The Dioscuri Collection

Les províncies eren una demarcació administrativa permanent subjecta a la jurisdicció d'un magistrat investit d'imperium que, pel termini d'un any (prorrogable) i en la condició de representant de la potestat del Senat i del poble romà, actuava com a màxima autoritat jurídica, política i militar davant dels provincials, vinculats a Roma com a aliats (socii).

No hi ha una denominació unívoca per designar aquests representants, als que s'identificava segons l'imperium rebut. A tots ells se'ls pot considerar inclosos en el terme genèric de “governador provincial”, amb les funcions típiques de defensar la província davant de possibles agressions, cobrar tributs als provincials i col·laborar amb altres magistrats de Roma que, en exercici dels seus càrrecs, haguessin d'intervenir de forma simultània en la mateixa província.

La victòria que va posar fi a la Primera Guerra Púnica (241 aC), va consolidar el domini romà sobre les conquestes arrabassades als cartaginesos a Sicília i després a Sardenya i Còrsega (237 aC). L'escassetat de fonts no permet conèixer més que per conjectures els formalismes relacionats amb l'establiment i el govern de les primeres províncies, però pel que fa a Sicilia i Sardinia se sol datar la seva creació l'any 227 aC, perquè va ser llavors quan el Senat va incrementar el nombre de pretors de dos a quatre amb el propòsit de disposar de magistrats suficients per assegurar el control de les illes.

Anys més tard, després de la caiguda de Siracusa i Agrigent al final de la Segona Guerra Púnica (210 aC), Roma va aconseguir sotmetre a la condició de província tota l'illa de Sicília i, a més, va poder continuar la seva expansió territorial a costa de Cartago. La victòria de Publi Corneli Escipió Africà a Ilipa (206 aC) va permetre que Hispania quedés sota la tutela de Roma, exercida mitjançant privati ​​cum imperio a costa del que des de Roma decidís el Senat. Novament, repetint el que passà anys enrere a Sicília, el 197 aC el Senat va augmentar el nombre de pretors de quatre a sis i van ser destinades a Hispania les dues pretures de nova creació (Hispania Ulterior i Hispania Citerior).

Les característiques d'Hispania, de dimensions més grans i molt més desconeguda per als romans, van justificar l'aprovació de la Lex Baebia de praetoribus (182 aC), per la qual es va decidir que el nomenament de sis pretors només tingués lloc en anys alterns, de manera que els destinats a Hispania es mantindrien al capdavant de la seva magistratura almenys durant dos anys consecutius. S'instaurava així per via legislativa allò que abans s'havia aconseguit mitjançant la prorrogatio imperii.

Amb aquest precedent, la creació de les províncies d'Àfrica i Macedònia el 146 aC i la d'Àsia el 129 aC no va representar l'increment del nombre de pretors sinó només la investidura dels dos nomenats als comicis de cada any i l'habilitació per pròrroga dels que fossin necessaris per cobrir totes les províncies segons la situació política del moment.

No sempre era fàcil determinar amb exactitud quan quedava realment constituïda una província, és a dir, destriar el moment en què deixava de ser territori sotmès a l'imperium d'un magistrat i esdevenia una entitat administrativa subjecta a un estatut especial.

Segurament requeria una especial sentència del Senat, sancionada per una comissió enviada al lloc pel mateix Senat amb l'encàrrec de concertar amb el magistrat que hagués guanyat el territori les condicions del sotmetiment de la població i les indemnitzacions i tributs a pagar a Roma (lex provinciae).

Així es va fer a la província d'Àfrica. Consta que després de la capitulació de Cartago a causa de la seva definitiva derrota a la Tercera Guerra Púnica (146 aC), el Senat va enviar una legatio de deu senadors per consensuar amb Publi Corneli Escipió Emilià l'esmentat estatut regulador. També consta la comissió de deu senadors enviats a Macedònia per negociar els termes de la província després de la victòria sobre els aqueus a Corint, així com el desplaçament de cinc senadors més a Pèrgam per acceptar el llegat testamentari del seu rei Àtal III i per incorporar les terres a la nova província d'Àsia.

