La moneda romana


L'encunyació de moneda a la República Romana és tardana si ho comparem amb els països de la resta de la Mediterrània, especialment Grècia i Àsia Menor, on les monedes van ser ja conegudes al segle VII aC.

Abans de la introducció de la moneda, els dos mitjans de pagament més habituals en l'economia romana van ser els caps de bestiar (pecus), d'on deriva la paraula llatina pels diners (pecunia), i les peces de bronze conegudes com aes rude (bronze tosc), de forma irregular, pes variable i de dubtosa utilitat si es té en compte que havien de ser pesades abans de cada transacció.





Aes rude (Gorny & Mosch, 108, lot 1557)


A finals del segle IV aC, el bronze va començar a circular en barres planes. Aquestes barres, anomenades aes signatum (bronze amb signe), pesaven al voltant de cinc lliures romanes, a raó de 324 grams per lliura (327,453 segons diferent opinió) i mostraven signes o dibuixos en una de les seves cares o en les dues. Tot i que eren mitjà de pagament, no van ser monedes en sentit estricte ja que mai van estar adherides a un estàndard de pes oficial. La producció de aes signatum es va mantenir fins a la fi de la Primera Guerra Púnica en 240 aC.



Aes signatum (NAC 52, lot 201)



Les primeres formes de moneda pròpiament dita van ser peces foses de bronze amb plom o aes grave (bronze pesat), que s'elaboraven en tallers monetaris (seques) a càrrec de tres funcionaris especialment nomenats a l'efecte que s'organitzaven en un col·legi oficial (tresviri monetalis). No està clar quan es va erigir aquest col·legi, però s'intueix que fou creat poc després de finalitzar la Segona Guerra Púnica, al voltant de l'any 200 aC. Els tres membres d'aquest col·legi, anomenats magistrats monetaris, van ser els responsables de les emissions i eren coneguts oficialment com tres viri aere argento auro flando feriundo, un llarg títol que sovint es va abreujar III.V.A.A.A.F.F. (els tres homes responsables de la fosa i encunyació de bronze, plata i or). Va correspondre a aquests magistrats triar els dissenys i precisar les llegendes de les monedes, elecció que molt aviat va ser utilitzada com a mitjà de publicitat i propaganda en benefici de les seves famílies amb inequívoques finalitats polítiques. 

La moneda estàndard era l'as, que representava la unitat del sistema libral (aes libralis). L'as va ser la primera moneda que va tenir forma circular (280 aC), presentava dissenys variats, incorporava la marca I i pesava una lliura (litra), l'equivalent actual de 324 grams, amb fraccions en unces de 27 grams (unciae), a raó de 12 unces per lliura.

Aquesta relació es va alterar diverses vegades en molt poc temps, pel que és possible trobar asos republicans amb els mateixos encunys malgrat que amb pesos diferents.

Al voltant de 269 aC el pes de l'as es va reduir a 270 grams o 10 unces per lliura (sistema libral lleuger) i es va mantenir així fins aproximadament l'any 218 aC.

A l'inici de la Segona Guerra Púnica, es va abandonar la lliura lleugera per recuperar la referència de la lliura de 324 grams.

Rápidament, les successives devaluacions van aportar l'aes semilibralis de 162 grams (6 unces) i després, l'aes trientalis de 4 unces, l'aes quadrantalis, de 3 i l'aes sextantalis de 54 grams (2 unces). A mitjan segle II aC es va reduir de nou el seu pes (aes uncialis de 27 grams o 1 unça) fins que, després d'un parèntesi durant el qual l'as va deixar d'encunyar-se, la Lex Papiria (91 aC) el va fixar finalment a 13,5 grams o mitja unça (aes semiuncialis). Amb les últimes emissions de L. Cornelius Sulla va culminar el seu declivi fins que va deixar d'encunyar-se en 47 aC.

Al final de la Segona Guerra Púnica (aes sextantialis), els asos van deixar de ser fosos i amb l'aes sextantalis es van convertir definitivament en moneda encunyada.



Evolució del pes de l'as







Inicialment els asos van mantenir un disseny regular, que representava a Janus bifront en l'anvers i proa de nau al revers. No obstant això, durant el segle II aC, l'as va deixar d'incorporar els símbols que havien estat utilitzats fins llavors i els va substituir per llegendes de la gens del magistrat monetari que els encunyava.

