púnica, s'havia abandonat la lliura lleugera per recuperar la referència de la lliura de 324 grams.
  • Successives devaluacions: el conflicte bèl·lic (218-201 aC) va provocar successives devaluacions en molt poc temps. La referència libral va donar pas a l'aes semilibralis de 162 grams (6 unces), a l'aes trientalis de 4 unces, a l'aes quadrantalis, de 3 i al final de la guerra (201 aC), a l'aes sextantalis de 54 grams (2 unces). A partir d'aquell moment, els asos van deixar de ser fosos i es van convertir per sempre més en moneda encunyada.
  • A mitjan segle II aC es va reduir de nou el seu pes (aes uncialis de 27 grams o 1 unça) fins que, després d'un parèntesi durant el qual l'as va deixar d'encunyar-se, la Lex Papiria (91 aC) el va fixar finalment a 13,5 grams o mitja unça (aes semiuncialis). 
  • Amb les últimes emissions de L. Cornelius Sulla va culminar el seu declivi fins que va deixar d'encunyar-se en 47 aC.


Evolució del pes de l'as









Els primers asos van mostrar un disseny anònim i fins a cert punt variable, per bé que en la majoria dels casos representaven Roma o Janus bifront a l'anvers i una roda o proa de nau al revers. A partir del segle II aC, al costat dels símbols que havien estat utilitzats fins aleshores, s'hi van afegir llegendes relatives a la gens a la que pertanyia el magistrat monetari responsable de l'emissió.

A l'as el van acompanyar els seus múltiples i els seus divisors que, amb els canvis de pes de la unitat de referència, van seguir la seva sort en els anys successius.
    1. Entre els múltiples, el dupondi representava el bust de Roma a l'anvers i una roda de sis radis al revers, marca II i valor dos asos.
    2. Entre els divisors:
          • el semis mostrava el cap de Saturn, marca S i valor de mig as.
          • el triens mostrava el cap de Minerva, marca de quatre punts (....) i equivalia a un terç d'as.
          • el quadrans mostrava el bust d'Hèrcules, marca de tres punts (...) i valor d'un quart d'as.
          • el sextans mostrava el cap de Mercuri, símbol de dos punts (..) i valor d'un sisè d'as.
          • i l'uncia reproduïa el cap de Roma, marca d'un punt (.) i valor d'una dotzena part d'as.







Equivalències i signes de valor (sistema libral)








Després de la guerra contra Tàrent i contra el rei Pirros d'Epir, Roma va conquistar el sud d'Itàlia (280-275 aC) i el comerç romà es va estendre fins el sud de la península itàlica.

El pagament a les tropes durant la contesa i, després, aquest nou context comercial, van empènyer el Senat a resoldre el problema suscitat per l'ús del bronze a les ciutats gregues (que havien conservat les monedes de plata en el tràfic mercantil) i a establir uns primitius tipus de canvi.

La República va decidir llavors encunyar les seves pròpies monedes de platala primera didracma pròpiament romana fou encunyada a la ciutat de Roma als volts de l'any 269 aC i representa a Hèrcules i la lloba capitolina (Crawford 20/1).




Crawford 20/1


Les monedes de plata es van emetre en petites quantitats fins aproximadament l'any 225 aC, data a partir de la qual es va generalitzar l'ús del quadrigatus i del victoriatus.

El quadrigatus va ser una didracma que mostrava a l'anvers el bust bifront dels Dioscurs (de Janus segons diferet opinió) i al revers a Júpiter en quadriga conduïda per la Victòria (el que li ha donat el nom amb el que usualment és coneguda). Com les didracmes, pesava al voltant de 6,8 grams i era d'argent, malgrat que ràpidament va perdre puresa fins tenir menys d'un 30% d'aquest metall durant la Segona Guerra Púnica. Va desaparéixer per complet amb el denari.



Crawford 28/3



El victoriatus va ser també una moneda de plata que va aparèixer entre 221 i 170 aC amb un valor de mig quadrigatus. Pesava al voltant de 3,4 grams i representava a Júpiter a l'anvers i al revers la Victòria col·locant una corona sobre un trofeu amb la inscripció ROMA en exerg. El victoriatus va ser introduït gairebé al mateix temps que el denari però es va encunyar amb plata de llei inferior. Aquesta moneda va ser molt popular al sud d'Itàlia i més tard a la Gàl·lia Cisalpina, cosa que permet pensar que va ser posada en circulació més per substituir el dracma o el mig nomos que per integrar-se al sistema monetari romà.



Crawford 95//1a



Amb l'objecte de posar fi a la gran diversitat de monedes en circulació, el Senat es va proposar generalitzar un tipus de moneda comuna per a tot Itàlia i centralitzar la seva encunyació en els tallers de Roma. Aquesta nova moneda va rebre el nom de denari i va tenir atribuït el valor legal relatiu del bronze i la plata, és a dir el tipus de canvi aleshores existent entre aquests dos metalls.