No hi ha dades certes sobre quan es van crear les Gàl·lies com a províncies: se sap que la Gàl·lia Cisalpina va existir com a província com a mínim des de l'any 75 aC, malgrat que en aquell moment feia dècades que havia estat conquerida per Roma i que la seva població era majoritàriament de llatins que gaudien de la ciutadania romana. Sembla probable que de facto existís des d'abans de 191 aC, ja que són d'aquella època les obres de construcció de la via Aemilia, que unia Ariminum amb la ciutat gal·la de Placentia. Pel que fa a la Gàl·lia Transalpina, no hi ha notícies de comissions senatorials ni de lleis concedides per al seu govern. És conegut que el 125 aC Roma va enviar un cònsol a socórrer els aliats grecs establerts a Massalia, que havien sol·licitat ajuda per respondre a les hostilitats dels gals procedents del nord. Tot i això, una mínima presència militar i la fundació d'algunes colònies (Aquae Sextiae, Narbo Martius) no es poden considerar raons suficients per defensar la seva existència, i més sembla que en aquell moment fos encara un corredor estratègic per controlar el pas de les legions cap a Hispania que veritable província romana. La seva existència com a tal sol situar-se entre les victòries aconseguides per Cneu Domici Enobarb davant els pobles gals veïns en 120 aC i l'any 95 aC.

Més evidències existeixen respecte de Cilícia: una inscripció coneguda com a lex de provinciis praetoriis (100 aC) esmenta expressament que en aquella època Cilícia ja era província romana i revela l'existència de certes disposicions per lluitar contra la pirateria i per actualitzar normes de Roma relatives al govern dels territoris d'orient.

A la mort del rei Nicomedes IV Filòpator (74 aC), Bitínia havia passat a la tutela de Roma com a resultat d'un llegat testamentari que havia ordenat a favor dels romans. Roma havia arribat a prendre possessió d'aquests territoris i fins i tot havia desplaçat els deu senadors per consensuar les condicions de govern, però amb una ràpida acció militar, Mitrídates VI la va conquerir per al Ponto i va interrompre els treballs iniciats per organitzar-la com a província romana. Quan deu anys després Pompeu Magne va derrotar a Mitrídates VI, no només va recuperar Bitinia sinó que a més es va apoderar del regne del Ponto per constituir Pontus et Bithynia com a nova província (64 aC). Després es constituiria Siria, després de la victòria de Pompeu davant Antíoc XIII Asiàtic l'any 63 aC.

Coincidint amb la donació de Bitínia, el mateix any 74 aC Roma va decidir exercir els seus drets sobre el regne de Cirene i la va convertir en nova província, encara que més de vint anys després de la mort de Ptolemeu XI Apió (96 aC), que hi havia cedit el seu regne als romans per expressa disposició testamentària. Després de la victòria de Quint Cecili Metel Crètic, el 67 aC es va constituir la província de Creta (totes dues passarien a ser una sola província després de la reforma d'August de l'any 27 aC).

Malgrat les conquestes al camp de batalla, alguns territoris no van ser organitzats com a província fins a molts anys després de la victòria militar. Així va passar amb la Gallia Comata (terres gales del nord habitades per una multitud de tribus i pobles conquerits durant les campanyes de Cèsar), Xipre (conquerida el 58 aC) i Ilíria (encara que sotmesa des de l'any 168 aC quan els romans van derrotar el rei Gentio va continuar independent subjecta a un tractament especial, el 59 aC va ser assignada a Cèsar per la Lex Vatinia juntament amb les Gàl·lies Cisalpina i Transalpina, però la seva condició de província no va ser reconeguda fins a les guerres d'Octavià entre els anys 35 i 33 aC i no s'esmenta com a tal fins a la reorganització territorial de l'any 27 aC).

ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA

El govern de les províncies es confiava normalment als pretors, magistrats considerats idonis per estar investits dimperium (capacitat per comandar legions) i per tenir atribuïdes competències jurisdiccionals per impartir justícia.