A l'as el van acompanyar els seus múltiples i els seus divisors que, amb els canvis de pes de la unitat de referència, van seguir la seva sort en els anys successius.
    • Entre els múltiples, el dupondi representava el bust de Roma a l'anvers i una roda de sis radis al revers, marca II i vàlua dos asos o vint unces.
    • Entre els divisors:
        • el semis mostrava el cap de Saturn, marca S i valor de mig as o sis unces.
        • el triens mostrava el cap de Minerva, marca de quatre punts (....) i equivalia a un terç d'as o quatre unces.
        • el quadrans mostrava el bust d'Hèrcules, marca de tres punts (...) i valor d'un quart d'as o tres unces.
        • el sextans mostrava el cap de Mercuri, símbol de dos punts (..) i equivalència d'un sisè d'as o dues unces.
        • i l'uncia reproduïa el cap de Roma, marca d'un punt (.) i valor d'una dotzena part d'as.






Equivalències i signes de valor







Al costat dels bronzes fosos, al voltant de l'any 300 aC van començar a circular en paral·lel petites quantitats de monedes de plata encunyada.

Aquestes emissions foren encomanades inicialment a ciutats de la Magna Grècia, el que explicaria l'estil grec i la inscripció ΡΩΜΑΙΩΝ dels primers exemplars. Probablement es van encunyar als tallers de Neapolis (el seu aspecte i el seu pes van ser similars als de les monedes d'aquesta ciutat adriàtica) i és molt possible que servissin a Roma per facilitar el comerç arran de la construcció de la Via Appia, començada en 312 aC.

Després de la guerra contra Tàrent i contra el rei Pirros d'Epir, Roma va conquistar el sud d'Itàlia (280-275 aC) i el comerç romà es va estendre per tot el Laci fins el sud de la península itàlica.

El pagament de les tropes durant la contesa i, després, aquest nou context comercial, van obligar al Senat a resoldre el problema suscitat per l'ús del bronze a les ciutats gregues (que havien conservat les monedes de plata en el tràfic mercantil) i a establir uns primitius tipus de canvi.

La República va decidir llavors encunyar les seves pròpies monedes de plata: les primeres didracmes purament romanes mostraven el bust de Mart amb casc corinti en l'anvers i al revers el cap d'un cavall amb la inscripció ROMANO i una espiga de cereal (Crawford 13/1 ).



NAC 74, lot 299


És bastant probable que aquestes didracmes fossin també encunyades a Neapolis, ja que responen al seu patró de pes (7,3 gr), en contraposició als patrons de Metaponto, Tàrent i altres ciutats situades més al sud, que els tenien fixats en 7,9 grams al començament de la guerra i en 6,6 en el decurs de la  mateixa.

Durant els anys següents es van encunyar diferents tipus de moneda en nombre cada vegada més gran, però la primera moneda de plata encunyada a la ciutat de Roma va ser, al voltant de l'any 269 aC, la didracma d'Hèrcules i la lloba capitolina (Crawford 20/1).



Crawford 20/1


Les monedes de plata es van emetre en petites quantitats fins aproximadament l'any 225 aC, data a partir de la qual es va generalitzar l'ús del quadrigatus i del victoriatus.

El quadrigatus va ser una didracma que mostrava a l'anvers el bust bifront dels Dioscurs (de Janus segons diferet opinió) i al revers a Júpiter en quadriga conduïda per la Victòria (el que li ha donat el nom amb el que usualment és coneguda). Com les didracmes, pesava al voltant de 6,8 grams i era d'argent, malgrat que ràpidament va perdre puresa fins tenir menys d'un 30% d'aquest metall durant la Segona Guerra Púnica. Se'l considera el precedent del denari.

Crawford 28/3



El victoriatus va ser també una moneda de plata que va aparèixer entre 221 i 170 aC amb un valor de mig quadrigatus. Pesava al voltant de 3,4 grams i representava a Júpiter a l'anvers i al revers la Victòria col·locant una corona sobre un trofeu amb la inscripció ROMA en exerg. El victoriatus va ser introduït gairebé al mateix temps que el denari però es va encunyar amb plata de llei inferior. El seu valor va ser de prop 3/4 de denari fins l'any 101 aC. A partir de llavors, la reintroducció del quinari  amb un pes similar, va reduir el seu valor a 1/2 denari.