El denari, va ser introduït en 211 aC i es va convertir en la principal moneda de Roma durant més de quatre segles.




Crawford 58/2



El denari era de plata, valia 10 asos, ja que 10 asos equivalien a una moneda de plata de Tàrent, i pesava 4,58 grams (72 per lliura romana i una mica més si la relació es calculava amb la dracma grega), encara que poc temps després el seu pes nominal es va reduir a només 3,9 grams. La seva marca de valor era X i es va encunyar en gran quantitat a partir de la plata capturada en el saqueig de Siracusa l'any anterior (212 aC).

Les emisions es van centralitzar a Roma. Els primers exemplars foren anònims i llevat d'algunes variants representaven el bust de Roma a l'anvers i els Dioscurs a cavall al revers, tot amb diferents combinacions en el camp de símbols i lletres. Progresivament es va generalitzar la identificació dels magistrats que especialment havien estat els responsables de l'encunyació.

Les monedes s'elaboraven en tallers monetaris (seques) a càrrec de tres funcionaris especialment nomenats a l'efecte que s'organitzaven en un col·legi oficial (tresviri monetalis). No està clar quan es va erigir aquest col·legi, però s'intueix que fou creat poc després de finalitzar la Segona Guerra Púnica, al voltant de l'any 200 aC. Els tres membres d'aquest col·legi, anomenats magistrats monetaris, van ser els responsables de les emissions i eren coneguts oficialment com tres viri aere argento auro flando feriundo, un llarg títol que sovint es va abreujar III.V.A.A.A.F.F. (els tres homes responsables de la fosa i encunyació de bronze, plata i or). Va correspondre a aquests magistrats triar els dissenys i precisar les llegendes de les monedes, elecció que molt aviat va ser utilitzada com a mitjà de publicitat i propaganda en benefici de les seves famílies amb inequívoques finalitats polítiques.

Els denaris s'utilitzaven només en les mitjanes i grans transaccions, deixant l'ús general de l'as per a les d'importància menor.

Però molt aviat es va fer evident que l'as era massa petit i que l'arribada del denari l'havia convertit en una simple moneda fraccionària insuficient per al tràfic mercantil. Amb el temps es van encunyar en plata dues monedes de perfil intermedi: el quinari (mig denari o 5 asos, marcat V) i el sesterci de plata (quart de denari o 2 asos i mig, marcat LLS -duae librae et semis-, IIS o HS), tots ells amb el bust de Roma a l'anvers i els Dioscurs a cavall al revers.





NAC 78, lot 527



NAC 61, lot 432



En aquest context, tant els asos de bronze i les seves fraccions (ara ja tots encunyats en lloc de fosos), com els victoriati van continuar en circulació en grans quantitats. En canvi, els quadrigati van ser retirats de la circulació gairebé de forma immediata.

Pel que fa a les emissions en or, poc després de les estàteres i mitges estàteres posades en circulació durant la greu crisis de la Segona Guerra Púnica, van aparèixer tres encunyacions noves per valor de 60 asos (Crawford 44/2, marca LX), 40 asos (Crawford 44/3, marca XXXX) i 20 asos (Crawford 44/4, marca XX).





Crawford 44/2




Les tres mostren el cap de Mart a l'anvers i una àgliga amb les ales desplegades sobre un llamp al revers. L'àliga recorda la que havia estat símbol de la moneda ptolemaica des del començament del segle, el que ha permès pensar que Ptolemeu IV Philopator podia haver proporcionat or per aquestes emissions a manera de contrapès enfront de la participació de Filip V de Macedònia al costat dels cartaginesos.

Durant els següents quaranta anys, el pes del denari es va anar reduint lentament. La causa no es coneix amb certesa, però bé podria haver estat per les guerres i per l'elevat deute de l'Estat, que no va ser liquidada en la seva totalitat fins que Gnaeus Manlius Vulso va tornar amb el botí d'Àsia després del Tractat d'Apamea (188 aC). De les 72 unitats per lliura es va passar a 84 per lliura, però a partir d'aquest moment el pes del denari va conservar una notable estabilitat.



Evolució del pes del denari






Durant la república, el contingut de plata del denari es va mantenir molt per sobre del 90%, en general superior al 95%, amb excepció de les últimes emissions de Marc Antoni, degut especialment a les enormes quantitats de denaris legionaris posats en circulació just abans de la batalla d'Actium (31 aC) i encunyats, segons algunes hipòtesis, amb plata procedent d'Egipte proporcionada per Cleòpatra.





Equivalències fins 141 aC








Al voltant de l'any 141 aC l'equivalència del denari va ser establerta en 16 asos, circumstància que es va fer constar a l'anvers de les monedes amb la marca XVI. El canvi s'observa per primera vegada en denaris de la gens Iulia, datats aquest mateix any (Crawford 224/1).