Als inicials dos pretors encarregats de les dues instàncies judicials de Roma (urbanus i peregrinus), la creació de províncies va provocar un paral·lel augment del nombre de magistrats: després de constituir-se Sicilia i Sardinia, el Senat va incrementar els pretors de dos a quatre (227 aC); amb les dues pretures de nova creació a Hispània (197 aC), van passar de quatre a sis. Momentàniament, la lex Baebia i el sistema de pròrrogues havien contingut amb èxit la nòmina de pretors, però durant la dictadura de Sila (81-80 aC), probablement a causa del gran nombre de conflictes actius (revolta d'esclaus, Guerra social, guerres) civils) i de la necessitat de comptar amb persones amb experiència per resoldre'ls, se'n va augmentar de nou el nombre fins a vuit.

Els pretors eren elegits als comitia centuriata i ratificats per senatus consultum per al període d'un any. Amb el temps, es va fer habitual que al final del seu mandat, els pretors (i després els cònsols) continuessin al capdavant d'una província durant un període d'un any més (prorogatio imperium). En temps de Sila es va fer obligatori que, en cessar en els seus càrrecs, els magistrats amb imperium servissin com a governadors en una província durant un altre any addicional (procònsols o propretors).

Tenint en compte la situació política i de les necessitats de Roma, durant les calendes de març de cada any el Senat decidia quines províncies havien de ser considerades consulars o pretorianes, a quins magistrats convenia donar continuïtat en el seu càrrec (prorrogatio imperium) i sortejava les destinacions entre els magistrats investits (sors provinciarum). Tanmateix, per decisió del Senat o del poble podia prescindir-se d'aquest esquema protocol·lari (missiones sine sorte) i fins i tot es tolerava que els magistrats acordessin a l'avança el repartiment segons les seves pròpies preferències o intercanviessin les províncies després de celebrat el sorteig.

La província era dotada pel Senat amb les partides militar i econòmica corresponents i, un cop a destí, el magistrat prenia possessió del seu territori i del seu exèrcit. Normalment marxaven a la tardor, a partir dels idus de novembre, per així poder acabar els assumptes personals pendents a Roma. Acompanyaven al magistrat un qüestor (proquaestor) i els oficials (legati, praefecti i tribuni), seleccionats entre les seves persones de confiança amb l'aquiescència del Senat, així com un seguici personal (cohors) compost de familiars, amics, tècnics i assistents de caràcter divers.

Fossin quines fossin les dimensions, les exigències o la importància de la província, la jerarquia no anava més enllà del governador, el seu qüestor i els seus oficials. Les institucions de govern locals quedaven a càrrec dels provincials, sens perjudici sempre de la sobirania de Roma.

L'atribució de la província a un pretor no era obstacle perquè un cònsol pogués puntualment intervenir-hi, ja fos perquè la situació aconsellés el desplaçament d'un exèrcit consular o simplement per aprofitar la major experiència política i militar d'un magistrat de rang superior. En aquests casos, l'autoritat del pretor cedia en benefici del cònsol, a qui auxiliava com a adiutor. La presència simultània d'altres magistrats a la mateixa província no representava una ingerència per se, ja que les funcions dels uns i dels altres eren delimitades prèviament pel Senat.

A mitjan el segle I aC, el sistema de govern provincial de la República es va veure profundament alterat per les tensions polítiques.

Cèsar, que havia obtingut el consolat el 59 aC, va ser acusat de crims contra la República per haver reclutat lleves i haver continuat la guerra a les Gàl·lies sense l'autorització del Senat. Davant d'aquesta situació, que coincidia amb l'etapa final del seu mandat com a procònsol a les Gàl·lies i amenaçava la seva seguretat personal, l'abril del 56 aC va convocar una reunió amb Pompeu i Cras, els seus dos aliats. Com que Cèsar no podia anar a Roma sense renunciar al seu imperium, cosa que hauria permès detenir-lo, la trobada va tenir lloc a la frontera d'Itàlia amb la Gàl·lia Cisalpina (Conveni de Lucca). Van assistir-hi no només els triumvirs sinó també un bon nombre de senadors i, entre tots, van acordar que Pompeu i Cras es presentarien al consolat l'any següent i que, una vegada cònsols, promourien una llei per la qual el proconsulat de Cèsar es prorrogaria cinc anys més. L'acord va evitar que Cèsar quedés a mercè dels seus enemics a Roma i, en contrapartida, la pròrroga li donava temps per acumular poder i influència amb la vista posada a les eleccions consulars de l'any 49.