Crawford 95//1a



Amb l'objecte de posar fi a la gran diversitat de monedes en circulació, el Senat es va proposar generalitzar un tipus de moneda comuna per a tot Itàlia i centralitzar la seva encunyació en els tallers de Roma. Aquesta nova moneda va rebre el nom de denari i va tenir atribuït el valor legal relatiu del bronze i la plata, és a dir el tipus de canvi aleshores existent entre aquests dos metalls.

El denari, va ser introduït en 211 aC i es va convertir en la principal moneda de Roma durant més de quatre segles.



Crawford 58/2


El denari era de plata, valia 10 asos, ja que 10 asos equivalien a una moneda de plata de Tàrent, i pesava 4,58 grams (72 per lliura romana i una mica més si la relació es calculava amb la dracma grega), encara que poc temps després el seu pes nominal es va reduir a només 3,9 grams. La seva marca de valor era X i es va encunyar en gran quantitat a partir de la plata capturada en el saqueig de Siracusa l'any anterior (212 aC).

Els denaris s'utilitzaven només en les mitjanes i grans transaccions, deixant l'ús general de l'as per a les d'importància menor.

Però molt aviat es va fer evident que l'as era massa petit i que l'arribada del denari l'havia convertit en una simple moneda fraccionària insuficient per al tràfic mercantil. Amb el temps es van encunyar en plata dues monedes de perfil intermedi: el quinari (mig denari o 5 asos, marcat V) i el sesterci de plata (quart de denari o 2 asos i mig, marcat LLS -duae librae et semis-, IIS o HS), tots ells amb el bust de Roma a l'anvers i els Dioscurs a cavall al revers.



NAC 78, lot 527



NAC 61, lot 432



En aquest context, tant els asos de bronze i les seves fraccions (ara ja tots encunyats en lloc de fosos), com els victoriati van continuar en circulació en grans quantitats. En canvi, els quadrigati van ser retirats de la circulació gairebé de forma immediata.

Pel que fa a les emissions en or, poc després de les estàteres i mitges estàteres posades en circulació durant la greu crisis de la Segona Guerra Púnica, van aparèixer tres encunyacions noves per valor de 60 asos (Crawford 44/2, marca LX), 40 asos (Crawford 44/3, marca XXXX) i 20 asos (Crawford 44/4, marca XX).



Crawford 44/2


Les tres mostren el cap de Mart a l'anvers i una àgliga amb les ales desplegades sobre un raig al revers. L'àliga recorda la que havia estat símbol de la moneda ptolemaica des del començament del segle, el que ha permès pensar que Ptolemeu IV Philopator podia haver proporcionat or per aquestes emissions a manera de contrapès enfront de la participació de Filip V de Macedònia al costat dels cartaginesos.

Durant els següents quaranta anys, el pes del denari es va anar reduint lentament. La causa no es coneix amb certesa, però bé podria haver estat per les guerres i per l'elevat deute de l'Estat, que no va ser liquidada en la seva totalitat fins que Gnaeus Manlius Vulso va tornar amb el botí d'Àsia després del Tractat d'Apamea (188 aC). De les 72 unitats per lliura es va passar a 84 per lliura, però a partir d'aquest moment el pes del denari va conservar una notable estabilitat.



Evolució del pes del denari






Durant la república, el contingut de plata del denari es va mantenir molt per sobre del 90%, en general superior al 95%, amb excepció de les últimes emissions de Marc Antoni, degut especialment a les enormes quantitats de denaris legionaris posats en circulació just abans de la batalla d'Actium (31 aC) i encunyats, segons algunes hipòtesis, amb plata procedent d'Egipte proporcionada per Cleòpatra.



Equivalències fins 141 aC






Al voltant de l'any 141 aC l'equivalència del denari va ser establerta en 16 asos, circumstància que es va fer constar a l'anvers de les monedes amb la marca XVI. El canvi s'observa per primera vegada en denaris de la gens Iulia, datats aquest mateix any (Crawford 224/1).

La marca XVI va ser aviat simplificada amb una X travessada al centre per una barra horitzontal, signe que s'interpreta com un monograma de XVI amb totes les lletres superposades (–∂).



Crawford 224/1



La nova equivalència va significar una nova ràtio per al quinari, que va passar a valer 8 asos, i per als sestercis, que van passar a valer-ne 4. Gairebé simultàniament, l'as va deixar de ser considerat l'unitat de compte i va ser substituït en aquesta condició pel sesterci.



Equivalències a partir de 141 aC







Les monedes de 60, 40 i 20 asos van deixar d'encunyar-se de seguida i les emissions en or no van reaparèixer fins que Sulla va intentar reunir fons per iniciar la guerra contra Mitrídates VI del Ponto, just després de les tensions financeres provocades per la Guerra Social.