La marca XVI va ser aviat simplificada amb una X travessada al centre per una barra horitzontal, signe que s'interpreta com un monograma de XVI amb totes les lletres superposades (ж).



Crawford 224/1



La nova equivalència va significar una nova ràtio per al quinari, que va passar a valer 8 asos, i per als sestercis, que van passar a valer-ne 4. Gairebé simultàniament, l'as va deixar de ser considerat l'unitat de compte i va ser substituït en aquesta condició pel sesterci.




Equivalències a partir de 141 aC








Les monedes de 60, 40 i 20 asos van deixar d'encunyar-se de seguida i les emissions en or no van reaparèixer fins que Sulla va intentar reunir fons per iniciar la guerra contra Mitrídates VI del Ponto, just després de les tensions financeres provocades per la Guerra Social.

Aquesta encunyació de Sulla és considerada el primer auri de la història (82 aC) i si s'exceptua el de Pompeu el Gran en 61 aC (Calicó 35), no hi haurà altres emissions en or fins Juli Cèsar, qui n'encunyaria grans quantitats en la preparació d'una guerra contra els Parts que no arribaria a temps de concretar. Després de la caiguda de la República, va augmentar notablement el seu ús durant l'època preimperial i sobretot en la imperial: l'auri va néixer amb la doble intenció de facilitar les grans empreses comercials i de substituir les estàteres de Filip II de Macedònia, molt comunes a Roma , per una moneda que alhora guardés una relació senzilla amb les de plata: un auri equivalia a 25 denaris i 100 sestercis de plata.



Crawford 466/1


Evolució del pes de l'auri







En època d'August, probablement al voltant de l'any 23 aC, la seca de Roma va reprendre les seves activitats després de dues dècades sense producció. Aquest fet va coincidir amb una reorganització del sistema monetari heretat de la República que pretenia, sense alterar els seus fonaments, resoldre alguns dels problemes que regularment havien afectat el seu funcionament.

L'auri es va seguir encunyant segons l'estàndard de 1/40 per lliura romana (uns 8,10 grams) amb un pes molt regular i una elevada puresa. També es va respectar l'estàndard republicà del denari de 1/84 per lliura (uns 3,86 grams) i es va millorar la seva qualitat, passant el seu contingut de plata d'un 92 a un 98%.

Les innovacions més significatives van ser l'encunyació de quinaris d'or i plata (encara que les emissions van ser esporàdiques i de reduït volum) i les relatives a la moneda fraccionària, que es va tornar a encunyar de manera regular per superar el problema que la seva escassetat representava en els intercanvis quotidians.

    • El sesterci, que no s'emetia des de feia molt temps, va passar ara a ser encunyat en oricalc (aliatge de coure i zinc), amb una equivalència de quatre asos i convertit en la principal moneda de metall baix.
    • El mateix aliatge es va utilitzar per als dupondis, amb un valor de dos asos.
    • En canvi, les fraccions més petites, el semis i el quadrans, van ser encunyades en coure.



Sesterci (Heritage 01-2014, lot 23898)



Dupondi (Heritage 04-2014, lot 23939)



D'aquesta manera, es va tornar a comptar, després de moltes dècades, amb un ampli ventall de divisors adequats a les diferents funcions de la moneda, des de l'atresorament i els grans pagaments, a la compra d'articles i serveis bàsics.

Des del 23 aC, a les noves encunyacions de la seca de Roma s'observa la menció als tresviri monetales, que van tornar a fer-se càrrec de supervisar la producció monetària: August va reduir inicialment el seu nombre a tres (havia estat prèviament elevat a quatre per Cèsar) però l'any 5 aC va tornar a augmentar a quatre.

En les encunyacions a càrrec dels triumvirs reapareixen al·lusions als seus llinatges aristocràtics, com havia ocorregut durant la República però combinades ara amb representacions d'August i amb diversos símbols destinats a retre homenatge a l'emperador.

A més de a Roma, es van seguir encunyant monedes a Orient, cistòfors a les seques d'Efes i Pèrgam, i altres monedes a Antioquia. A Occident, el centre de la producció monetària es va situar en Hispania (Emerita Augusta i Colonia Patricia), on es disposava dels recursos proporcionats per les riques mines de la regió.

Des de l'any 15 aC, la producció d'aquestes seques va ser complementada amb l'establiment d'un nou centre de producció monetària a la ciutat de Lugdunum que aviat cobraria especial importància. Situada a la confluència dels rius Saona i Roine, la ciutat gal·la va ser escollida per les seves excel·lents connexions fluvials i per la seva posició estratègica, a meitat de distància entre les hispàniques i la frontera germànica on es trobaven les majors concentracions de tropes i, per tant , on l'Administració romana realitzava els seus majors desemborsaments. La nova seca acabaria reemplaçant definitivament les que havien operat a Hispània.