Amb el suport de Cèsar, Pompeu i Cras van ser elegits cònsols en 55 aC i van rebre imperium proconsular extraordinari per un termini de cinc anys: Pompeu a les dues Hispànies i Cras a Síria (leges Trebonia et Licinia). Després, tots dos van correspondre a l'acord aconseguit i van concedir a Cèsar una pròrroga de cinc anys com a procònsol de la província de Gallia Cisalpina et Illyricum (lex Licinia Pompeia), territoris als quals s'afegiria poc després la Gallia Transalpina per defunció del procònsol que la tenia sota el seu comandament.

Cras va sortir cap al seu destí el novembre d'aquell any, però Pompeu va continuar a Roma amb el pretext d'atendre el repartiment de gra, cedint el govern efectiu de les províncies a Luci Afrani i Marc Petrei, que van actuar consularem ac praetorium, legatos suos. Contràriament a la norma general per la qual en absència del magistrat titular el comandament passava a dependre d'un oficial dotat per a l'ocasió d'imperium propraetore, Pompeu havia cedit unilateralment i anticipada el comandament de les Hispànies als seus llegats, sense desplaçar-se al seu destí per a prendre possessió del càrrec ni renunciar-hi (August faria seva la fórmula utilitzada per Pompeu i cediria el govern de les províncies imperials als legati Augusti propraetore).

Més tard (52 aC) però una altra vegada de forma inusual, Pompeu va prendre la novedosa decisió de privar els cònsols i pretors sortints del dret a governar una província fins transcorreguts deu i cinc anys respectivament des de la finalització de la seva magistratura (Lex Pompeia de provinciis), concedint mentrestant aquesta potestat a ex magistrats, a qui se suposava la capacitat suficient per a l'exercici del càrrec (les freqüents renúncies d'aquests ex magistrats només van ser acceptades en la mesura que els que havien de ser substituïts continuessin a les seves destinacions: renuncia pro contioni).

Tement que l'exemple de Juli Cèsar a les Gàl·lies pogués animar a altres, la lex Iulia de provinciis (46 aC) va disposar que ningú pogués governar una província pretòria durant més d'un any ni una consular per més de dos.

Després de la victòria d'Actium, Octavià va haver d'enfrontar-se a la tasca de donar al poder personal una base legal que passava necessàriament per la creació d'un nou règim. Tot i haver rebut el jurament d'Itàlia i les províncies occidentals, la potestat tribunícia i el consolat de forma regular, la seva situació l'any 31 aC era insuficient per estabilitzar-ne el poder a llarg termini. El 27 aC, durant un acte oficial perfectament planificat, Octavià va tornar al Senat i al poble romà els poders extraordinaris de què havia gaudit i va declarar solemnement la restitució de la res publica. En correspondència, el Senat li va suplicar que acceptés la defensa i protecció de l'Estat (cura tutelaque rei publicae) i li va atorgar el títol d'Augustus. No es tractava d'un acte de restauració de la república com a govern de l'aristocràcia senatorial (nobilitas), sinó d'un pacte entre August i el Senat i les sensibilitats més tradicionals de Roma, basat precisament en l'auctoritas del Princeps.

El 23 aC August va renunciar al consolat que havia ostentat sense interrupció des de l'any 31 aC. Sense el consolat, només conservava l'imperium proconsulare de les seves províncies i, en conseqüència, el situava en una posició que no el diferenciava gens dels altres governadors provincials. A més, no podia exercir-lo a l'interior de Roma. En un acte similar al de l'any 27 aC, el Senat va compensar la seva renúncia concedint-li l'imperium maius, superior al de tots els altres procònsols, que li permetia transmetre'ls ordres, intervenir en les seves províncies i, a més, exercir el seu poder dins dels murs de Roma. Per reforçar encara més la seva posició, li va concedir també la prerrogativa de convocar el Senat i, amb caràcter vitalici, les competències dels tribuns de la plebs (tribunícia potestes).

L'imperium maius i la tribunicia potestas van ser els dos pilars del Principat des del 23 aC: el primer li donava el control sobre les províncies i sobre l'exèrcit; la segona, un instrument eficaç per dirigir la política a Roma.