Aquesta encunyació de Sulla és considerada el primer auri de la història (82 aC) i si s'exceptua el de Pompeu el Gran en 61 aC (Calicó 35), no hi haurà altres emissions en or fins Juli Cèsar, qui n'encunyaria grans quantitats en la preparació d'una guerra contra els Parts que no arribaria a temps de concretar. Després de la caiguda de la República, va augmentar notablement el seu ús durant l'època preimperial i sobretot en la imperial: l'auri va néixer amb la doble intenció de facilitar les grans empreses comercials i de substituir les estàteres de Filip II de Macedònia, molt comunes a Roma , per una moneda que alhora guardés una relació senzilla amb les de plata: un auri equivalia a 25 denaris i 100 sestercis de plata.



Crawford 466/1


Evolució del pes de l'auri







En època d'August, probablement al voltant de l'any 23 aC, la seca de Roma va reprendre les seves activitats després de dues dècades sense producció. Aquest fet va coincidir amb una reorganització del sistema monetari heretat de la República que pretenia, sense alterar els seus fonaments, resoldre alguns dels problemes que regularment havien afectat el seu funcionament.

L'auri es va seguir encunyant segons l'estàndard de 1/40 per lliura romana (uns 8,10 grams) amb un pes molt regular i una elevada puresa. També es va respectar l'estàndard republicà del denari de 1/84 per lliura (uns 3,86 grams) i es va millorar la seva qualitat, passant el seu contingut de plata d'un 92 a un 98%.

Les innovacions més significatives van ser l'encunyació de quinaris d'or i plata (encara que les emissions van ser esporàdiques i de reduït volum) i les relatives a la moneda fraccionària, que es va tornar a encunyar de manera regular per superar el problema que la seva escassetat representava en els intercanvis quotidians.

    • El sesterci, que no s'emetia des de feia molt temps, va passar ara a ser encunyat en oricalc (aliatge de coure i zinc), amb una equivalència de quatre asos i convertit en la principal moneda de metall baix.
    • El mateix aliatge es va utilitzar per als dupondis, amb un valor de dos asos.
    • En canvi, les fraccions més petites, el semis i el quadrans, van ser encunyades en coure.



Sesterci (Heritage 01-2014, lot 23898)



Dupondi (Heritage 04-2014, lot 23939)



D'aquesta manera, es va tornar a comptar, després de moltes dècades, amb un ampli ventall de divisors adequats a les diferents funcions de la moneda, des de l'atresorament i els grans pagaments, a la compra d'articles i serveis bàsics.

Des del 23 aC, a les noves encunyacions de la seca de Roma s'observa la menció als tresviri monetales, que van tornar a fer-se càrrec de supervisar la producció monetària: August va reduir inicialment el seu nombre a tres (havia estat prèviament elevat a quatre per Cèsar) però l'any 5 aC va tornar a augmentar a quatre.

En les encunyacions a càrrec dels triumvirs reapareixen al·lusions als seus llinatges aristocràtics, com havia ocorregut durant la República però combinades ara amb representacions d'August i amb diversos símbols destinats a retre homenatge a l'emperador.

A més de a Roma, es van seguir encunyant monedes a Orient, cistòfors a les seques d'Efes i Pèrgam, i altres monedes a Antioquia. A Occident, el centre de la producció monetària es va situar en Hispania (Emerita Augusta i Colonia Patricia), on es disposava dels recursos proporcionats per les riques mines de la regió.

Des de l'any 15 aC, la producció d'aquestes seques va ser complementada amb l'establiment d'un nou centre de producció monetària a la ciutat de Lugdunum que aviat cobraria especial importància. Situada a la confluència dels rius Saona i Roine, la ciutat gal·la va ser escollida per les seves excel·lents connexions fluvials i per la seva posició estratègica, a meitat de distància entre les hispàniques i la frontera germànica on es trobaven les majors concentracions de tropes i, per tant , on l'Administració romana realitzava els seus majors desemborsaments. La nova seca acabaria reemplaçant definitivament les que havien operat a Hispània.