Lugdunum era, a més, capital d'una província imperial, és a dir, governada per August sense ingerència del Senat. En virtut del seu imperium, August podia encunyar allà monedes de forma completament independent dels magistrats romans. La mesura va ser reforçada amb la supressió de les encunyacions d'or i plata a la seca de Roma (12 aC), que va quedar reduïda a les emissions en bronze i als divisors més petits. Des de l'any 4 aC la seca de Roma va cessar completament les seves activitats. Quan va reprendre l'activitat en 15 dC només es van encunyar asos, amb motius semblants als de dues dècades abans però ara sense els noms dels tresviri monetales, que ja havien desaparegut. Malgrat això, la magistratura no va ser suprimida del tot i es va mantenir fins al segle III dC.

La divisió en la producció de moneda (metalls preciosos a Lugdunum i els altres a Roma) seria conservada per tots els emperadors de la dinastia Julio-Clàudia, fins que la reforma monetària de Neró va obligar a concentrar novament tota l'encunyació a la capital imperial.



La reforma de Neró va rebaixar el pes de l'auri a 7,27 grams i el del denari a 3,41 (1/96 de lliura romana). La puresa de la plata del denari es va reduir també al 90%.

Sota el govern de Caracalla (215 dC), l'auri va ser devaluat a 1/50 de lliura (6,48 grams) i es va encunyar l'antoninianus, nova moneda de plata que tenia assenyalada una equivalència oficial de dos denaris. El terme numismàtic és una derivació del nom de l'emperador (Marcus Aurelius Antoninus) per referir-se a una moneda el nom real de la qual s'ignora.

Atès que el seu contingut en argent mai va ser superior a 1,5 vegades el del denari, les seves emissions van provocar un procés inflacionari i l'especulació: era habitualment reconegut que la nova moneda tenia un valor intrínsec inferior al del denari tot i ser de valor oficial superior.

A més, l'escassetat de les reserves d'argent de l'Imperi, l'estancament de les conquestes i de les annexions de nous territoris, l'esgotament de les mines de plata ibèriques i les necessitats de moneda per pagar les tropes i comprar la seva lleialtat, van provocar que cada nova emissió d'antoninians tingués menys plata que l'anterior, fins a esdevenir un aliatge de billó.

Amb un pes de 5,45 grams i un diàmetre d'entre 22 i 24 mil·límetres, va substituir completament el denari durant el govern de Gordià III.



RIC IV 311


Durant el govern de Gal·liè (253-260 dC) el contingut de plata va disminuir fins a nivells d'entre el cinc i el deu per cent del pes total. Aurelià (270-275 dC) va alterar de nou el contingut de metalls de la moneda, deixant una proporció de plata del 4,76% (XXI o KA), fins que després de la reforma econòmica de Dioclecià l'antoninià va deixar d'encunyar-se en l'any 305 dC.


Les reformes de Dioclecià (284-305 dC) van transformar completament el sistema monetari romà.

      • El nummus o follis i la seva fracció radiada, van reemplaçar els vells sestertii, dupondii i asos com denominacions en bronze. Aquestes noves monedes van ser encunyades en diverses seques imperials durant la primera dècada del segle IV dC. A mitjans de segle, van començar a circular altres peces en bronze que avui dia només es coneixen pel seu diàmetre en mil·límetres: alguns numismàtics han anomenat centenionalis o maiorina a la més gran d'aquestes monedes.
      • L'argenteus, nova denominació de plata amb un alt contingut de metall, va provocar acumulació generalitzada i després, com a resultat, el seu posterior abandó.




Centenionalis (Lanz 158, lot 671) - Argenteus (Gemini IV, lot 507)




La transformació va continuar amb Constantí
(306-337 dC), que va introduir:
      • el solidus i les seves fraccions: el semissis (mig sòlid) i el tremissis (un terç). El sòlid va substituir l'auri com a moneda d'or estàndard de l'Imperi Romà.
      • el siliqua, moneda de plata que, juntament amb les seves fraccions, va ser encunyat fins ben entrat el període bizantí.
      • el miliarensis igualment en plata, encara que en nombre menor i de major grandària.
Les indicades reformes van afectar tant al pes i altres característiques de les monedes com al seu disseny: mentre que l'anvers contenia encara el bust de l'emperador, els tipus de revers quedar altament estandarditzats en totes les seques. No era estrany que la representació d'una idea important es feia a totes elles alhora durant anys.

Al llarg d'aquest període es va fer freqüent marcar les monedes amb l'objectiu d'identificar les seques i les oficines de procedència.




Solidus (Depeyrot 18/2)



Siliqua (Roma Numismatics 5, lot 893) - Miliarensis (Leu 86, lot 993)