Els eixos de les reformes d'August es van basar en l'afebliment de les magistratures republicanes (els magistrats van continuar escollits en els comicis però l'elecció va quedar sotmesa a un control previ de l'emperador previ i estricte) i en el desenvolupament simultani d'una administració paral·lela més tècnica i especialitzada confiada als membres de l'ordre eqüestre.

L'acte de l'any 27 aC va dividir de facto les províncies a imperials i senatorials. La distinció no va ser rígida sinó més aviat convencional, depenent que la seva estabilitat i govern exigissin presència militar.

Províncies senatorials. En general eren territoris situats lluny de les fronteres exteriors de l'imperi. Per les seves dimensions o per la seva estabilitat resultava poc habitual que acollissin legions dins dels límits. El governador era designat pel Senat mitjançant sorteig entre els senadors, però des del 27 aC el Princeps tenia reservat el dret a valorar la idoneïtat dels candidats. Només podien ser elegits els senadors que ja haguessin exercit la magistratura de pretor (excepte Àfrica i Àsia, reservades a magistrats que haguessin exercit el consolat). En 14 dC les províncies senatorials eren les següents: Achaea, Africa, Asia, Creta et Cyrenaica, Cyprus, Gallia Narbonensis, Hispania Baetica, Macedonia, Pontus et Bithynia i Sicilia.

Províncies imperials. Generalment eren territoris situats a les fronteres de l'imperi, d'importància estratègica i militar per a la seguretat o susceptibles de patir inestabilitat política o social (situacions de conflicte armat o de risc de rebel·lió contra l'imperi). El càrrec estava també reservat a exmagistrats amb experiència en el comandament militar (cònsols o pretors). El governador era designat discrecionalment pel Princeps a títol de legatus Augusti pro praetore.

August va renovar el mètode de govern, va crear noves províncies (Achaia, Alpes, Raetia, Noricum, Moesia, Dalmatia, Pannonia, Cyprus, Galatia), va dividir algunes de les més extenses mitjançant conventi (Hispània, Gàl·lies), va organitzar un sistema de correu imperial (cursus publicus), va implementar un sistema per a l'exacció de tributs (sovint mitjançant la intervenció de publicani), va retenir les províncies més complexes i va deixar les altres en mans del Senat, tot mantenint una aparença de normalitat republicana en un entorn de tranquil·litat que més justificava la presència militar per garantir la pau que per sotmetre els provincials.

GOVERNADOR PROVINCIAL: igual que hi havia diferents classes de província, hi havia diferents tipus de governador (segons titularitat, estatus, funcions o vestimenta).

a) Províncies senatorials: el governador era nomenat pel Senat amb el títol de procònsol. Normalment eren elegits pel període d'un any i, per aplicació de la restablerta lex Pompeia de l'any 52 aC, sempre que hagués transcorregut el període legal entre l'exercici de la magistratura i el govern provincial: deu anys per als cònsols i cinc per als pretors. Vestien la toga i no rebien ordres oficials de l'emperador. Quedaven investits d'imperium al mateix moment d'abandonar Roma per dirigir-se al seu destí. Complien funcions administratives i jurisdiccionals, però no tenien comeses militars i de comandament sobre legions (per l'imperium concedit a August, tots els comandaments militars actuarien només per delegació de l'emperador). Eren assistits per diferents col·laboradors, entre els quals els llegats (tres a les províncies d'Àfrica i Àsia i un a les altres) i un qüestor, que s'ocupava dels assumptes financers.

- Àsia i Àfrica.- El senador elegible havia d'haver ocupat abans el càrrec de cònsol. Se'ls assignava dotze lictors i tenien a la seva disposició tres llegats i un qüestor.
- Les altres.- El senador elegible havia de tenir rang pretori. Se'ls assignava sis lictors i tenien a la seva disposició un llegat i un qüestor.

b) Províncies imperials: el governador era nomenat per l'emperador amb el títol de legatus Augusti pro praetore. En ser nomenat directament per l'emperador, aquest fixava la durada del càrrec, normalment entre tres i cinc anys. Vestien uniforme militar, tenien assignats cinc lictors i podien rebre directrius directes de l'emperador (mandata). No quedaven investits d'imperium fins el moment d'arribar a la seva província. Els legati Augusti tenien a la seva disposició tres llegats però no tenien assignat qüestor: les funcions administratives i financeres eren realitzades per funcionaris imperials (procuratores).