Lugdunum era, a més, capital d'una província imperial, és a dir, governada per August sense ingerència del Senat. En virtut del seu imperium, August podia encunyar allà monedes de forma completament independent dels magistrats romans. La mesura va ser reforçada amb la supressió de les encunyacions d'or i plata a la seca de Roma (12 aC), que va quedar reduïda a les emissions en bronze i als divisors més petits. Des de l'any 4 aC la seca de Roma va cessar completament les seves activitats. Quan va reprendre l'activitat en 15 dC només es van encunyar asos, amb motius semblants als de dues dècades abans però ara sense els noms dels tresviri monetales, que ja havien desaparegut. Malgrat això, la magistratura no va ser suprimida del tot i es va mantenir fins al segle III dC.

La divisió en la producció de moneda (metalls preciosos a Lugdunum i els altres a Roma) seria conservada per tots els emperadors de la dinastia Julio-Clàudia, fins que la reforma monetària de Neró va obligar a concentrar novament tota l'encunyació a la capital imperial.



La reforma de Neró va rebaixar el pes de l'auri a 7,27 grams i el del denari a 3,41 (1/96 de lliura romana). La puresa de la plata del denari es va reduir també al 90%.

Sota el govern de Caracalla (215 dC), l'auri va ser devaluat a 1/50 de lliura (6,48 grams) i es va encunyar l'antoninianus, nova moneda de plata que tenia assenyalada una equivalència oficial de dos denaris. El terme numismàtic és una derivació del nom de l'emperador (Marcus Aurelius Antoninus) per referir-se a una moneda el nom real de la qual s'ignora.

Atès que el seu contingut en argent mai va ser superior a 1,5 vegades el del denari, les seves emissions van provocar un procés inflacionari i l'especulació: era habitualment reconegut que la nova moneda tenia un valor intrínsec inferior al del denari tot i ser de valor oficial superior.

A més, l'escassetat de les reserves d'argent de l'Imperi, l'estancament de les conquestes i de les annexions de nous territoris, l'esgotament de les mines de plata ibèriques i les necessitats de moneda per pagar les tropes i comprar la seva lleialtat, van provocar que cada nova emissió d'antoninians tingués menys plata que l'anterior, fins a esdevenir un aliatge de billó.

Amb un pes de 5,45 grams i un diàmetre d'entre 22 i 24 mil·límetres, va substituir completament el denari durant el govern de Gordià III.



RIC IV 311


Durant el govern de Gal·liè (253-260 dC) el contingut de plata va disminuir fins a nivells d'entre el cinc i el deu per cent del pes total. Aurelià (270-275 dC) va alterar de nou el contingut de metalls de la moneda, deixant una proporció de plata del 4,76% (XXI o KA), fins que després de la reforma econòmica de Dioclecià l'antoninià va deixar d'encunyar-se en l'any 305 dC.


Les reformes de Dioclecià (284-305 dC) van transformar completament el sistema monetari romà.

    • El nummus o follis i la seva fracció radiada, van reemplaçar els vells sestertii, dupondii i asos com denominacions en bronze. Aquestes noves monedes van ser encunyades en diverses seques imperials durant la primera dècada del segle IV dC. A mitjans de segle, van començar a circular altres peces en bronze que avui dia només es coneixen pel seu diàmetre en mil·límetres: alguns numismàtics han anomenat centenionalis o maiorina a la més gran d'aquestes monedes.
    • L'argenteus, nova denominació de plata amb un alt contingut de metall, va provocar acumulació generalitzada i després, com a resultat, el seu posterior abandó.



Centenionalis (Lanz 158, lot 671) - Argenteus (Gemini IV, lot 507)



La transformació va continuar amb Constantí
(306-337 dC), que va introduir:
    • el solidus i les seves fraccions: el semissis (mig sòlid) i el tremissis (un terç). El sòlid va substituir l'auri com a moneda d'or estàndard de l'Imperi Romà.
    • el siliqua, moneda de plata que, juntament amb les seves fraccions, va ser encunyat fins ben entrat el període bizantí.
    • el miliarensis igualment en plata, encara que en nombre menor i de major grandària.
Les indicades reformes van afectar tant al pes i altres característiques de les monedes com al seu disseny: mentre que l'anvers contenia encara el bust de l'emperador, els tipus de revers quedar altament estandarditzats en totes les seques. No era estrany que la representació d'una idea important es feia a totes elles alhora durant anys.

Al llarg d'aquest període es va fer freqüent marcar les monedes amb l'objectiu d'identificar les seques i les oficines de procedència.



Solidus (Depeyrot 18/2)



Siliqua (Roma Numismatics 5, lot 893) - Miliarensis (Leu 86, lot 993)