Entre les províncies imperials, representen una excepció les governades per membres de l'ordre eqüestre (procuratores). Eren províncies que no comptaven amb legions ni llegats i que normalment coincidien amb territoris més petits, menys poblats o més pobres. En general eren províncies de recent creació (Retia, Noricum, Iudaea) en què els procuratores tenien funcions administratives, financeres i també militars, encara que aquestes últimes limitades a forces no legionàries (auxilia).

Egipte va suposar un cas excepcional: considerat botí personal d'August, cap membre de l'ordre senatorial podia trepitjar territori egipci sense autorització de l'emperador. El govern era personalment encomanat per August a un prefecte eqüestre (praefectus Aegypti), assistit per un iuridicus per als assumptes jurisdiccionals i per un procurator per a les qüestions financeres i d'administració de les propietats personals de l'emperador. Encara que el seu governador era membre de l'ordo equester, el seu rang era molt superior al dels altres. El càrrec era un dels més importants a què podia aspirar un cavaller: no estava limitat en el temps, tenia imperium militare i rebia el títol de praefectus Aegypti.

CÀRRECS SUBALTERNS PERTANYENTS A L'ORDE SENATORIAL: per sota del governador hi havia el legatus iuridicus, el legatus legionis i el legatus proconsulis. Per ser nomenats devien haver ocupat amb anterioritat el rang de pretor. Els governadors de províncies senatorials, a més, podien nomenar ells mateixos entre un i tres llegats membres també de l'ordre senatorial, normalment elegits entre els familiars i amics del governador.

En un escalafó inferior del cursus honorum hi havia els quaestores: eren designats pel Senat entre els senadors més joves o entre persones procedents d'un cursus de menor nivell. Depenien jeràrquicament del governador i s'ocupaven de les qüestions financeres (despeses i tributs), però no dels assumptes relacionats amb el patrimoni de l'emperador, dirigits per un procurador de l'ordre eqüestre. Els procedents de les millors famílies cobrien les places de Roma; els altres (homines novi o antics equites) eren els destinats a les províncies.

CÀRRECS SUBALTERNS PERTANYENTS A L'ORDO EQUESTER: August va crear un cursus honorum per als membres de l'ordo equester paral·lel al dels senadors. L'escalafó venia delimitat per la seva retribució:

Sexagenaris – 60.000 sestercis

Centenaris – 100.000 sestercis

Ducenaris – 200.000 sestercis

Les finances de les províncies senatorials es confiaven al quaestor; les de les províncies imperials, al procurator Augusti, que depenia directament de l'emperador. Altres càrrecs menors eren l'advocatus fisci (per defensar els interessos del fisc romà), els procuratores familiae gladiatoriae (càrrec que revela la importància de les escoles de gladiadors), el procurator XX hereditatium (encarregat de recaptar el 5% de l'impost sobre les herències ) i el procurator metallorum (encarregat de controlar l'extracció de mineral a les zones mineres).

A l'àmbit legionari, tenien aquesta condició el praefectus cohortis, el tribunus angusticlavus, el praefectus alae i el praefectus equitum. Al marítim, les flotes de més importància es confiaven a un praefectus classis; les altres es confiaven a l'ordo equester (procurator classis).

MEMBRES DE L'EXÈRCIT AMB FUNCIONS ADMINISTRATIVES: són molt nombrosos i variats. Entre ells, els beneficiarii (soldats que passaven a ser assistents del governador o d'un oficial militar); commentariensis i cornicularii (amb funcions relacionades amb diaris oficials, redacció de documents i arxius); frumentarii (recerca i captura de criminals); quaestionarii (interrogatoris, tortures i execucions); speculatores (servei postal, espionatge i escorta).

MEMBRES DE LA FAMILIA CAESARIS: eren els lliberts i esclaus propietat de l'emperador que, per la seva infrangible fidelitat, eren destinats a províncies per a tasques menors d'administració. August va crear un cursus per als esclaus amb encàrrecs des de les tasques domèstiques més elementals fins a la realització de petits pagaments, conservació de les tabulae de cera, actualització de llibres de comptabilitat, redacció de documents o organització d'arxius.